
Text: Eugènia Mato
Fotografies: Alba Saus i Mato
Sortim de Quito a mitjanit cap a l’Amazònia equatoriana (reserva de Cubayeno). El trajecte és llarg i ple de sotracs, fent petites aturades on t’adones com la vegetació salvatge comença a guanyar terreny progressivament a l’asfalt i l’espai en general.
A primera hora del matí arribem a Lago Agrio, i des d’aquesta població, passant per Tarapoa, arribem al Pont del Cuyabeno. Al moll ens espera el guia i la llanxa a motor que ens endinsarà en aquest món verd i desconegut per nosaltres. L’ambient xafogós ens envaeix, i en apropar-nos al riu, l’aigua d’una tonalitat xocolatada i densa ens transmet una sensació de desassossec i, alhora, és hipnòtica.

La travessia fluvial dura més de dues hores. L’aire és cada vegada més sufocant i la immensitat de la jungla ens abraça de tal manera que ens convertim en una simple presència damunt l’aigua: som observadores que, en silenci, també observen. El riu flueix i la vista s’ha d’acostumar a poc a poc a l’entramat de lianes i arbres majestuosos. Al principi som incapaces de distingir res en l’espessor, fins que els animals comencen a revelar-se, dalt d’una branca o sortint d’un niu.
De sobte, el motor de la llanxa s’atura. Al capdamunt de la capçada dels arbres, micos de diferents espècies es mouen entre els troncs dels arbres gegantins que com gratacels vius ho dominen tot. A aquesta hora del migdia, però, la selva encara sembla adormida; només de tant en tant els crits dels tucans o dels cacics que sortint del seus nius trencant la calma adverteixen de la nostra presència.
Arribem a la cabana de fusta i, cap al vespre, ens endinsem pels canals sinuosos de la reserva fins arribar a la Laguna Grande. La llacuna és atraient, i convida al bany, però a mida que la llum perd intensitat el que fins ara era tant sols una lleu remor misteriosa es converteix, de cop, en una explosió sonora. És un cor immens en ple escalfament abans que caigui la nit i comenci la funció.
El clímax arriba a la foscor de la nit i un cop apagues la llanterna a l’habitació, comença el veritable concert. La densitat de la selva fa que cada so converteixi l’habitació en una caixa de ressonància, com si la natura sencera fos un gran instrument musical.
Al principi, l’únic que es percep és un brunzit metàl·lic, constant, que aviat es transforma en batec constants: el ritme cardíac de la nit amazònica. Capes de sons amb tons infinits omplen l’estança, creant una atmosfera hipnòtica que ens fa sentir diminutes. Entre la xafogor asfixiant i aquesta música magnètica, ens quedem adormides esperant l’alba.

No cal despertador. La llum llisca per la petita finestra i provoca un canvi de registre immediat: un nou cor agafa el relleu del nocturn. Cada espècie reclama el seu territori abans que la calor torni a imposar el silenci.
A la jungla hem après que, per entendre la natura, no n’hi ha prou amb mirar: cal aprendre a escoltar-ne el batec. Cada hora del dia té la seva pròpia partitura, una harmonia perfecta i única en aquest racó del món.