La catifa voladora

Extret de VIA EMPRESA – Elena Busquets Directora de VIA Empresa 20.09.2024

Sovint no som conscients del poder i la influència que tenen els records sobre nosaltres. M’explico. Tots sabem que un record ens pot fer somriure, fer sentir nostàlgics o fins i tot ajudar a prendre una decisió, però l’abast de la seva influència va molt més enllà. De fet, segons l’investigador japonès Susumu Tonegawa (Premi Nobel de Medicina, 1987) els records poden esdevenir una vacuna per a la depressió o l’angoixa. Un equip d’investigadors liderat per Tonegawa va demostrar fa una dècada, a través d’un experiment amb ratolins, que la reactivació artificial d’un record positiu pot suprimir els efectes de la depressió induïda per l’estrès.

Però potser no cal desentranyar els nostres circuits neuronals -ni els dels ratolins- per saber que recordar temps feliços té un efecte positiu sobre el nostre estat d’ànim. I si no, feu la prova: pregunteu a una parella en crisi embafada de rutina com es van conèixer, com va ser la seva primera cita, com va ser el primer petó, qui va dir el primer “t’estimo”… En qüestió de minuts, la brillantor tornarà als ulls d’aquells dos que un dia es van enamorar bojament. 

És veritat, però, que quan parlem de records -i sobretot si aquests són llunyans- entren en joc les distorsions. Hi caiem tots, i la història que coneixem n’està plena d’exemples. Són exageracions o petites variacions que ajuden a perfilar millor el relat que ens expliquem a nosaltres mateixos i als altres. 

Però són perilloses, sobretot si som conscients -em repeteixo- del poder i la influència que tenen els records sobre nosaltres mateixos. Som el que som avui, sí, però també som allò que vam ser. De fet, som l’evolució entre el que vam ser i el que som. Sovint penso que estem fets de moments, de petits trossets de gent, de converses, de decisions -conscients i inconscients-, de vivències… Estem fets de present, sí, però també de records. I per això tenir-los presents ens ajuda a resignificar-nos. 

“Estem fets de present, sí, però també de records. I per això tenir-los presents ens ajuda a resignificar-nos”

I potser això ho heu llegit des d’un àmbit personal (jo també ho he escrit així), però la teoria en el fons s’extrapola fàcilment a qualsevol relació, empresa, entitat o fins i tot territori. Un exemple: l’altre dia vaig llegir un fil a Twitter (bé, X) d’Efemèrides d’Arquitectura que parlava sobre l’escultura Estel Ferit que hi ha a la platja de Sant Miquel, a la Barceloneta. És un dels símbols més reconeguts de Barcelona, un punt de trobada actual per a surfistes i un record irrompible d’una Barcelona que alguns no vam conèixer: la Barcelona preolímpica; un record que la seva autora, l’artista alemanya Rebecca Horn, no va voler oblidar.

En aquella platja, uns anys enrere, havien proliferat nombroses guinguetes (xiringuitos), i allà, cap als anys 60, Horn va viure una història d’amor i desamor amb un cambrer. No va ser fins a la tardor de 1992 -feia dècades que Horn ja no vivia a Barcelona- que li van demanar fer una escultura a l’aire lliure a la ciutat. I dels seus records van néixer els quatre cubs d’acer que conformen l’escultura, cada un representant una guingueta, en un estat d’aparent desequilibri, com a punt de caure; representant l’hostil manera en què van ser enderrocades l’any 1991. “La fragilitat d’uns petits quioscos de begudes davant d’una Llei de Costes que va esborrar-ho tot a base de ordeno y mando“, critica l’autor de la piulada.

L’Estel Ferit de Rebecca Horn neix d’un record personal, però també d’un record com a ciutat; un record que, si l’enfoquem bé, ens ajuda a resignificar un espai de Barcelona que durant mig segle havia estat una de les zones d’esbarjo més populars de la ciutat i que va canviar radicalment per a les Olimpíades. Curiosament enguany, 32 anys més tard, és un bon moment per recordar-ho i potser per resignificar aquell espai que aquests dies està acollint la Copa Amèrica.

I de vegades no cal que passin tants anys perquè tingui sentit resignificar-nos. L’equip de VIA Empresa ho fem gairebé cada any: agafem les bases, el manifest, el rellegim en veu alta, recordem la història -la nostra i la dels que van ser-hi abans que nosaltres- i tornem a col·locar-nos en un nou punt de partida que ens recorda qui som, què volem i cap a on anem.

I torno a l’àmbit personal -i acabo-. Tinc cura dels meus records i els atresoro amb escrits des de fa més de 15 anys, des que vaig adonar-me que era l’única manera de tenir presents a persones i moments que no tornarien mai més. I aquests records, acumulats en diverses llibretes, m’han ajudat en infinites ocasions a trobar-me i orientar el meu futur. Perquè el que som i serem té molt a veure amb com hem cuidat els nostres records al llarg del temps.

PD Dedicat a l’Héctor per tots els nostres records bons i dolents. Gràcies!

L’Ester, locutora del programa Tots els matins del món de Catalunya Música, ha fet uan entrevista a la meva mare de 101 anys. Tot i no ser pianista professional va aprendre’l a tocar de ben petita i segueix encara gaudint de les melodies que toca de memòria: música clàssica, tangos, boleros, àries i fragments d’òpera… El seu amor per la música l’ha sabut transmetre als fills, filles, nets i netes, i el compateix amb tothom que l’escolta, ja sigui a casa, a la parròquia, al casal… i ara a la residència, on viu.

Gràcies Mare i gràcies Ester

Venim de tot arreu a celebrar-ho, venim plegats a fer-ho durador.
Veniu! Veniu, que un dia bé caldrà deixar-ho, l’instant només l’atura una cançó.

Perquè s’afina l’aire en el capvespre, perquè rodolen els nabius pel verd,
perquè la guiula pinta el cor de l’ona, perquè es despulla el faig i no l’avet,
perquè la pluja broda les codines, perquè hi ha mil secrets a l’alzinar…

Perquè les canyes xiulen vells enigmes, perquè no torna mai el mateix grop,
perquè floreix per un no res l’orquídia, perquè cada any revénen els cucuts,
perquè és tan breu l’olor de la viola, perquè la gran balena uneix els pols…

Perquè els deserts apaguen sets antigues, perquè s’adorm en l’aire el falciot,
perquè renilla l’euga a les valls altes, perquè les flames volen cap als déus,
perquè un infant resol endevinalles, perquè la boira protegeix amors…

Venim de tot arreu a celebrar-ho, venim plegats a fer-ho durador.
Veniu! Veniu, que un dia bé caldrà deixar-ho, l’instant només l’atura una cançó.

Miquel Desclot (1952)

Extret de VilaWeb – 4/9/24 – Vicent Partal

Avui fa cent anys que va nàixer a Burjassot Vicent Andrés Estellés, el fill del forner, el millor poeta valencià d’ençà d’Ausiàs Marc, segons que diu Joan Fuster, un creador de versos del poble –com Salvat-Papasseit–, un home cantat, recitat i reverit, convertit en símbol popular per l’obcecació de tots els feixistes contra la seua figura i contra tot allò que representa.

Però Estellés, per damunt de tot, és un gran escriptor. Que cal reivindicar sempre com a tal. Dels millors escriptors catalans del segle XX. La seua capacitat de retratar les coses quotidianes, de construir grans històries a partir dels fets de cada dia és insuperable. La seua poesia és feta d’una observació metòdica de tot allò que passa al carrer. I de la construcció, adjectivada de manera magistral, d’una transcendència humana –i, sí, també nacional i inevitablement reivindicativa– que el fa un poeta únic. El seu ritme es desenganxa de mètriques i d’establiments per esdevenir un riu voraç de paraules que evoquen imatges amagades en la memòria de tots i les converteixen en narracions desenfrenades on tanta i tanta gent ens reconeixem.

El març de l’any 2007, per una autèntica xamba biogràfica que no fa al cas, vaig tenir la sort d’assistir a Nova York a un recital de poesia on Lou Reed va llegir Estellés, traduït a l’anglès, davant uns centenars de joves. En un moment de la vetllada, especialment màgica, Reed es va acostar al micròfon d’una manera particularment desmenjada, es va posar les mans a la corretja, va fer el cos enrere i amb un fil de veu gairebé inaudible es va posar a recitar, quasi a xiuxiuejar, “Les nits que van fent la nit”:

“Now I’d like to write a nice poem
and talks about certain things you still can find that are nice
in my opinion or acording to the neighbour next door.
I want to be nice, today I want to say nice things…”

Aquest no és un poema senzill ni costumista, no té res de fàcil. Més aviat és un colp de puny desesperat, amarg com la fel, de l’home que ha perdut la filla, de l’home que s’escolta amb la finestra oberta els trets que cada nit afusellen rojos a la paret del cementeri de Paterna, del xiquet que va veure passar els cadàvers del cementeri vell transportats en tètrics carros al cementeri nou. Del malalt esgotat que clama per una mica de calma, per un poc de repòs:

“Voldria escriure, ara, un amable poema
parlant de certes coses que encara hi ha d’amables,
segons crec o m’ha dit el veí del costat.
Vull ser amable, avui vull dir coses amables:
aniria per tota la casa a genolls
buscant coses amables, pregant que avui em siguen
donades certes coses que siguen ben amables.
He perdut el costum de les coses amables;
ja se sap el que són les coses d’aquest món…
He perdut el costum, no sé on les he deixades,
és possible al cafè, és possible en un banc
d’un passeig qualsevol, és possible, és possible…
Vaja vosté a saber. Ara, però, és de nit
i francament no són hores d’anar buscant
coses amables, coses tendres, coses amables,
exactament: està tancat ara el cafè
hi ha foscor al passeig, s’hi troben certes dones
que volen certes coses, estic cansat, no tinc
ganes de res de res, serà millor que em gite,
demà serà altre dia i ja se’m passarà
aquest desig, aquesta mania fulgurant
de les coses amables que m’ha vingut de sobte.
Que m’ha vingut de sobte. Vull dir: que m’ha vingut. ”

Quan Lou Reed va acabar de recitar el text, allà al Baryshnikov Center, es va fer un silenci espès, molt especial, sagramental diria jo. La gent no s’atrevia ni tan sols a aplaudir. Un jove que hi havia al meu costat plorava desconsoladament mentre els focus s’apagaven i la foscor més espessa inundava la sala magnificant aquell silenci admiratiu. Tots havien entès que aquells versos que arribaven de l’altra banda de l’oceà eren dinamita, un sentiment genuí, la vida escrita en les ratlles mesurades i viscudes d’un poeta.

I jo vaig sentir aleshores un orgull immens, impúdic, indescriptible, un orgull purament de poble, aquell mateix que Vicent Andrés Estellés tenia de ser el que era. Vaig sentir l’orgull de constatar en directe com un de nosaltres, un entre tants, era universal i es podia llegir com es llegeixen els grans del planeta –com es llegirien els seus tan estimats Whitman o Neruda– en una ciutat a la qual mai no va poder viatjar però que va somniar sempre, oculta en les vesprades febrils a la fosca del cinema de dissabte.

Per als valencians, i per a tots els catalans, Estellés és una roca enmig de qualsevol tempesta, un goig que assaborirem cada dia durant segles, un guia en la geografia de les paraules, un mestre a qui escoltar en silenci, recollits, però de qui també fem i farem bandera per a fer-la voleiar luxuriosament pels carrers i les places.

I entre totes les frases que ell va plasmar i que altres han convertit en eficaços eslògans –de l’Ovidi Montllor a Obrint Pas, de Maria del Mar Bonet a Borja Penalba–, n’hi ha una que jo m’estime especialment i que vull recordar avui novament: Una pàtria lliure i lluminosa i alta.

I la vull recordar avui, el dia que el seu autor faria cent anys, perquè són quatre paraules, aquestes seues, que expliquen a la perfecció, com només ho pot fer un gran poeta, allò que jo vull i allò que tants de nosaltres estic segur que volem. Una pàtria, sí. Nostra. I lliure. Però una pàtria que siga lluminosa, que irradie felicitat, que escalfe la gent, que l’embolcalle com el sol de primavera. I que siga alta, altíssima: que vole amunt en l’elegància i en l’ambició, en l’aspiració i en l’afany. Una pàtria que els altres homes del planeta reconeguen, com ho va fer Lou Reed, i que els servesca també a ells, que els impulse, que els anime i que els ajude a entendre què són. Una pàtria universalment catalana, en definitiva, que no tinga cap més límit que el cel i l’eternitat.