Al Torrent de l’Olla hi ha el Ràpid 2000, un sabater com els d’abans: és un noi jove que ressucita les sabates: és un artista de la professió. Està provist d’un bon ordinador i una base de dades amb els clients. Sempre fa ofertes si tens la targeta de client: cada 5 canvis de soles te’n regala una altra. D’això se’n diu estar al dia i fidelitzar els clients.
Un dels primers records que tinc de l’Escola Parc del Guinardó és la Festa de la Primera Comunió l’any 66. Era el mes de maig. Tot i no ser una escola religiosa l’Escola celebrava de forma especial aquests dia entre les nenes que feien la Primera Comunió de forma conjunta ala Parròquia Mare de Déu de Montserrat. Uns mesos abans feien la Catequesi dins l’horari escolar i un dissabte pel matí anaven totes vestides de blanc anaven combregar per primer cop. A l’acabar l’Escola convidava a tothom a esmorzar.
La festa a l’Escola era tot un esdeveniment, ja que trencava la rutina i es permetia fer algunes coses que normalment no podíem fer. Al menjador les taules amb estovalles blanques eren adornades amb garlandes de flors i les nenes que feien la comunió seien a la presidència, la resta ens podíem posar on volguéssim. Els pares, les mares i altres familiars se’ls donava esmorzar a una classe habilitada especialment.
L’esmorzar consistia en una gran xocolatada: xocolata desfeta amb nata, melindros, croissants i ensaïmades per sucar. La xocolata era servida per les cambreres amb aquelles cafeteres especials de broc ample que només es treien de l’armari aquest dia, o algun altre que de forma excepcional es servís xocolata. Per acabar se servia orxata. És allà on vaig descobrir aquesta beguda.
Amb la família podíem anar a la Placeta, i fer fotos per diversos indrets dels jardins de l’Escola. Recordo nenes vestides de blanc corrent pel pati, empaitades per un grupet de nens que de forma excepcional entraven al nostre gineceu.
Quan a l’any 69 em va arribar el moment de fer la Primera Comunió, l’Escola ja havia decidit no fer aquest tipus de celebracions. Així que vaig fer-la fora de l’àmbit escolar i vestida de carrer, és el que els postconsciliars propugnaven en aquell moment.
La carn vol carn
Ausiàs March
“NO hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”
Vicent Andrés Estellés Llibre de meravelles
(1924 – 1993)
A l’Escola feiem Religió i consistia en aprendre el catecisme i les oracions fonamentals: el parenostre, el credo, l’avemaria … i altres oracions segons el moment litúrgic. Eren les pròpies mestres les encarregades de fer-ho i de forma excepcional alguna vegada venia algun mossèn de la Parròquia Mare de Déu de Montserrat a explicar-nos o fer un sermó sobre algun aspecte especial. Pel matí, a l’inici de la classes a vegades resàvem el Parenostre i a vegades a l’hora de marxar també.
Al llarg del curs seguiem el calendari litúrgic i segons fos advent, quaresma o pasqua es feien alguns ritus propis del moment. A l’advent ens reuniem a encendre una espelma de la corona d’advent, a la quaresma dibuixàvem la Vella Quaresma amb els 7 peus i el bacallà penjant i cada setmana li treiem un peu, mentre ens parlaven de la penitència i el perdó. Ja a la Pasqua celebràvem l’alegria de la Resurrecció de Crist.
Hi havia algunes nenes que a l’hora de Religió feien altres coses: enllestir feines, acabar dibuixos que tenien mig començats… Amb el temps vaig saber que elles ni resaven, ni combregaven… però continuaven sent amiguem meves.
Al mes de maig celebràvem el Mes de Maria. Durant els mesos anteriors haviem anat fent a l’hora de Religió la llibreteta del Mes de Maria on hi havia totes les oracions que calia saber: el Parenostre, l’avemaria, la Salve Regina (en català i llatí). També hi havia Salms, invocacions marianes… Durant el mes de maig les noies grans preparaven un altar amb la imatge de la Mare de Déu i en algun racó del jardí, o a l’interior de la sala de música si plovia, i a les 12:00 a l’hora de l’Angelus ens reuniem totes i resàvem a la Mare de Déu, i a l’acabar cantàvem el Virolai o la Salve Regina en llatí. Muntar l’altar del Mes de Maria era un honor: gerros de flors i rams de flors, canelobres amb espelmes, una estovalla bonica… Haviem fet com concursos a veure qui ho feia millor i més vistós. A vegades algunes mestres aprofitaven aquestes reunions de tota l’Escola per demanar coses a la Mare de Déu: la salut, la pau del món, algun problema particular… hi havia alguna espontània que també ho feia. La srta. Galzeran també aprofitava per demanar pel comportament d’alguna de nosaltres… era el pitjor que et podia passar si erets anomenada allà.
ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACA
Vas arribant a l’illa i ara saps
el que vol dir la vida, el que és l’atzar.
El teu arc serà pols damunt la lleixa.
Pols seran el teler i la seva peça.
Els pretendents que acampen a l’eixida
són ombres que Penèlope somia.
Vas arribant a l’illa: els roquerars,
com el temps l’Odissea, els bat la mar.
Ningú no ha teixit mai la teva absència
ni ha desteixit l’oblit sense cap fressa.
Per més que, a voltes, la raó ho ignori,
Penèlope és una ombra del teu somni.
Vas arribant a l’illa: els gavians
que cobreixen la platja no es mouran
quan la travessis sense deixar empremta,
perquè no has existit: ets la llegenda.
Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,
i potser va plorar-lo alguna dona,
però en el somni d’un poeta cec
continues salvant-te. Al front d’Homer,
etern i rigorós, cada trenc d’alba
un solitari Ulisses desembarca.
Joan Margarit
La Crema
La crema
quan crema
no és bona crema.
Cal deixar-la reposar
i posar-la a la nevera
per fer postres l’endemà.
L’endemà fa un tel gruixut
que si se’l toca per sobre
sembla ben bé de vellut.
Dessota hi ha un mar molt dolç
que fa ben poques onades
i agrada a moltes i a molts.
La crema
quan crema
no és bona crema.
Miquel Martí i Pol
Al Torrent de l’Olla, a l’alçada de la pl. del Sol hi ha la llibreria Cap-i-Cua, regentada pel Papitu, el llibreter ideal: t’assessora de llibres, edicions, autors i traductors. Està al dia de les novetats i sovint quan li demanes consell és franc, empatitza amb el client i sempre té un moment per petar la xerrada. Només entrar a la llibreria la seva càlida veu i rialla et donen la benvinguda que et conviden a compartir experiències i comprar llibres.
Les noies de la meva generació segur que recordaran la sta. Pinyol. Era el que ara s’anomena la mestra de reforç. Venia especialment per les tardes i s’encarregava de les nenes que tenien alguna dificultat en l’aprenentatge ja fos lectoescriptura, càlcul, estudiar les taules, els verbs… Jo mai hi vaig anar, però he de confessar que em feien enveja les nenes que tenien un tracte personalitzat amb ella. En aquell moment no m’adonava que només hi anaven les que tenien algun problema.
Recordo que era una senyora de mitjana edat, relativament callada i molt discreta. Sempre anava molt elegant i portava unes ulleres que la montura tenia uns brillantets incrustats. Totes opinàvem que era molt rica, ja que això de portar els brillants fins a les ulleres volia dir que tenia molts diners. Amb l’única persona que parlava era amb el sr. Gubianas, i algunes ja els haviem casat!
A vegades la sta. Pinyol també ens ajudava a fer labors i segons el que féssim es podia passar tota la tarda ensenyant a fer mitja, o cadeneta o cosint… Tenia una paciència de Santa.
Segons les necessitats de cada curs i moment feia una classe o una altra. A vegades feia alguna substitució d’alguna mestra.
Recordo quan es va morir, cap l’any 1984, jo feia anys que havia marxat de l’Escola, la meva germana Emma que encara hi anava i ho va comentar a casa, i com que tenia el matí lliure vaig anar al funeral que l’Escola li van fer. Aleshores feia les classes de català.
Recordo amb carinyo l’herbolari que es va instal·lar durant uns anys, al carrer Ros de Olano. M’havien dit que justament era el dependent de l’actual herbosisteria de Travessera, però que per conflictes amb l’amo va haver de marxar, i tot i no poder-se emportar els prestatges i els calaixos, es va endur la sabiduria i la professionalitat de l’ofici.
El local ja es veia molt provisional però hi havia el suficient: els prestatges amb els sacs de paper plens d’herbes, una taula amb dues cadires: una pel dependent i l’altra pel client, una balança de platets amb els pesos lligats amb cordill, i una làmpada, al fons una cortina vermella semblava el teló d’un teatre.
El dependent un home peculiar: camisa de quadros, texans, cinturó gruixut, un bon mostatxo blanc, botes camperes, el penjoll fent de corbata i el barret tot per semblar un cowboy. Per despatxar es posava una bata blanca i et feia seure a la cadira, aleshores et preguntava el motiu de la visita, tu li explicaves i ell anava fent preguntes sobre el símptomes, l’evolució del problema… Aleshores com posseït per un estrany esperit s’aixecava i començava a agafar grapats de les herbes i et preparava una barreja que embolicava en un paper marró finet, que pesava i anotava el mode de preparació i la posologia. A vegades consultava en una llibreta alguna dada. A l’acabar et lliurava el paquet com si fos un trofeu amb el propòsit de tornar i explicar-li com t’havia anat.
Recordo que m’hi vaig aficionar i qualsevol dolència era un motiu per anar-hi i que em preparés una tisana, o anar a buscar les herbes per l’escabetx, o el llorer de l’estofat. Un bon dia va tancar.
A l’Herboristeria La Maravilla, hi ha l’Alícia, una noia jove i també posseïda d’aquell embruix et prepara les infusions guaridores de qualsevol mal.
Clara Campoamor Rodríguez va nèixer a Madrid el 12 de febrer de 1888 fou una advocada, escriptora i política activa durant el període de la Segona República Espanyola i defensora dels drets de la dona.
S’incorporà al Partit Republicà Radical el 1929. Dos anys més tard, va ocupar per Madrid un escó al Congrés de Diputats de la Segona República Espanyola. Va destacar com a diputada, principalment per la defensa que va fer dels drets de la dona. Va introduir al Parlament la Llei de Drets del Nen, a més de participar en l’elaboració i defensa de la polèmica Llei del Divorci. El 1 d’octubre de 1931, va aconseguir la igualtat de drets electorals de l’home i de la dona a l’estat espanyol, com va quedar plasmat a la Constitució republicana d’aquell mateix any. Abandonà el seu escó el 1933. En la defensa del vot femení, fou abandonada pel seu propi partit, i va comptar només amb el suport del Partit Socialista Obrer Espanyol, que a tota hora va votar solidàriament amb la causa de la dona, amb la de Clara Campoamor, als articles per ella presentats.
Més tard, el 1936, va escriure un llibre recordant aquells moments, amb gran amargor i solitud política, que ella mateixa va anomenar: El meu pecat mortal, el vot femení i jo. Aquell mateix any s’exilià i es va establir a Buenos Aires. Mai més no va tornar a Espanya; dotze anys de presó l’esperaven.
Va morir el 30 d’abril de 1972 a Lausana, Suïssa.
La catifa voladora 