La Lola m’envia aquesta col·laboració, dedicada a la seva mare.
Avui és el teu aniversari i he trobat aquesta fotografia d’un sis de març, el que no sé quin any ni quants en feies. És igual, l’Arc de la Perdiu s’havia vestit de festa i segur que estaves envoltada de tots aquells que t’estimem. Saps, l’amor no mort mai, et porto a dins i parlo moltes vegades amb tu i també parlem de tu amb tots aquells que has deixat baixant pel riu de la vida.
Et dedico l’escrit que fa temps em va fer arrribar una amiga i avui em sento ben representada:
I arriba un dia en què t’escoltes parlant com ella, cuinant com ella, renyant com ella, cantant com ell, ensenyant com ella, escrivint com ell, plorant com ella.
I arriba un dia en què aquestes sabates gegants que tant et vas provar et queden, i pots recórrer la seva petjada.
I amb cada pas vas entenent tot el que alguna vegada vas criticar.
I entens els límits, els reptes, els enutjos, les preocupacions, les pors.
I agraeixes que va ser aquí, acompanyant-te de prop, cuidant, vigilant.
I agraeixes els seus desvetllaments, els seus sacrificis, el seu temps.
Arriba un dia en què et mires al mirall i la veus. Perquè uns mesos vam estar dins d’ella, però ella sempre estarà dins de nosaltres.
Recerco l’alba dins la nit obscura i se’m fan perdedors tots els camins. Recerco el cant de l’única font pura i totes les begudes són verins. Voldria que el perfum de blanca rosa ofegués la luxúria d’aquell nard. Voldria que el meu cor que ja no gosa, per l’amor no cregués que és massa tard. Una vela, només, i una atzavara; un mar ben blau i una blavor de cel; una joia callada i ben avara, i l’aquietament de tot anhel. I trobar-se, Senyor, que em fossis l’alba, i la vela i el mar i el cant d’amor; que em tornessis brillant l’ànima balba i ben clara la font d’aquest meu cor.
Hem esgotat tots els dies del febrer els negres i els vermell i toca arrencar la pàgina. Fa temps que no tenia un calendari que calgués desprendre les pàgines, normalment passaves els fulls. Això m’ha retornat a la infància quan els mesos estaven tots junts units a una sola imatge que perdurava tot l’any en curs. Al començar el següent més i mai abans del dia 1, la mare arrencava amb molt de compte el full caducat i amb especial cura l’anava partint el full per la meitat, i la meitat de la meitat, fins tenir un petit bloc per fer llistes o anotacions, l’altre costat dels números era blanc i s’havia d’aprofitar.
Soc filla dels temps difícils en que la manca de tot estimulava la imaginació. Recordo amb molt d’afecte unes llibretetes confeccionades amb paper reutilitzat en que escrivia els primers contes, potser em ve d’aquí l’afició a les llibretes!! El cas és que he fet, gairebé sense ni adonar-me, el mateix que feia la mare i ara tinc un nou bloc per fer la llista de la compra que moltes vegades oblido sobre la taula.
🎭 El principi d’Arquimedes text de Josep Maria Miró 📅 Dijous 10 d’abril de 2025 ⏰ 20.00h 📍 Espai Texas – Carrer Bailèn, 205 – Gràcia (Metro Verdaguer o Joanic)
💰El preu de l’entrada és de 17,1,€ A partir d’avui i fins el 25/3 pots fer el pagament de les localitats que has reservat a través del Bizum 644744964. Si aquest sistema de pagament no et va bé contacta directament amb mi i concretem com fer -ho.
Recorda que pots fer extensiu aquest missatge a familiars i amics.
Moltes gràcies Violant Martí 644744964
El principi d’Arquimedes Per qui posaries la mà al foc? El principi d’Arquimedes és considerat un dels grans èxits del teatre català contemporani: s’ha vist en 43 muntatges internacionals i s’ha traduït a 20 idiomes. A partir d’un incident provocat pel petó “innocent” d’un monitor de natació cap a un nen, l’espectacle desplega una colpidora reflexió sobre la confiança, els prejudicis i els mecanismes de control de la por. El sorprenent i captivador text de Josep Maria Miró torna a Barcelona amb una nova mirada sota la direcció de Leonardo V. Granados.
Roberta Cleopatra Flack cantant i pianistat estatunidenca de soul i blues va morir ahir a Nova York als 88 anys afectada de l’ELA. És coneguda per èxits com «Killing Me Softly with His Song» i «The First Time Ever I Saw Your Face», la seva veu i estil van tenir una gran influència en la música popular del segle XX.
Flack va començar la seva formació musical amb el piano. Amb quinze anys, va obtenir una beca per estudiar a la Universitat de Howard, on es va convertir en una de les alumnes més joves de la seva història. Durant aquest període, va passar del piano al cant i va exercir com a directora adjunta de la coral universitària. Posteriorment, va treballar com a professora de música en diversos instituts mentre actuava en locals musicals de Washington DC.
Va ser la primera artista en guanyar en solitari el premi Grammy a la millor gravació de l’any durant dos anys consecutius: el 1973 amb “The First Time Ever I Saw Your Face” i el 1974 amb “Killing Me Softly with His Song”.
Us deixo amb la seva veu, que va trencar fronteres, com a millor homenatge.
PD: Dedicat al Pablo amb qui comparteixo gustos musicals.
Dia de la llengua materna. Dia de les nostres llengües primeres. Tot just acabats de néixer uns ulls ens miraven, unes mans ens sostenien, uns pits ens nodrien i una boca ens parlava dolçament. Mirada, tacte, gust i so agradables. Les paraules feien que els ulls, les mans i els pits diguessin el mateix: t’estimem, benvingut, benvinguda, comptem amb tu! Vam anar aprenent les paraules en la llengua de qui ens estimava. Arrelàvem en una família, un barri, una terra. Hem viscut en una família, un barri i una terra amb història i històries que ens hem fet nostres. Cadascú de nosaltres ho hem experimentat allà on ens ha tocat néixer. En diferents llocs i amb diferents llengües.
El món en pocs anys ha canviat. Hi ha moltíssim més moviment. Catalunya ha crescut fins al vuit milions amb l’arribada de molta gent. És una història que ens ve d’antic. Som una terra que rep gent. I som una terra amb una llengua que porta dins molta història, molt solatge, com cadascuna de les llengües que hem sentit i de les més de cinc mil que encara hi ha al món i que perillen si no hi fem res; la de la nostra terra, Catalunya, també, com constatem amb les enquestes que cada cinc anys ens presenten els polítics. Necessitem decantar ben aviat la tendència a la baixa a què ens està duent la globalització, la dèria uniformadora d’uns estats, la pressió demogràfica i els usos insuficients de tants catalans.
Si uns i altres tenim clar que parlar una llengua és, no sols un instrument de comunicació, sinó també la connexió directa amb un poble que l’ha fet néixer i l’ha anat afaiçonant enmig de reeixides i sotsobres, farem dues coses: mantindrem viva la nostra llengua allà on ens moguem, encara que no hi sigui localment rellevant, i estimarem, aprenent-la, si fa al cas, i usant-la, la llengua de la terra que ens acull i on la gent també ens diu de moltes maneres, com la mare, el pare o els tutors quan vam néixer: t’estimem, benvingut, benvinguda. Comptem amb tu!
Moltes gràcies
Jordi Esteban, de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana
Un any més, amb la finalitat de commemorar el Dia Internacional de la Llengua Materna, el Secretariat de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, Òmnium Sants, el Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL) i la CAL s’han unit per celebrar l’acte “A tota veu”.
Dijous 20 de febrer, a les sis de la tarda, esteu convidats a aquest recital de poesia intercultural i popular. Es tracta d’un esdeveniment que té la voluntat de reconèixer la diversitat lingüística, especialment de les llengües minoritzades.
Enguany hi participo amb la Lluïsa Etxeberria, i hem escollit un poema seu:
UDABERRIA BALITZ
udaberria balitz natura loretan ikusiko genuke eta kaioak erreka ertzean dantzatuko lirateke; itotze-egunek mundu nekatuaren oroiminari erronka joko liokete;
udaberria balitz, argi kontra, elurrak egia gordeak hedatuko lituzke, enbor eta azal batera aireberrituko lirateke;
udaberria balitz, hemen lirateke urdinaren neurrigabetasuna eta berdearen samurtasuna;
udaberria balitz, memoriaren biran dabiltzan argizagiak goratu egingo lirateke,
udaberria balitz…
SI FOS PRIMAVERA
si fos primavera veuríem la natura en flor i les gavines dansarien vora el riu; els dies d’ofec desafiarien la nostàlgia del món fatigat;
si fos primavera, a contrallum, la neu desplegaria les veritats covades, s’airejarien tronc i escorça junts;
si fos primavera, hi serien la immensitat del blau i la tendresa del verd;
si fos primavera, s’enfilarien els astres que voletegen a la memòria,
Existeixen diverses denominacions de la llengua minoritària que es parla a la zona de Tolosa del Llenguadoc: provençal, occità, llengua d’Oc.
El seu origen es remonta a l’Edat Mitjana, quan França estava dividida en dues zones lingüístiques clarament diferenciades: al nord es parlava la llengua d’Oïl i el sud la llengua d’Oc. Ambdues eren llengües romanç, la primera va generar l’actual llengua francesa mentres que la llengua d’Oc va derivar a l’occità i va ser usat fins la pèrdua del poder polític de Tolosa front la corona de francesa. Poc a poc el francès va anar guanyant terreny a l’occità fins quedar reduït als territoris en els que actualment encara es parla: Provença, Llenguadoc, Gascunya, Llemosi i Auvèrnia.
Una característica de l’occità és que va tenir una varietat parlada no uniforme, senzilla i rudimentària i una altra literària homogènia, culta i amb prestigi, que és la que ha estat coneguda amb el nom de provençal. Aquesta varietat poètica va exigir l’elaboració d’una fraseologia i lèxic propis per l’expressió lírica. Aquest fet va va propiciar un distanciament entre la llengua del poble i la prosa ordinària. Per aquest motiu els trobadors van tenir la necessitat d’homogenitzar i fixar aquesta llengua poètica. D’aquesta necessitat va néixer Donatz provenzal de Faidit, la primera gramàtica d’una llengua romanç. Hi ha varietats dialectals de l’occità que corresponen al pla fonètic i al morfològic, mentre que la sintaxi i el vocabulari són pràcticament iguals.
Actualment l’occità és parlat per col·lectius minoritaris i lligats a moviments socials independistes occitans. Aquests grups promouen l’ús de la llengua a escoles, teatres, llibres, mitjans de comunicació…
Tot i que la presència de l’occità és anecdòtica a Tolosa, és visible al carrer, amb els rètols dels noms dels carrers, explicacions a edificis oficials, palauets, esglésies, ponts… al metro a les estacions i poc més.
Dedicat al Pascal que defensa la llengua: parlant-la a les seves filles.
En el quart aniversari de la mort de Joan Margarit
En la Girona trista dels set anys, on els aparadors de la postguerra tenien un color gris de penúria, la ganiveteria era un esclat de llum en els petits miralls d’acer. Amb el front descansant damunt del vidre, mirava una navalla, llarga i fina, bella com una estàtua de marbre. Com que els de casa no volien armes, vaig comprar-la en secret i, en caminar, la sentia, pesant, dins la butxaca. A vegades l’obria a poc a poc i sorgia la fulla recta i prima amb la conventual fredor de l’arma. Presència callada del perill: vaig amagar-la, els trenta primers anys, rere llibres de versos i després dins un calaix, entre les teves calces i entre les teves mitges. Ara, a punt de complir els cinquanta quatre, torno a mirar-la oberta al meu palmell, tan perillosa com a la infantesa. Sensual, freda. Més a prop del coll.
Des de fa anys que periòdicament vaig a Tolosa. Enguany he tingut dos cicerones de categoria: el Pere i el Jordi que m’han acompanyat per llocs que desconeixia, i els agraeixo enormement el temps i explicacions que m’han fet. Tolosa és un destí on sempre hi descobreixo quelcom nou.
Arribar-hi des de Barcelona és ràpid i senzill ja sigui en en vehicle o tren. La distància no arriba a 400km tot autopista, i en cas d’anar-hi amb alta velocitat cal fer canvi a Narbona.
Tolosa es troba al sud de França a més ¡distància de l’oceà Atlàntic que de la mar Mediterrània, i ocupa una planúria per la que passa la Garona i com a teló de fons té els Pirineus. El clima és continental: hiverns freds i estiu calorosos, però sempre humits.
És una ciutat que es pot recórrer tranquil·lament a peu i no cal fer ús del transport públic, tot i que la xarxa de metros i busos ens pot permetre arribar a indrets més allunyats.
Tolosa es coneix com la ciutat rosa, pel seu color rosat dels maons dels edificis: esglésies, palaus, ponts, vivendes… Un dels moments més màgics per gaudir d’aquest color és a la posta de sol, quan la llum es reflecteix intensament sobre els maons.
El traçat medieval dels carrers, els palaus, els ponts sobre la Garona, les esglésies, la plaça du Capitol o el passeig pel canal du midí et conviden a passejar incansablement. Mentre descobreixes la gastronomia, edificis d’interès, places amagades, botigues de les que ja no queden…
Llocs per no prerdre’s: Plaça del Capitol: Visita al Capitol, Ajuntament, i en especial a la Sala dels il·lustres. Torre de l’Homenatge del Capitol, actualment oficina de turisme, on antigament es guardaven els capitols de la ciutat. Basílica de Saint Senin o Sant Saturní de 115m de llarg amb una nau central i dues laterals permetria la ciruclació dels peregrins cap a Santiago, té amb campanar octogonal que es pot veure des de tota la ciutat i una cripta amb la supultura de Sant Saturní, màrtir. Església dels Jacobins i claustre considerats una joia de l’art gòtic llenguadocià, construïts en maó. Va ser construïda com a seu dels dominics, o jacobins com es coneixen a França. L’església és de doble nau separada per columnes, de quasi 30m, acabades en bòbedes estrellades que li donen una lleugeresa a l’edifici. Catedral de Saint Etienne o Sant Esteve, d’estructura sorprenent i que conté tots els estils arquitectònics del s. XI al XVII. Museu dels Agustins: conjunt monàstic amb claustre, església i sales capitulars també d’art gòtic llenguadocià en maó. Actualment és la seu d’un museu d’art molt interessant. La Halle aux Grains: antic mercat de cereals de planta octogonal, actualment reconvertit en una esplendorós auditori. Església de Nostra Senyora de l’Albada amb un timpà ceràmic de Gaston Virebent. Al barri de Sain Ciprien, a l’altra banda de la Garona, Capella de la Grave, Hospital dels peregrins o de Sant Jaume, Eslgésia de Sant Nicolau… Mediatèque José Cabanís Garé de Toulouse-Matabiau
Palaus: Hotel d’Assezat Hôtel de Pierre Hôtel de Bernuy Hôtel du Vieux-Raisin
Ponts i canals: Pont Nou, Pont de Sant Pere, Pont dels Catalans… Canal du Midí (o dels dos mars), Canal de Brienne
Places i carrers: Carrer del Taur(bou en occità): Església de Nostra Senyora de Taur Place Wilson i Rue de l’Alsace-Lorraine Plaça de Sant Jordi: per dinar o sopar a les tessasses El millor perdre’s pels carrenons de Tolosa i descobrir indrets amagats, torres dels palau, edificis singulars.
Mercats: Víctor Hugo, Carmes, Saint Cyprien…
Gastronomia: El plat títpic és la cassoulet toulosiane, magrets i confints, formages que arriben des dels Pirineus i plana llenguadociana.
Als voltants: Cité de l’Espace, Chateau de Launaguet, Museu Toulouse-Lautrec i Catedral de l’Albí…
Gràcies Jordi i Pere, que per molts anys puguem gaudir de la ciutat rosa!