Les noies de la meva generació segur que recordaran la sta. Pinyol. Era el que ara s’anomena la mestra de reforç. Venia especialment per les tardes i s’encarregava de les nenes que tenien alguna dificultat en l’aprenentatge ja fos lectoescriptura, càlcul, estudiar les taules, els verbs… Jo mai hi vaig anar, però he de confessar que em feien enveja les nenes que tenien un tracte personalitzat amb ella. En aquell moment no m’adonava que només hi anaven les que tenien algun problema.
Recordo que era una senyora de mitjana edat, relativament callada i molt discreta. Sempre anava molt elegant i portava unes ulleres que la montura tenia uns brillantets incrustats. Totes opinàvem que era molt rica, ja que això de portar els brillants fins a les ulleres volia dir que tenia molts diners. Amb l’única persona que parlava era amb el sr. Gubianas, i algunes ja els haviem casat!
A vegades la sta. Pinyol també ens ajudava a fer labors i segons el que féssim es podia passar tota la tarda ensenyant a fer mitja, o cadeneta o cosint… Tenia una paciència de Santa.
Segons les necessitats de cada curs i moment feia una classe o una altra. A vegades feia alguna substitució d’alguna mestra.
Recordo quan es va morir, cap l’any 1984, jo feia anys que havia marxat de l’Escola, la meva germana Emma que encara hi anava i ho va comentar a casa, i com que tenia el matí lliure vaig anar al funeral que l’Escola li van fer. Aleshores feia les classes de català.
La catifa voladora 
Evidentment m’has tornat a sorprendre. Aquesta vegada més que mai i m’ha fet mal, perquè no recordo gens a la Sta Pinyol. Què trist oi?
Continua refrescant la nostra infantesa. !
Una abraçada.
D’això es tracta de recuperar allò que tenim perdut!
la senyoreta Pinyol,era una santa amb títol,es dedicava a fer els acabats de les nostres labors ,les cantonades les bores i els passos que eren impossibles a cada una de nosaltres.
Agafava les labors i feia un punt que li deia punt de “bainica” que no se com s’escriu ,i feia tot el perímetre !!
Ella cosia d’una manera molt original entrava amb l’agulla a la tela pel forat i no per la punta …per nosaltres tot aixó era màgia !!!
Jo crec que s’assemblava a l’actriu Rosa Mª Sardà fent aquell paper de tv3 que parlava amb el seu marit que es deia Honorato i ell no reaccionava .
A la Sra Pinyol me l’imaginava així a casa seva ,guanida i molt ben pentidada,a mes tenia un tic a la boca que era molt característic ,com la dona de l’Honorato!!!!
La senyoreta Pinyol era molt bona dona amb una paciència infinita. El grau de paciència màxima en el meu termòmetre, va esdevenir el dia que va ensenyar a fer el punt de cadeneta (ganxet) al grup de nenes que eren esquerranes! Tenia uns 8 anys (segon d’EGB) i em va sorprendre com ella va agafar el ganxet i va ensenyar-los amb la mà esquerra! (ella era dretana).
No vull negar que quan érem més grandetes aprofitàvem la seva bondat per, fins i tot, prendre-li el pèl.
Quan estàvem a 8è (14 anys) la vam tenir com a professora de català. Va ser llavors quan vam establir una relació verdadera d’amistat. Pocs pronoms febles, he de dir. Però sí que ens explicava un munt d’històries del seu poble de Tarragona. Fins i tot vam organitzar amb ella una sortida de cap de setmana a la seva finca. Quan vingués el bon temps, hi aniríem amb tren, dormiríem amb sac de dormir… Quan ja ho teníem mig organitzat, un dilluns, en arribar a classe, ens van donar la noticia: aquell cap de setmana havia mort. Va ser molt fort!
Al funeral vaig em van demanar de llegir una lectura, va ser la meva manera de participar-hi i agrair-li l’esforç que havia fet per posar-se a la nostra butxaca.
Va ser molt dur, potser per la confiança que amb ella havíem agafat a l’últim any, la seva bonomia i la paciència infinita.
Emma
Gràcies pel que expliques, complementa perfectament el que he dit.