Si miro per la finestra
veig la lluna i un estel
—petita falç en creixença
i pampallugueig rebel—,
la torre de Collserola
que guspireja, fidel,
i l’ampla nit que s’acosta
com un fantasma de gel.
La mimosa ja és desclosa,
olor amarga, llum de mel.
Celdoni Fonoll
(Calaf, 1944)
(Tocat d’amor. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1997)
Celdonifonoll.cat
Cada curs fèiem diverses sortides pel Parc del Guinardó, el nostre parc: algunes vegades anavem a jugar, altres a passejar o a fer alguna excursió, altres a observar la natura… Hi havia mestres que els agradava això de sortir, altres no tant. Sempre que sortiem haviem d’avisar el guardia urbà del parc i ell ens acompanyava una estona ja que sovint hi havia persones desaprensives que ens podien molestar. Sempre anavem amb llum de dia, això feia que durant l’hivern les sortides fossin només pel matí.
Quan sortíem a jugar anavem alguna de les esplanades properes que hi havia prop de l’escola i una cop allà esmorzàvem o berenàvem i jugàvem. Quan era l’hora tornàvem a l ‘escola.
Les més grans a vegades feien una excursió i arribàven fins la Mitja Lluna que és el mirador que hi ha a dalt de tot del Parc. Era una excursió llarga i que gairebé omplia tot el matí. Les vistes des de dalt són espectaculars i podíem identificar alguns indrets de la ciutat.
Durant l’any sortiem diversos cops a observar la natura: com estava el Parc a la tardor, a l’hivern, la primavera i l’estiu. Allà vam aprendre a identificar els eucaliptus, la ginesta, els garrofers, els pins i les alzines… A la primavera anavem a fer dibuix natural a algun indret proper.
Normalment era un parc en el que no hi havia gent, però hi havia dos dies a l’any que s’omplia molt: el dijous gras i el dimecres de cendra amb l’enterrament de la sardina. Aquells dies inclús marxàvem abans a casa per evitar problemes.
El Parc omplia les nostres vides i nosaltres vam créixer amb ell: ara els arbres són més ufanosos! els camins més amples però potser no tan costeruts com aleshores!
La foto que il·lustra aquesta entrada correspon a la font Wallace de Westwood a Los Angeles. Al davant d’ella, la Victòria va ser la primera persona que em va parlar de les fonts Wallace: unes fonts idèntiques repartides pel món. A partir de llavors quan he estat de viatge m’he entretingut buscar les fonts Wallace a la ciutat del meu destí: sempre són un bon motiu per passejar per la ciutat i descobrir altres secrets.
El 1872 el filantrop anglès, sir Richard Wallace, va decidir encarregar a l’escultor francès Charles Lebourg un model de font que simbolitzés la pau entre els pobles. Va crear una font urbana on quatre cariàtides femenines sostenien una cúpula amb quatre peixos de la qual brolla l’aigua.
Les fonts Wallace originals medeixen aproximadament 2,70 m d’altura, pesen 610 kg i són de ferro colat. Aquest model, con el de Westwood, és el més habitual i per tant el més conegut i va ser inspirat en la parisina Font dels Inocents.
Les fonts Wallace tenen una base octogonal sobre la que reposen quatres cariàtides que subjecten amb les mans i el cap una cúpula adornada amb dofins a la part superior. La intenció era fer les fonts idèntiques però sempre hi ha algun detall que les diferencia. Les cariàtides representen la Bondat, la Caritat, la Simplicitat i la Sobrietat. Les dues primeres tenen els ulls oberts mentre que les altres dues els tenen tancats; i a més representen les estacions de l’any: la Simplicitat la primavera, la Caritat l’estiu, la Sobrietat la tardor i la Bondat l’hivern.
L’aigua cau mitjançant goteix des del centre de la cúpula fins una part cóncava que está protegida. Per poder beure l’aigua es feia mitjançant uns recipients metàl·lics units a la font per una cadeneta. Per raons higèniques el 1952 es van suprimir.
Descorbrir les fonts Wallace un nou capítol a la Catifa Voladora. T’enlaires?
Llegiexo a l’almanc del nou 2014 que avui la Terra està en periheli.
El periheli (del grec peri = al voltant , helios = sol) és la mínima distància en que es troba un cos del Sistema Solar que gira al voltant de Sol. En aquest cas d’avui la Terra del Sol.
Per analogia, també s’anomena la distància mínima de l’òrbita d’un cos respecte al cos al qual orbita amb el prefix peri-, deixant la terminació per designar el cos central de l’òrbita. Així, el punt mínim d’una òrbita rep aquestes terminologia:
En els elements orbitals, es representa per la lletra 
. Si 
és el semieix major de l’òrbita i 
l’ exenntricitat llavors el periheli es calcula així:
L’opost per periheli és l’afeli, i per aquest any està previst pel 4 de juliol. La diferencia entre periheli i afeli és d’uns 5 milions de quilòmetres.
Enguany es commemora el centenari de l’Expedició Imperial Transantàrtica, organitzada i liderada per Ernest Shackleton. Els vint-i-set expedicionaris que el van acompanyar havien respost a un anunci publicat en la premsa anglesa que deia el següent:
«Es busquen homes per a un viatge perillós. Sou baix. Fred extrem. Mesos llargs de completa foscor. Perill constant. No s’assegura el retorn amb vida. Honor i reconeixement en cas d’èxit.»
Així és com començava una aventura. Com homenatge d’aquest gesta aniré recordant les dates claus d’aquesta expedició, i explicant les aventrures que van anar vivint.
A l’Escola hi havia uns hàbits d’higiene personal i alimentació molt importants i com a hàbits eren indiscutibles i el seu compliment era obligatori.
Alguns que recordo…
La vigília de Sant Joan recordo que la sta. Montserrat Ollé que ens insistia molt en els petards: que no ens posessim les mans a la boca després d’haver-los manipulat.
Alcem companys la copa del vi ben nostre d’ardenta saba
i a l’ensems que brindem per Catalunya
JUREM!, per la memòria dels nostres avis, que serà LLIURE!
Aquest brindis és el feien els meus pares, oncles i avantpassats el dia de Nadal.
Avui en dia no es concep una escola de primària o secundària, pública o privada que no faci una reunió amb els pares i mares de forma general com a mínim a l’inici de curs i després alguna entrevista durant el curs.
A l’Escola alguna vegada s’havia fet alguna reunió amb les pares i les mares (quasi sempre més mares que pares) però sempre per algun motiu molt concret: comunions, obres a l’escola, modificació del menjador… i poques més. En aquell moment no hi havia el costum de fer reunions a l’inici de curs ja que durant molts anys havia estat prohibit reunir-se. Les alumnes anavem bé per definició i si calia es feia una entrevista amb la família afectada a títol individual o bé amb la directora o bé amb la mestra corresponent.
Quan es matriculava una alumna la directora o l’administrativa explicaven a la família el funcionament de l’escola i tot el que feia falta: la bata, la cartera… els horaris. De fet no hi havia tantes normes com ara i rarament portàvem un full a casa amb instruccions o informació.
A mi em neguitejava quan sabia que la meva mare o el meu pare venien a l’escola, i veure’ls passar per allà no m’agradava. Al vespre quan arribava a casa tenia molt interès en saber que havien parlat.
Extret del Pregó Festes de la Mercè 09 de Montserrat Carulla i Vicky Peña
La meva escola era una escola pública i també era al capdamunt d’una pujada, enfilada dalt d’un dels turons del Guinardó. La furgoneta que cada matí ens recollia, a les meves germanes i a mi, dissabte al matí inclòs, que aleshores encara no hi havia setmana anglesa, ens deixava a tocar de l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat i nosaltres havíem de fer a peu una bona pujada fins a arribar a la preciosa construcció de tres edificis, amb un ample pati al mig i al davant. D’aquella escola, on vaig passar cinc o sis anys de la meva infantesa, només en recordo coses bones i que tot el dia cantàvem, dibuixàvem, ballàvem i jugàvem, i tot ho apreníem així.
En aquella escola, que es deia del Parc del Guinardó (encara que molts en deien l’Escola del Bosc, segurament perquè era molt a prop de l’Escola del Mar, dos carrers més enllà i més avall), un grapat de magnífiques professores, la senyoreta Montserrat, la senyora Rovira, la senyoreta Galzeran, la senyoreta Carme i la senyora Català, encapçalades per la menuda i hiperactiva senyora Dolors Palau, continuaven posant en pràctica uns mètodes pedagògics que no tenien res a veure amb els que hi havia a totes o a moltes de les escoles d’aleshores. Mètodes docents raonables, pedagogia extraordinàriament moderna i propera a la mainada, que elles devien haver exercit durant l’època de la República i que, sorprenentment, donats els temps que corrien, continuaven aplicant amb la mateixa alegria d’aquell que juga i amb el mateix rigor d’aquell que sap que s’hi juga molt. Nosaltres, les nenes que aleshores estudiàvem en aquella escola, no en sabíem res, de tot això. Però moltes de nosaltres no ho oblidarem mai.
Vicky Peña
La catifa voladora 