De l’home mire
sempre les mans.
Mans de xiquet, ben netes,
mans de xiquet que es faran grans.
Mans que en la nit busquen
allò que no troben mai.
Mans dels que maten, brutes;
mans fines que manen matar.
Mans tremoloses, eixutes,
mans tremoloses,
mans dels amants.
De l’home mire
sempre les mans.
Mans tan dures
dels que passen fam.
Mans tan pures
de quan érem infants.
De l’home mire
sempre les mans.
Raimon
Exposició a l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili del 3 de febrer al 2 de juliol 2023
El 1985, Carles Martí i Xavier Monteys van publicar un article titulat «La línia dura», amb el qual presentaven el número de comiat de la revista 2C. Aquest text feia un recorregut pel treball d’un grup d’arquitectes —Hannes Meyer, Hans Wittwer, Mart Stam, Johannes Duiker o Evan Owen Williams, entre d’altres— que durant els anys trenta, en el si del moviment modern, van prioritzar els problemes constructius enfront de les justificacions estètiques. Martí i Monteys van encunyar fins i tot una nova categoria per referir-se a aquests autors i a les seves obres, als quals van denominar «l’ala radical del racionalisme».
Parafrasejant el títol d’aquell article, podríem aventurar que, entre 1949 i 1974, es va dur a terme a Barcelona un conjunt de propostes des del camp de l’arquitectura, el disseny i l’urbanisme que, vistes en perspectiva, constitueixen «línies dures» respecte a les tendències hegemòniques de cada període, una mena de tradició no sempre subratllada —potser pendent de recuperar-se en el futur— que ofereix tres trets essencials: l’intent d’obrir les disciplines a uns nous usos col·lectius i uns paradigmes que evolucionessin les retòriques formals de cada moment; la superació del projecte com a simple metodologia teòrica i la seva transformació en eina amb la qual comprendre i millorar l’esfera pública; l’enfrontament als conflictes ciutadans sense l’ús de fórmules corporatives, models preformatejats o solucions exemplaritzants.
Aquesta mostra reuneix 29 casos d’estudi ordenats cronològicament i reconstruïts mitjançant documents, textos i imatges que, en la seva majoria, s’ensenyen per primera vegada dins d’un context expositiu.
Línies dures. Edificis, disseny i urbanisme a Barcelona (1949-1974) comença i acaba amb una mateixa preocupació pels llocs i les condicions en què viuen les classes subalternes locals, és a dir, comença amb el concurs sobre El Problema de la Vivienda Económica en Barcelona (1949) i acaba amb la publicació, el 1974, del Contra Pla de la Ribera, elaborat pel Laboratori d’Urbanisme de Barcelona (LUB), el qual donava suport a les reivindicacions veïnals davant l’opció tecnicopolítica oficial de reestructuració de la zona litoral.
L’exposició es completa amb un itinerari per cinc dependències diferents —degudament senyalitzades— de l’editorial Gustavo Gili, fet que permet entendre la seva morfologia arquitectònica original. Per acabar, s’ha seleccionat una sèrie d’imatges que Francesc Català-Roca va realitzar sobre l’edifici en el moment de la seva construcció i obertura. Aquest reportatge, juntament amb les nombroses instantànies del mateix autor incloses en cada cas d’estudi, formen un conjunt de més d’un centenar de fotografies que s’inscriuen dins dels actes commemoratius pel centenari del naixement del fotògraf.
Entitat Organitzadora : Centre Obert d’Arquitectura, La Virreina
Lloc: Edifici de l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili. C/ Rosselló 87-89, Barcelona
Demarcació : COAC
Data inici : Divendres, 3 febrer, 2023
Data fi : Diumenge, 2 juliol, 2023
Horari: de dimarts a diumenge d’11 h a 20 h. Dilluns i 24 de juny tancat.
Jordi Badia i Pujol – VilaWeb
El català té una munió d’interjeccions per a expressar sorpresa, enuig, admiració, espant, conformitat… · Fem una tria de les més genuïnes, amb el propòsit de preservar-les.
La lliçó de les interjeccions és aquella part de la gramàtica que ni a l’escola ni a l’institut gairebé mai no s’arriba a estudiar, segurament perquè no s’hi dóna prou importància. Però, si ho observem bé, ens adonarem que les interjeccions constitueixen un tret genuí de la llengua, fonamental en el català col·loquial, i que, per tant, no el podem deixar perdre.
La llista d’interjeccions o locucions interjectives és molt llarga. N’hem seleccionades una vintena que expressen tota mena de sentiments, sensacions o intencions: sorpresa, enuig, admiració, espant, conformitat, desmentiment, oferiment… Som-hi.
Per a dir o desitjar que algú se’n vagi, es fa servir l’expressió aire! (No et vull veure més. Aire!). De vegades es completa dient: aire, que vol dir vent! En un to no tan agressiu, també fem servir passa! o tira! Per una altra banda, l’exclamació aire! la fan servir també els sardanistes o els caramellaires per anunciar un fragment amb ritme més intens.
Si volem indicar sorpresa, admiració o incredulitat, la interjecció més freqüent és alça!, que podem arrodonir d’una manera ben expressiva: alça, Manela! (Alça, Manela! Quin pentinat més estrambòtic que t’has fet).
Heus ací una de les interjeccions amb més variants. Àngela! serveix per a manifestar l’acord o la conformitat absoluta amb alguna cosa que s’ha dit; equival a això mateix! (—Recordes com es diu? —Vicenç. —Àngela!). El diccionari Alcover-Moll ens informa que a la Catalunya oriental i al Rosselló diuen Àngela! tot sol; al Vallès, a l’Empordà i a Mallorca, Àngela Maria!; a Llofriu també diuen Àngela Vidal!; i a Valls, Àngela beneïda!
L’expressió més clara per a allunyar algú és aquesta: arruix! (Fora de casa meva! Arruix!). Segons alguns diccionaris, es fa servir per foragitar el bestiar, sobretot l’aviram, però també s’adreça a les persones.
L’exclamació bo! té molts significats. Per una banda, pot servir per a indicar l’aprovació d’alguna cosa. A més, també expressa una sorpresa desagradable (Bo! Ara s’ha espatllat la bicicleta). I, encara, és sinònim de xo!, per a aturar un cavall o una mula. No el confonguem amb bona!, per a assenyalar l’encert o l’enginy d’algú.
La interjecció ca! serveix per a desmentir (A les vuit? Ca! Es llevarà més tard, home). Abans s’hi afegia una cua: ca, barret! No fa gaires anys, ca! era molt usat i va anar essent arraconat per culpa de la interferència de l’expressió castellana ¡qué va!, totalment inadmissible en la nostra llengua.
L’expressió calla! és molt versàtil. Per una banda, serveix per a manifestar sorpresa, però també la fem servir quan ens ve una cosa a la memòria (Calla! Ara que ho dius…). I encara, és clar, per a ordenar a algú que calli, però en aquest cas no és una interjecció, sinó una forma verbal d’imperatiu.
Si obríem la capsa dels renecs, n’hi trobaríem una munió, i ens adonaríem fins a quin punt és inútil aquest omnipresent joder, agafat de l’espanyol. Ací volem destacar eufemismes com ara coi (Estigues quiet, coi!) o codony, per no dir cony. D’una manera semblant, diem collins, collona, collinses, cordons…, per no dir collons.
En català el fàstic o la repugnància s’expressen amb la interjecció ecs! (Ecs, quin fàstic!). Segons el diccionari, també existeix la variant ec!
La interjecció ep! té unes quantes funcions. Serveix per a cridar algú (Ep, noi! Vine!). També es fa servir per a cridar l’atenció (Ep! No te’n descuidis!), i també per a avançar una objecció, una rectificació, etc. (Ep! Això va al revés). També es fan servir epa! i epa-la!, tot i que no surten als diccionaris.
La interjecció home! pot tenir molts significats. Per exemple, pot denotar persuasió (Home, estigues amb nosaltres una mica més!), o bé afecte (No cal que et disculpis, home). També indica dubte o reserva (Home, vols dir?) o bé disconformitat (Home, no hi estic d’acord). I encara hi podem afegir impaciència (Va, home, no t’encantis) i sorpresa (Home, quina alegria que hagis vingut!). En algun d’aquests casos també es fa servir dona! si l’interlocutor és de sexe femení.
Una interjecció força antiga que es fa servir per a oferir a algú que prengui alguna cosa (Jas, tres euros per comprar-te llaminadures). Hi ha la variant nyas!, amb aquest mateix significat. Però quan es completa dient nyas, coca! més aviat manifestem estranyesa o bé l’alegria perquè algú hagi tingut una contrarietat.
Noi! o renoi! es fan servir per a expressar admiració o sorpresa (Noi, quina elegància! Renoi, quin treball més ben fet!).
Una expressió que denota enuig és punyeta! (Feu el favor de callar, punyeta!). També expressa contrarietat (Punyeta, l’he perduda!), o bé sorpresa (Punyeta, què dius, ara?).
Quan diem tururut! expressem la desaparició d’una cosa o bé la frustració d’una esperança (Quan ja ens pensàvem que havíem guanyat, tururut!). Es completa de més d’una manera: tururut sant Pere!, tururut pa amb oli! i tururut viola! Hi ha expressions semblants, com ara bona nit i tapa’t! o bona nit, caragol!
Una altra expressió per a indicar sorpresa, indignació o enuig és vatua! (Vatua! Quina mala sort!). Es completa de moltes maneres. Per exemple, vatua Déu, vatua dena, vatua l’olla, vatua món…
A més de les interjeccions, en català tenim un bon reguitzell de locucions interjectives, és a dir, una combinació de més d’un mot que equival a una interjecció. Vegem-ne quatre.
La locució alto les seques! la fem servir quan volem aturar alguna cosa en un diàleg, sobretot una argumentació o un raonament (Alto les seques! No continuïs, que vas errat). Diuen que l’expressió va néixer en una fonda on un client havia demanat mig plat de mongetes seques. El cambrer va cridar a la cuina alguna cosa com ara: “Mitja de seques per a un home que no té gana i es porta el pa!” El client, avergonyit i ofès, se’n va anar. I el cambrer va tornar a cridar: “Alto les seques, que el senyor se’n va!”
La locució i ara! sol tenir dos significats. Per una banda, denota sorpresa per una acció o una dita inesperada (Això t’ha dit? I ara!). Per una altra, es fa servir per dir que no a una petició sorprenent (Tant que ens ha perjudicat i vol que li donem suport? I ara!).
Una exclamació per a expressar precisió o exactitud és justa la fusta! (Sí, senyor, l’has encertada: justa la fusta!). De vegades s’escurça i es diu tan sols justa!
Per acabar, una altra exclamació que denota sorpresa, indignació, esglai, etc. és la mare del Tano! (La mare del Tano, com m’has espantat!). De vegades s’allarga: la mare del Tano quan era gitano. Hi ha qui diu que els tanos eren els venedors de tripa i menuts del carrer dels Sagristans de Barcelona, i els deien així perquè tenien l’advocació professional a sant Gaietà. Segons que sembla, com que molts dels venedors eren gitanos, la locució es va completar d’aquesta manera.
Civada [c. 1075; del llatí. cĭbāta, participi de cibare ‘alimentar, donar pinso al bestiar’}
En un primer cop d’ull resulta curiós que la civada catalana sigui l’avena castellana i, per contra, la cebada castellana sigui l’ordi català.
Des de temps antics, en la zona més mediterrània, els pagesos de l’Imperi Romà alimentaven els animals amb Avena sativa, que es va anomenar civada (del verb llatí cibare, ‘alimentar’) per la seva funció alimentària. A Castella, en canvi, ho feien amb Hordeum hexasticum (el nostre ordi), al qual, com que alimentava, ‘cebaba’, els animals, van anomenar cebada.
Així doncs, la causa que justifica donar el mateix nom a cereals diferents, és la funció que tenien tots dos d’alimentar els animals.
Extret de Garbells de llengua – CAL
L’eminent arquitecte i urbanista barceloní Josep Lluís Sert i López (1902-1983) de qui aquesta mateixa setmana es commemoren els quaranta anys de la mort, s’havia destacat en el corrent de l’arquitectura racionalista i moderna dins i fora del nostre país. Així, en l’àmbit local, va ser un dels artífexs del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC), que va exercir una important tasca social amb la construcció d’escoles, hospitals i habitatges obrers. I en l’àmbit mundial, va treballar intensament en el think tank que va representar el Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna (CIAM), amb Le Corbusier com a figura més destacada.
La derrota republicana a la guerra del 1936-1939 va obligar Sert a anar-se’n a l’exili i començar un periple que el va dur fins als EUA, on va establir la residència i va desenvolupar dues de les seves facetes més prolífiques: la d’urbanista –amb obra important en molts països, de l’Amèrica del Sud al Llevant– i la de docent –fou degà de l’Escola de Graduats de Disseny de la Universitat Harvard del 1953 fins a la jubilació, el 1968, i més tard hi fou nomenat professor emèrit i doctor honoris causa.
Així es coneixia a Roma la data del 15 de març: l’idus de març.
Els idus eren dies de bons averanys o presagis i corresponien als 15 de març, 15 de maig, 15 de juliol i 15 d’octubre, així com els dies 13 de la resta dels mesos de l’any.
L’idus de març, en els calendaris més antics, eren els dies que corresponien a la primera lluna plena de l’any nou, ja que aleshores l’any començava el mes de març.
A l’idus de març de l’any 44 AC, un grup de prohoms romans van assassinar a Juli César a cops de daga. Volien evitar la concentració de poder per part del dictador. Però van aconseguir just el contrari, ja que poc després César August es va proclamar emperador.
Plau-me seguir els camins que els camps parteixen,
ignorant cap a on van,
amarats d’un perfum de terra molla
i d’un errívol cant.
I prenen uns colors de coure càlid
d’un bes del sol ponent,
i celen amb amor, sota les branques,
el festeig de la gent.
Plau-me seguir els camins que per la vinya
s’enfilen costa amunt,
i tenen per la set i la mirada
un bell gotim a punt.
Plau-me seguir els camins entre pollancres
vetllant un rierol,
i coneixen el vol de les becades,
el joc de pluja i sol…
Amo tots els camins, fins els més aspres,
mentre siguin oberts
i posin tremolor de fruita nova
als meus sentits desperts.
Rosa Leveroni
(1910-1985)
Com el masclisme de la televisió, premsa, cinema… ens ha imposat un únic model de dona.
Què ens va envoltar a la nostra adolescència?
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.
Maria Mercè Marçal
VilaWeb s’afegeix a la celebració d’aquesta diada amb articles i jocs · La promou RodaMots, que ha triat el dia 3 (terç) de març
Fotografia: Tina Vallès
Extret de VilaWeb 27.02.2023
El dia 3 de març, divendres, se celebrarà per primera vegada el Dia de la Ce Trencada. S’ha triat un mes que té un nom acabat amb aquesta lletra –l’únic nom de mes amb aquesta lletra, de fet– i un dia que també la conté, si més no en la forma antiga terç (tercer). La nova diada és promoguda per la web RodaMots, creadora d’un butlletí diari i també del joc del Paraulògic.
Per commemorar la diada, el butlletí de RodaMots dedicarà durant tota aquesta setmana el mot del dia a una paraula amb ce trencada. Aquest matí ha publicat un article dedicat a esmerçar i ha anunciat així la celebració de divendres: “Demà passat comença el març, marçot. Aprofitant que divendres serà el terç (tercer) de març, celebrarem el Dia de la ce trencada amb tantes Ç com podrem. Per començar, aquests dies de compte enrere fins al Dia Ç els esmerçarem a veure uns quants mots amb aquesta lletra.”
I, a més, el Paraulògic de divendres tindrà molts mots amb aquesta lletra.
VilaWeb s’afegirà a aquesta celebració amb dos articles nous que publicarem divendres mateix. En el primer, el doctor Gabriel Bibiloni, professor de la Universitat de les Illes Balears, ens explicarà la història de la ce trencada. El segon serà un “Ras i curt” per a repassar les normes sobre aquesta grafia i els mots més importants que la contenen. A més, el Minimots d’aquell dia també contindrà molts mots amb ce trencada. I, finalment, publicarem un “Posa’t a prova” –el concurs de VilaWeb– amb quinze preguntes sobre l’escriptura d’aquesta lletra.
Us encoratgem a afegir-vos a aquesta diada, amb missatges a les xarxes socials, fent ús de l’etiqueta #DiadelaCeTrencada.
https://www.vilaweb.cat/noticies/historia-trencada-ce-trencada/
La catifa voladora 