La catifa voladora

Fa uns dies moria Joana Raspall, el 4 de desembre, en el seu record un bonic poema que no deixa indiferent…

PODRIES

Si haguessis nascut en una altra terra…

Els oratges de la tardor despullaven els arbres. La pluja queia sense pausa i va podrir el record de la fullaraca. La neu va venir a pas de llop i esborrava els vials de la muntanya. Els núvols empresonaven el sol. El camp anunciava cada dia a la fredor de l’hivern l’arribada del blat. Cap orella no recull avui la fina prometença de la terra. La font ha emmudit i ara es glaçava, perque totes les roses són mortes. Les òlibes senyoregen els arbres nus i trossegen el silenci de la nit amb presagis de desgràcies. Al marge, al vessant, al cim, a la cinglera els arbres tremolen, desamparats sota el cel sense llum. No hi ha un sol camí que redimeixi la solitud dels arbres nus.

Salvador Espriu
Petites proses blanques

La pluja
Salvador Espriu
«Pluja d’hivern»

En la mort de R. P.

Compassiva, lànguida, clara, aquesta aigua de pluja a l’hivern. Ha caminat tota la peregrinació del cel, trobant-se multiplicadament a través dels fins vials de la boira, oferta mirall d’ella mateixa, germana de la llum. L’àguila no va imperar mai damunt la font que infantava aquesta aigua, la serp no sap la fondària on la pluja es mor. Venia dels castells de la llum, de l’origen no traspassat per cap ala, i s’agrisava en la xarxa dels núvols, per no ferir humilitats de la terra. El do de cristall omple de fressa les feixes calbes, alluenta els braços captaires dels arbres, empara el naufragi de les masies, perdudes en l’hostilitat de la muntanya sense senders. Muntanya de balles malignes, culte antic del petit diable àvid, faune en la claror del meu jardí d’estiu, ara canonge al capítol dels bocs. Embriac de records del raïm, el diable busca nueses de dea en la carn de les bruixes i exalça, astut, aquesta neu imaginària. L’afalac salva la litúrgia moribunda, a l’erola, tots els dissabtes del fred, sota la pluja. L’aigua cobreix a poc a poc la dansa de les ombres, el vol de les òlibes, la solitud dels avets, el mal somni del camp. Veus benignes s’alcen en la seva alabança. Perquè és menuda i piadosa, perquè té poder damunt la llavor i damunt la roca, perquè ha plorat tot l’hivern damunt una tomba, damunt la teva nova senyoria per sempre, peu harmònic que disciplina el pas de les hores sense tu, sense paraules.

B., 1938
Salvador Espriu, «Pluja d’hivern». Obres completes – Edició crítica. Barcelona: Edicions 62 i Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu, 1997, vol. V, p. 137-138

Avui és Sant Martí, i com a portadora d’aquest nom ho vull celebrar amb vosaltres: Martins i Martines!

Esmentar l’ Estiuet de Sant Martí: Període de bon temps temperat que, segons la dita popular, esdevé cada any cap a la diada de Sant Martí (11 de novembre). Essent freqüents a Catalunya les variacions del temps durant la tardor, qualsevol tongada de bonança i de tebior propera al 11 de novembre es pot prendre com a “estiuet de Sant Martí”.  Diuen que efectivamant aquest any gaudirem d’aquest estiuet…

Sant Martí de Tours (Pannònia, actual Hongria, 316 o 317 – Candes, França, 8 de novembre de 397), Martinus en llatí, va ser un bisbe de Tours, venerat com a sant per diverses confessions cristianes. Va ser un dels sants més populars i amb més devoció durant l’Edat Mitjana. La seva festivitat és l’11 de novembre, aniversari del seu funeral a Tours.

La llegenda més famosa entorn de la seva vida succeiria a l’hivern de 337, quan essent Martí a Amiens troba prop de la porta de la ciutat un captaire tremolant de fred, a qui dóna la meitat de la seva capa, car l’altra meitat pertany a l’exèrcit romà que serveix i no se’n pot desprendre. A la nit següent, Crist se li apareix vestit amb la mitja capa i dient als àngels: “Aquí hi ha Martí, el soldat romà que no està batejat: ell m’ha vestit”. En desvetllar-se, Martí va trobar que la capa estava sencera i va decidir de batejar-se. Aquesta és l’escena que iconogràficament s’ha preferit per a la seva representació.

La capa miraculosa es va conservar com a relíquia i va formar part, des d’antic, del tresor dels reis merovingis dels francs, que la portaven a les seves campanyes militars com a amulet. El prevere encarregat de la custòdia de la relíquia (una “cappella” o capa curta) era el “cappellanus”; el terme va donar origen d’una banda a “capella”, com a lloc d’oració, per l’oratori on es conservava, i de l’altre, a “capellà”, primer com a sacerdot militar i després, com a sacerdot i religiós en general.

La llegenda catalana explica que Martí va donar-li la capa al pobre en nom de Jesucrist i que, tot just pronunciar el nom de Crist, el cel es va obrir, el sol va brillar esplendorós i es va formar un gran Arc de Sant Martí   que va fondre la neu i enretirar el fred, ajudant d’aquesta manera al vagabund. Per aquest motiu hom coneix aquest fenomen amb el nom d’arc de Sant Martí, i l’interludi de bonança que cada any té lloc a mitjan novembre amb el nom d’Estiuet de Sant Martí.

Apa ja sabem qui era aquest Martí…

Petons

Violant Martí