I és que tots els mitjans en parlen, avui és Super Lluna plena… la lluna plena està en el perigeu, el punt més proper a la Terra en la seva òrbita el·líptica. A més la brillantor de la lluna és un 34% superior de l’habitual i el tamany un 14%
Des de 1948 no es repetia una super lluna plena, i la propera serà el 2034, tot i que el 14 de desembre tornarem a tenir lluna plena i tindrem la darrera oportunitat per veure-la.
Em desperto amb la trista notícia que fa uns dies va morir Leonard Cohen, el gran poeta i cantautor canadenc.
Va ser un gran amant de la poesia i així ho va demostrar a les lletres de les seves cançons, amb jocs de paraules i metàfores que va saber musicar excel·lentment i cantades amb una veu greu.
Avui el seu Hallelujah sona més trist que mai.
DEP
PD: Fa dues setmanes al Festival In-Edit d’enguany vaig anar a veure el documental Omega, la pel·lícula sobre la gestació d’aquest disc d’Enrique Morente, que es considera el més trencador de la història de la música espanyola. El documental ressegueix de manera cronològica el procés d’Omega, des de la trobada entre Leonard Cohen i Enrique Morente en un bar que freqüentava García Lorca, fins al moment en què la crítica el va considerar una obra de culte.
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?
Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’he donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!
¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué «─Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i ¿no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!
Joan Maragall (1860-1911)
De El llibre del Te d’Okakura Kauzo, us adjunto el fragment que fa referència al Japó, pag 23 i 24.
El Japó, que ha seguit la petja de la civilització xinesa, ha conegut el te en els tres estadis. L’ús del te en infusió és relativament recent entre noslatres, puix no és conegut sinó a mitjan de segel VII. Ha reemplaçat, en la consumació corrent, el te en pols, però aquest no deixa d’ésser considerat encara con el te dels tes.
És en la cerimònia del te japonesa que els ideals del te abasten llur realització suprema. La nostra vistoriosa resistència a la invasió mongòlica del 1281 ens havia fet capaços de continuar el moviment Song, tan desastrosament interromput a Xina per les incursions nòmades. El te, a casa nostra, esdevingué alguna cosa més que una idealització de la forma de beure: una religió de l’art de la vida. Aquesta beguda va tornar-se un pretext pel culte de la puresa i el refinament, una funció sagrada en la qual l’hoste i el seu invitat realitzen la més alta beatitud de la vida mundana. La cambra de te va ésser un oasi en el trist desert de l’existència, on el viatgers fatigats podien reunir-se i abeurar-se a la font comuna de l’amor i l’art. La cerimònia va ésser un drama improvisat, el pla del qual va ésser tramat a l’entorn del te, de les flors i de les sedes pintades. Cap color no venia a torbar la tonalitat de la cambra, cap gest no perjudicava l’harmonia, cap mot no trencava la unitat dels voltants, tots els moviments es feien simplement i naturalment -aquests eren els objectius de la cerimònia del te. És estrany que hagi tingut tant èxit. Una filosofia subtil s’hi amaga. El Teisme era el Taoisme disfressat.
Extret de l’article Seguint l’aroma del te pel món, de Maria Sánchez-Contador. Revista Oxfam Intermón . Maig 2016. Pag 32 i 34
Aroma del te amb menta
La cultura del te està àmpliament estesa al Marroc. Es prepara com infusió de te verd amb fulles de menta i força ensucrat, es consumeix al llarg de tot el dia i és la beguda que s’ofereix habitualment com a mostra de cortesia i d’hospitailtat. Malgrat la seva importància social, té una història bastant recent. Els origens remunten al segle XIX quan va ser introduït allà pels britànics. A causa de l’elevat consum, aquest país és un dels principals importadors de te del món.
[…]
Visitar el Marroc és gaudir de l’aroma del te. Allà on siguis tan se val si a Marràqueix, a les dunes de Merzouga, dalt de l’Atles o a Fes, sempre hi trobaràs un moment per assoborir-lo i conversar.
Em comenten que el te se serveix en uns gotets de vidre dispostos en safates de plata. A les llars marroquines, l’home és l’encarregat de fer-ho i a més ho fa des de certa alçada per tal que la superfície de cada vas quedi lleugerament espumosa.
Extret de l’article Seguint l’aroma del te pel món, de Maria Sánchez-Contador. Revista Oxfam Intermón . Maig 2016. Pag 32 i 34
India el principal productor de te
La cultura hindú va atribuir el descobriment del te al monjo Bodhidharma, fundador del budisme zen, qui el feia servir com a tònic medicinal i reconfortant durant els seus viatges. Avui dia, l’Índia és el principal productor mundial de te, per la qual cosa no és gaire sorprenent que sigui també un país on aquesta beguda és la més tradicional de totes. El te s’imposa allà com la beguda per excel·lència, sobre tot el te negre. Les tres primeres regions productores de te a l’Índia són Darjeerling, Assam i Nilgris.
Paisatges, religions, llengües, races, estils de vida i natura es fonen per formar una del es destinacions més captivadores de l’Àsia. L’Índia és una terra plena de racons sorprenents que t’envolten en la seva insòlita manera de viure, plena de colors i olors, barrejant tradició i modernitat. És un país en constant evolució i desenvolupament, sempre dinàmic i obert a noves ttendències. És sens dubte, el país ideal per a recórrer una i mil vegades sense repetir el mateix viatge.
L’Acadèmia Sueca ens ha sorprès amb l’anunci que Bob Dylan rebia enguany el Premi Nobel de Literatura… Exactament:”per haver creat una nova expressió poètica dins de la gran tradició americana de la cançó”.
De fet és un premi a tots els cantautors que cançó a cançó creen poesia i no tant sols ens emocionen amb les seves lletres sino també amb la música ens transporta al més interior de nosaltres.
Extret de l’article Seguint l’aroma del te pel món, de Maria Sánchez-Contador. Revista Oxfam Intermón . Maig 2016. Pag 32 i 34
Sri Lanka: l’illa del te
Sri Lanka -Celian fins l’any 1972- és el quart país productor de te del món. Aquest sector és una de les seves principals fonts d’ingressos i dóna feina a més d’un milió de persones de manera directa o indirecta. Va ser introduït en aquest país el 1867 pel britànic James Taylor i es va estendre com a cultiu comercial en la segona meitat del segle XIX.
El càlid clima tropical de Sri Lanka afavoreix la producció d’un te d’alta qualitat i que es pot collir tot l’any. Tot i que el gruix de la producció és de te negre, hi ha també plantacions de te verd i s’hi conrea una mica de te blanc a la zona de Nuwara Eliya, a més de 2.000.m d’altitud.
Extret de l’article Seguint l’aroma del te pel món, de Maria Sánchez-Contador. Revista Oxfam Intermón . Maig 2016. Pag 32 i 34
Xina: la ruta del te i els cavalls.
Les muntanyes del sud-est de la Xina han estat solcades des de fa milers d’anys per caravanes de comerciants que transportaven carregaments de te des de les províncies de Sichuan i Yunnan. El camí començava a Pu’er, un lloc famós pel seu te (conegut a occident amb el nom de te vermell). A través de la cadena de muntanyes, de profunds congostos i rius erosionats con el Yalong, el Jinsha, el Lancant (o Mecong) i el Nu (o Salwen) el recorregut concluïa fins als elevats altiplans del Tibet i s’endinsava al Nepal i posteriorment a l’Índia, a l’altra bada de la serrada de l’Himàlaia.
Aquest recorregut a través d’un terreny acinglat i gran altitud, superant en alguns trams els 5.000 m per sobre del nivell del mar, és conegut com la Ruta del Te i els Cavalls, ja que s’hi transportava te cap a Lasha i cavalls en sentit contrari. L’itinerari, perillosíssim però de paisatges captivadors, va estar actiu fins a mitjan del segle XX.
És una ruta menys famosa que la de la Seda però igual d’importància comercialment en aquella època i turísticament en els nostres dies.
… i per commemorar-ho faig referència al fragment del libre Historia de un gran país de Bill Bryson, del que ja parlava fa uns dies, en el que descriu la tardor a Nova Anglaterra als Estats Units. M’agradaria compartir-ho amb vosaltres aquí a la Catifa Voladora.
¡Ah el otoño!
Cada año por estas fechas, durante un lapso que resulta doblemente hechizante por su brevedad -de una semana, o así-, un episodio tiene lugar a nuestro alrededor. Nueva Inglaterra entera estalla de color. Todos esos árboles que durante meses formaban un sombrío telón de fondo verde oscuro de pronto explotan en un millar de tonos exuberantes, y el paisaje, en expresión de Francés Trollope, se convierte a la gloria.
Con la excusa de documentarme para mis escritos, ayer fui en coche a Vermont y regalé a mis estremecidos pies con la ascensión del monte Killington, esplendoroso promontorio situado a 1291 metros en el corazón de las Green Mountains. Ayer era uno de esos suntuosos días en que el mundo está impregnado del aroma del otoño, de una perfección vivida y punzante, y el aire es tan límpido y claro que pensaríais que podríais hacerlo tintinear con un dedo, como si fuera una reluciente copa de vino.Hasta los colores eran punzantes: el nítido azul del cielo, los campos de un verde intenso, las mil tonalidades luminosas de las hojas. Te quedas verdaderamente boquiabierto cuando cada árbol del paisaje adquiere identidad propia, cuando todo serpenteante camino de tierra y oronda ladera aparece dotado, de forma repentina y absoluta, de los tonos más vívidos de que la naturaleza puede ofrecer: el escarlata llameante, el oro lustroso, el bermellón palpitante, un anaranjado de carácter fiero.
Disculpadme si me he puesto tan efusivo, pero resulta imposible describir un espectáculo tan magnífico sin ponerse a farfullar. Hasta el célebre naturalista Donald Culross Peattie, hombre cuya prosa era tan seca que podría ser empleada para el fregado de los suelos, perdió la cabeza por completo cuando le tocó describir la maravilla del otoño de Nueva Inglaterra.
[…]
Para empezar, el paisaje de Nueva Inglaterra aporta un entorno sin rival en ningún otro rincón de Norte América. Sus iglesias blancas y soleadas, sus puentes cubiertos, sus granjas coquetonas y sus pueblecitos arracimados ofre
cen el complemento ideal a los vívidos tonos terrosos de la naturaleza. Además, la región cuenta con una variedad de árboles infrecuentes en otras latitudes: robles, hayas, álamos temblones, zumaques, cuatro variedades de arces e infinitas especies aportan un contraste que anonada los sentidos. Por último, y por encima de todas las cosas, aquí se dá el perfecto equilibrio del clima otoñal, con noches de un frío punzante y días cálidos y soleados que llevan a todos los árboles de hoja caduca a orquestrar un clímax en perfecta coordinación. Así que no lo dudéis. Durante unos pocos, gloriosos días de octubre, Nueva Inglaterra es, sin la menor duda, el lugar más hermoso del planeta.
El Bill Bryson acaba l’article anomenant a John Denver, autor de la cançó Take me home, Country road. La casualitat va ser que l’endemà de publicar aquest article, el 13 d’0ctubre de 1997 aquest cantautor moría en accident d’avió a California.
La catifa voladora 