Extret del Pregó Festes de la Mercè 09 de Montserrat Carulla i Vicky Peña
La meva escola era una escola pública i també era al capdamunt d’una pujada, enfilada dalt d’un dels turons del Guinardó. La furgoneta que cada matí ens recollia, a les meves germanes i a mi, dissabte al matí inclòs, que aleshores encara no hi havia setmana anglesa, ens deixava a tocar de l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat i nosaltres havíem de fer a peu una bona pujada fins a arribar a la preciosa construcció de tres edificis, amb un ample pati al mig i al davant. D’aquella escola, on vaig passar cinc o sis anys de la meva infantesa, només en recordo coses bones i que tot el dia cantàvem, dibuixàvem, ballàvem i jugàvem, i tot ho apreníem així.
En aquella escola, que es deia del Parc del Guinardó (encara que molts en deien l’Escola del Bosc, segurament perquè era molt a prop de l’Escola del Mar, dos carrers més enllà i més avall), un grapat de magnífiques professores, la senyoreta Montserrat, la senyora Rovira, la senyoreta Galzeran, la senyoreta Carme i la senyora Català, encapçalades per la menuda i hiperactiva senyora Dolors Palau, continuaven posant en pràctica uns mètodes pedagògics que no tenien res a veure amb els que hi havia a totes o a moltes de les escoles d’aleshores. Mètodes docents raonables, pedagogia extraordinàriament moderna i propera a la mainada, que elles devien haver exercit durant l’època de la República i que, sorprenentment, donats els temps que corrien, continuaven aplicant amb la mateixa alegria d’aquell que juga i amb el mateix rigor d’aquell que sap que s’hi juga molt. Nosaltres, les nenes que aleshores estudiàvem en aquella escola, no en sabíem res, de tot això. Però moltes de nosaltres no ho oblidarem mai.
Vicky Peña
No tenia ni idea que la Vicky Peña hagués anat a l’escola.
Jo tambe hi vaig anar i la meva companya de escriptori era la Vicky Peña. Varen ser uns anys inolvidables una época de la meva vida que no oblidare. Una escola fantástica i unes mestres meravelloses.