De El llibre del Te d’Okakura Kauzo, us adjunto el fragment que fa referència al Japó, pag 23 i 24.

El Japó, que ha seguit la petja de la civilització xinesa, ha conegut el te en els tres estadis. L’ús del te en infusió és relativament recent entre noslatres, puix no és conegut sinó a mitjan de segel VII. Ha reemplaçat, en la consumació corrent, el te en pols, però aquest no deixa d’ésser considerat encara con el te dels tes.

És en la cerimònia del te japonesa que els ideals del te abasten llur realització suprema. La nostra vistoriosa resistència a la invasió mongòlica del 1281 ens havia fet capaços de continuar el moviment Song, tan desastrosament interromput a Xina per les incursions nòmades. El te, a casa nostra, esdevingué alguna cosa més que una idealització de la forma de beure: una religió de l’art de la vida. Aquesta beguda va tornar-se un pretext pel culte de la puresa i el refinament, una funció sagrada en la qual l’hoste i el seu invitat  realitzen la més alta beatitud de la vida mundana. La cambra de te va ésser un oasi en el trist desert de l’existència, on el viatgers fatigats podien reunir-se i abeurar-se a la font comuna de l’amor i l’art. La cerimònia va ésser un drama improvisat, el pla del qual va ésser tramat a l’entorn del te, de les flors i de les sedes pintades. Cap color no venia a torbar la tonalitat de la cambra, cap gest no perjudicava l’harmonia, cap mot no trencava la unitat dels voltants, tots els moviments es feien simplement i naturalment -aquests eren els objectius de la cerimònia del te. És estrany que hagi tingut tant èxit. Una filosofia subtil s’hi amaga. El Teisme era el Taoisme disfressat.