Fins el 22 d’abril podeu visitar al MACBA l’exposició de l’escultor Jaume Plensa (Barcelona, 1955).
El catàleg de l’exposició diu que “en les seves obres assumeix la força del volum, de la imatge, de la paraula o el so amb contundència” jo afegiria també la fragilitat, el silenci, la calma… i sobre tot la serenor i la bellesa.
Viu obsesionat en els pensaments que omplen l’espai, i anomena el seu poeta de referència William Blake: “un pensament omple la immensitat”.
Les meves germanes m’informen que avui ha mort del músic català Joan Guinjoan, pianista i compositor, pare de la música contemporània catalana del segle XX.
El recordo quan venia a l’Escola, amb les seves ulleres de miop i la seva pipa. Allà amb el seu Diabolus in Música ens oferia l’estrena de les seves peces musicals. Peces d’una extemanada dificultat compositva, i segurament interpretativa, però impossibles per escoltar per un públic infantil Quan tocava el piano semblava que talment s’hi barallés.
Amb el temps, he anat descobrint algunes peces d’ellque m’han agradat més i he arribat a reconciliar-me amb ell… i és que el temps tot ho arregla!
Acabo l’any amb una imatge entrenyable: el naixement d’un xai.
Ha esta aquest migdia a Sant Jordi, una ovella de Mediterrànea Rural, l’ovella Pandereta, després de 5 mesos de gestació, ha parit un xai blanc com el de l’anunci del Norit.
El xai recen nascut, desseguida s’ha posat en peu, i Pandereta l’ha estat llepant una bona estona, mentre acabava d’explusar la placenta: un sac traslucid ple d’un liquid vermellós. El xaiet no se separava de la seva mare, i buscava la mamella per a poder començar a mamar.
Pandereta, ha seguit llepant i de sobte asseguda ja a terra ha seguit amb el part d’un segon xai.
Una imatge plena de tendresa.
Avui fa 200 anys que va néixer la nadala més famosa de la història: Santa Nit. Es va cantar per primera vegada el 24 de desembre del 1818, durant la Missa del Gall, en una església de Sant Nicolau d’Oberndorf, prop de Salzburg. L’autor de la lletra va ser el capellà Joseph Mohr, i el de la música, el mestre d’escola i organista Franz Xaver Gruber.
Santa Nit s’ha convertit en és molt més que una cançó nadalenca i avui 200 anys més tard, la cançó s’ha traduït a més de 300 llengües i dialectes. Forma part del patrimoni cultural immaterial de la humanitat de la UNESCO des del 2011.
Tinguem una Santa Nit, plàcida nit!
Bon Nadal!
Un passeig per Girona sigui l’època de l’any que sigui és èxit segur, i és que sempre s’hi descobreix quelcom…
Enguany he descobert el passeig per les muralles amb vistes sobre la ciutat: terrats, teulades, jardins… espais que havien quedat amagats.
Enguany un altre conte corrent del Joan Barril per recordar-lo…
Els miracles de l’agenda
Fa molts anys que estan junts i no tenen ganes de deixar-ho. Es van casar enamorats i sembla que han sabut la manera d’adaptar l’amor a la seva edat. No són gaire grans però ja han deixat de ser joves. Els fills han anat a fer voltes pel món i ara els toca a ells. Decideixen pintar la casa i fer-hi algunes reformes. És aleshores quan el marit rep la trucada d’un amic de la família que és metge. Diu que el vol veure. Es veuen. El metge li comunica una notícia fatal: la seva dona té una malaltia incurable i morirà. No sap si en un parell de mesos o en mig any, però el diagnòstic és així d’inapel·lable.
Quan el marit torna a casa i veu les parets pintades del que havia de ser una nova vida decideix no enfonsar-se. Si la malaltia li dóna sis mesos a la seva dona, ell l’allargarà amb projectes. Primer són projectes a curt termini.
-Què et sembla anar a París aquest cap de setmana? Perfecte
Després les coses es van complicant:
-Mira, estimada. A tu que t’agrada tant l’òpera potser et faria il·lusió anar a veure La Traviata a Milà. He comprat dues entrades per al mes de desembre
I ella encantada, perquè en la seva inconsciència el temps és infinit, i el desembre arribarà tard o d’hora. I cada dia va comptant els dies. En una demostració d’optimisme atlètic, el marit li anuncia que ha reservat una taula per anar a sopar al restaurant famós on tenen una llista d’espera de molts dies.
-Per quan és el sopar?
-És per d’aquí un any i mig, però demanen que anem triant els plats.
El marit va allargant les esperances i trien, sense gana, el sopar que tindrà lloc d’aquí a divuit mesos. Què quedarà d’ells quan arribi l’hora? Endut per aquesta bogeria desesperada, el marit s’assabenta que d’aquí tres anys serà possible viatjar a l’espai durant una nit. Compra els bitllets a la bestreta i ho explica a tothom i tothom els enveja el seu optimisme. Un dels seus fills li anuncia que serà pare en set mesos i el marit li ho comunica a la seva dona malalta amb la certesa que res no pot passar abans no neixi el nét.
Amb el calendari de cinc anys absolutament compromès, la vida de la parella és una veritable festa d’esperances. Al cap de sis mesos el metge amic ve a veure’ls. Es creuen mirades còmplices amb el marit. Un cop a soles el metge s’extranya:
-M’alegro molt que tot vagi bé, però és un cas ben estrany. Les anàlisis són clares. No he vist mai un cas de supervivència com aquest.
El marit li diu que no hi ha res més rendible que comprar futur i que la il·lusio és una de les millors medecines. Aleshores li anuncia que, d’aquí un any, l’espera a l’hora de sopar al restaurant fam´ps, que es vagi fent lloc a l’agenda, perquè després sempre sorgeixen imprevistos. Entre la mort i l’agenda, hi ha vegades que l’agenda pot acabar guanyant la partida.
M’arriba a les mans un llibret editat pel MUHBA sobre el carrer Pere IV: Passatge major del Poblenou, i sento curiositat per descobrir aquest carrer in situ.
Agafo la bicicleta i recorro els quasi 3,7 km del seu traçat: des del carrer Zamora fins a la Rambla Prim. El carrer Pere IV anomenat carretera de Mataró, fou durant segles la principal via de comunicació de Barcelona i el nord.
Fa anys hi havia de tot: edificis d’habitatges, edificis d’usos industrials com magatzems, naus, fàbriques; cooperatives i ateneus de treballadors, comerços emblemàtics, espais d’oci com teatres, cinemes, espais per l’esport… Aquells edificis alguns encara dempeus, altres fets runa i molts desapareguts… són el nou paisatge eclèctic del carrer Pere IV actual: i és que es barregen edificis de darrera generació amb naus atrotinades, solars deserts…
Passejant per Pere IV a vegades tens la sensació s’estar molt lluny de Barcelona, les escales d’incenci exteriors et transporten a ciutats anglosaxones; els edificis prims fent cantonada amb Pere IV sembla que estiguis davant del Flatiron de Manhattan… Ja a la Rambla del Poble nou veus més habitatges, i comerços… i és que estem al centre del Poblenou! Prop hi ha la Sala Beckett. A la cruïlla amb la Diagonal l’hotel Melià Barcelona Sky, cinquè edifici més alt de Barcelona, i el parc Central del Poblenou que incorpora el traçat del carrer entre els arbres. Els edificis de la fàbrica Oliva-Artes, Ca l’Alier i més enllà l’Escocesa ens recorda el passat industrial del carrer. Ja el darrer tram el carrer Pere IV està flanquejat per uns antics plàtans que daten del 1852!
Descobrir aquest carrer i llur història val la pena.
http://lameva.barcelona.cat/barcelonacultura/ca/recomanem/itinerari-pere-iv-muhba
Antiga fàbrica l’Escocesa, complex fabril de mitjan segle XIX
Llegenda de Sant Nicolau
Si n’eren tres petits infants,
varen anar a espigolar els camps.
Mireu el què va succeir:
Que es varen perdre pel camí!
– Tirem per aquí,tirem per allà…
La nostra casa on serà?
Truquen al vespre a un carnisser:
– Que ens obrireu, bon carnisser?
– Entreu, entreu nois estimats,
que aquí hi ha lloc per a tots plegats.
Passar el portal només van fer
i els va matar aquell carnisser
Els va tallant en sis bocins
i al saler els posa com garrins
Set anys després passà per allí
Sant Nicolau tot fent camí
Al carnisser va anar a trucar:
– Carnisser tens llit i sopar?
– Sant Nicolau entreu, entreu
que en aquí dins lloc trobareu.
Sant Nicolau així que entrà
ja demanava per sopar.
– Voleu pernil d’allò més bo?
– No, en vull, que no és gens bo.
– Voleu un tros de vedell xic?
– No en vull, no en vull,que no és bonic
De la carn tendra menjaré
que fa set anys que és al saler.
El carnisser quan ho sentí
de casa seva va fugir.
– Oh! carnisser, no fugis, no,
demana a Déu el teu perdó.
Sant Nicolau al saler va
picant tres voltes amb la mà.
Petits infants que en aquí estau
jo sóc el gran Sant Nicolau
I va estirar el Sant tres dits
i s’aixecaren els petits:
El primer diu: -Que he dormit bé!
I el segon diu: -I jo també!
I fa per últim el tercer:
-Jo al mig del cel em creia ser!
Si n’eren tres petits infants,
varen anar a espigolar els camps.
Amb el temps he après com d’important és respirar, respirar bé i respirar conscientment.
La respiració m’ajuda a posar l’atenció al moment present i a centrar-me a l’aquí i a l’ara. La respiració és com una àncora que m’ajuda a prendre consciència.
Respirar notant com l’aire entra fred pel nas i surt més calentó també pel nas em fa sentir viva.
Respirar notant com l’aire infla i desinfla els pulmons, la part superior del pit em fa sentir activa.
Respirar notant com l’abdomen puja i baixa em relaxa.
Comptar respiracions em fa sentir present: viva, activa i relaxada.
En el vuitè aniversari de la mort del meu Pare, un dolç record per ell.
D’aquest matí d’hivern, amable i tebi,
per favor, no te’n vagis
i queda’t submergida en aquest pati,
com un naufragi, dins la nostra vida.
Entre el llorer i els testos d’aspidistres
de fulles verdes, amples i romàntiques,
per favor, no te’n vagis, no te’n vagis.
Tot està preparat perquè tu hi siguis,
doncs, queda’t, per favor, i no te’n vagis.
Digue’m si te’n recordes: necessito
unes paraules amb la clara i fonda
veu de l’absència per preguntar-te
pel teu fugaç triomf sobre el mai més.
Però calles, descanses al passat,
aquest llit de tristesa fulgurant.
I així has anat tancant-te en la poncella
de la fosca durant aquests vuit mesos,
fins que ara, horroritzada per la llum,
sorgeix aletejant la papallona
pàl·lida, furiosa, de la mort.
Però, si estàs morint-te, encara vius,
i faig esclatar l’última alegria
del teu rostre cansat
amb les petites mans entre les meves.
Morir-se encara és viure, em repeteixo.
D’aquest matí d’hivern, amable i tebi,
per favor, no te’n vagis, no te’n vagis.
Joan Margarit
La catifa voladora 