Recordo amb carinyo l’herbolari que es va instal·lar durant uns anys, al carrer Ros de Olano. M’havien dit que justament era el dependent de l’actual herbosisteria de Travessera, però que per conflictes amb l’amo va haver de marxar, i tot i no poder-se emportar els prestatges i els calaixos, es va endur la sabiduria i la professionalitat de l’ofici.

El local ja es veia molt provisional però hi havia el suficient: els prestatges amb els sacs de paper plens d’herbes, una taula amb dues cadires: una pel dependent i l’altra pel client, una balança de platets amb els pesos lligats amb cordill, i una làmpada, al fons una cortina vermella semblava el teló d’un teatre.

El dependent un home peculiar: camisa de quadros, texans, cinturó gruixut, un bon mostatxo blanc, botes camperes, el penjoll fent de corbata i el barret tot per semblar un cowboy. Per despatxar es posava una bata blanca i et feia seure a la cadira, aleshores et preguntava el motiu de la visita, tu li explicaves i ell anava fent preguntes sobre el símptomes, l’evolució del problema… Aleshores com posseït per un estrany esperit s’aixecava i començava a agafar grapats de les herbes i et preparava una barreja que embolicava en un paper marró finet, que pesava i anotava el mode de preparació i la posologia. A vegades consultava en una llibreta alguna dada. A l’acabar et lliurava el paquet com si fos un trofeu amb el propòsit de tornar i explicar-li com t’havia anat.

Recordo que m’hi vaig aficionar i qualsevol dolència era un motiu per anar-hi i que em preparés una tisana, o anar a buscar les herbes per l’escabetx, o el llorer de l’estofat. Un bon dia va tancar.

A l’Herboristeria La Maravilla, hi ha l’Alícia, una noia jove i també posseïda d’aquell embruix et prepara les infusions guaridores de qualsevol mal.