Del francès bicyclette, mateix significat, de l’anglès bicycle, paraula amb què l’inventor britànic J.I. Stassen va patentar una bicicleta millorada el 1869. En aquella època ja feia força anys que existien les bicicletes, però no acabava de consolidar-se cap dels noms proposats, com ara velocípede, draisina (del nom de l’enginyer alemany K.F. Drais von Sauerbronn [1785-1851], que l’inventà el 1816) o boneshaker (literalment, ‘sacseja ossos’).
Vilaweb Vicenç Partal Editorial – 26.10.2022
El 18 de maig de 1968 era dissabte. A París aquella setmana la vaga general d’estudiants i treballadors havia portat el govern i el règim a un pas de caure. A Txecoslovàquia Alexander Dubček acabava d’anunciar el seu programa de reformes democràtiques, l’anomenada “Primavera de Praga”, amb què obria una esperança inèdita a l’altra banda del teló d’acer. A la Ciutat de Mèxic els estudiants de la UNAM ja havien començat les protestes que van acabar amb la matança olímpica de Tlatelolco i als Estats Units l’assassinat a l’abril de Martin Luther King havia desencadenat una reacció nacional de protestes i violència racial que acabà estenent-se a més de cent ciutats. Al Vietnam, epicentre de tantes i tantes coses aleshores, s’havia engegat el mes abans l’ofensiva del Tet i ja poca gent dubtava que la totpoderosa Amèrica acabaria derrotada pel Viet Cong.
Aquell 18 de maig a Madrid milers d’estudiants omplien el vestíbul de la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat Complutense. Molts s’hi havien colat, però els qui havien pagat s’havien gastat vint-i-cinc pessetes per escoltar Raimon. El cantant només tenia vint-i-set anys i aquell dia es trobava cara a cara amb més de sis mil assistents que hi anaven per a cantar –cantar en català a Madrid– les seues primeres cançons, convertides en emblema contra una dictadura que tardà encara molts anys a desaparèixer –si és que avui ja ha desaparegut. El recital va acabar amb un Raimon poderós cantant més enllà de les seues forces el “Diguem no!” i amb milers de persones irrompent a l’exterior electrificades i tallant la via pública fins al carrer Princesa de Madrid, plenes de la llibertat que el cantant de Xàtiva els havia posat al cor. Ells no ho sabien, aleshores, però entre els cotxes aturats i envoltats de manifestants hi havia el d’una espantada Sofia de Grècia que, anys després, ho va explicar encara tremolant de por.
Poc temps després, Raimon va escriure “18 de maig a la Villa“, una de les seues cançons més conegudes, un himne que conté aquests versos, tan encertats com inoblidables: “Per unes quantes hores/ ens vàrem sentir lliures,/ i qui ha sentit la llibertat/ té més forces per a viure.” La lletra encara avui esborrona molta gent. Perquè és la pura veritat i perquè som molts que ho hem viscut, això, que sentir-nos lliures ens dóna més forces, en la pròpia pell.
Del 9 al 16 de maig se celebra Barcelona poesia.
Cada dia publico una poesia per tal de sumar-me a la iniciativa.
Avui la darrera de W. H. Auden (1907-1973)
Pareu tots els rellotges
Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.
Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.
Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.
No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.
Del 9 al 16 de maig se celebra Barcelona poesia.
Cada dia publico una poesia per tal de sumar-me a la iniciativa.
Avui dilluns la penúltima de Ranier Maria Rilke (1875-1926)
Apaga aquests ulls meus
Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.
Del 9 al 16 de maig se celebra Barcelona poesia.
Cada dia publico una poesia per tal de sumar-me a la iniciativa.
Avui diumenge la sisena de Maria Àngels Anglada (1930-1999)
Una història d’amor
Va començar a l’ombra de plàtans i til•lers
ciutadans, i al vell claustre que enjoiaven cireres
un cop l’any, i ginesta.
Durava encara quan,
campaneta de plata, la veu clara dels néts
ens abocava a doll l’aigua de la infantesa
als càntirs del record, i la tendresa nova
amb frescor de rosada pellava les ferides
del temps.
Encara dura, com una melodia
trobada en vells papers, i no sencera,
adaptada amb esforç, perquè no es perdi
Per a veu i record.
Del 9 al 16 de maig se celebra Barcelona poesia.
Cada dia publico una poesia per tal de sumar-me a la iniciativa.
Ja la cinquena… de Joan Salvat Papasseit (1894-1924)
Perquè has vingut
Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l’esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
–qui no la sap quan la veu s’enamora.
Perquè has vingut jo ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l’alosa.
Del 9 al 16 de maig se celebra Barcelona poesia.
Cada dia publico una poesia per tal de sumar-me a la iniciativa.
Aquí va la quarta… de J.V. Foix (1893-1987)
Sol i de dol
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.
Del 9 al 16 de maig se celebra Barcelona poesia.
Cada dia publico una poesia per tal de sumar-me a la iniciativa.
Aquí va la tercera… de Joan Margarit (1938-2021) avui que fa 83 anys del seu naixement.
L’amor que no m’espanta
Lluny de l’amor ferotge de l’origen,
lluny de l’amor que inventa la ment com a refugi,
l’amor que ara em consola no té urgències.
Càlid, respectuós: l’amor del sol d’hivern.
Estimar és descobrir alguna promesa
de repetició que tranquil·litza.
Aquests poemes parlen d’esperar.
Perquè, sempre, l’amor és un assumpte
de les últimes pàgines.
No hi ha cap més final que pugui estar
a l’altura de tanta soledat.
Misteriosament feliç, Proa, 2008
Del 9 al 16 de maig se celebra Barcelona poesia.
Cada dia publico una poesia per tal de sumar-me a la iniciativa.
Aquí va la segona… de Maria Mercè Marçal (1952-1998)
El meu amor sense casa
L’ombra del meu amor sense casa.
La bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
Les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
El meu amor que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
Del llibre Llengua abolida (1973-1988).
Del 9 al 16 de maig se celebra Barcelona poesia.
Cada dia publicaré una poesia per tal de sumar-me a la iniciativa.
Aquí va la primera… de Gabriel Ferrater (1922-1972)
Dits
Lleugera, s’iniciava
la pluja d’una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
Un instant menut d’adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te’m perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l’ombra del toc
dels teus dits, quan te’m perdies.
Del llibre Les dones i els dies
La catifa voladora 