Al meu país la pluja no sap ploure O plou poc o plou massa Si plou poc és la sequera Si plou massa és la catàstrofe Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s’ha de ploure? Al meu país la pluja no sap ploure
No anirem mai més a escola Fora de parlar amb els de la teua edat Res no vares aprendre a escola
Ni el nom dels arbres del teu paisatge Ni el nom de les flors que veies Ni el nom dels ocells del teu món Ni la teua pròpia llengua
A escola et robaven la memòria Feien mentida del present La vida es quedava a la porta Mentre entràvem cadàvers de pocs anys
Oblit del llamp, oblit del tro De la pluja i del bon temps Oblit de món del treball i de l’estudi
“Por el Imperio hacia dios” Des del carrer Blanc de Xàtiva
Qui em rescabalarà dels meus anys De desinformació i desmemòria?
Al meu país la pluja no sap ploure O plou poc o plou massa Si plou poc és la sequera Si plou massa és la catàstrofe Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s’ha de ploure? Al meu país la pluja no sap ploure
Article extret de VilaWeb – 25-10-2024 – The Washington Post · Ben Brasch
Les unitats de processament gràfic (GPU), que es fan servir també per a la intel·ligència artificial, han estat clau per a trobar el 52è primer de Mersenne
Luke Durant plegava la roba per ficar-la a la maleta, abans de tornar a Alabama, quan va comprovar al seu ordinador si havia fet història.
Pensava que, igual que totes les altres vegades que aquest darrer any havia corregit guions d’ordinador, no ho havia aconseguit. Però aquella nit, el 12 d’octubre, es va equivocar.
Durant havia descobert el nou nombre primer més gran del món. De seguida va dir a la seva parella que allò complicaria el viatge i es va abocar a verificar el resultat del seu ordinador.
El nombre que va trobar, amb el nom poc estimulant de M136279841, és tan desmesuradament gran que sembla irreal. Té 41.024.320 dígits decimals. Si algú volgués llegir tot el nombre i tardés un segon per dir cada dígit, necessitaria 475 dies per acabar-lo: és dos elevat a la potència 136.279.841 menys un.
El descobriment va ser el resultat de gairebé un any de feina i també d’uns 2 milions de dòlars dels diners personals del descobridor.
El 2021 aquest programador de trenta-sis anys es va retirar de la feina que tenia a la indústria de xips Nvidia. Hi havia començat a treballar una dècada abans, al començament d’un auge tecnològic que va fer que l’empresa superés Microsoft el juny de 2024 com a empresa més rendible del món. Nvidia fabrica les unitats de processament gràfic (GPU) i el programari que alimenta els algorismes d’intel·ligència artificial que revolucionen internet amb xatbots i generadors d’imatges.
Durant, llicenciat per l’Institut de Tecnologia de Califòrnia, va trobar el nou nombre primer utilitzant tan sols espai de magatzematge al núvol no utilitzat i disponible públicament. Durant, que va fer fortuna amb l’auge tecnològic, va dir que havia esmerçat el seu temps i els seus diners en el projecte per demostrar que la gent no està indefensa contra els gegants tecnològics i que podem resoldre problemes gegantins si treballem plegats.
“Avui dia, els individus són més capaços de fer allò que calgui que en qualsevol altre moment de la història –diu–. L’escala de computació disponible al núvol és gairebé inimaginable. Vaig poder trobar aquest nombre, que és sorprenentment gran, però ho vaig aconseguir només utilitzant les sobres de les grans tecnològiques. De manera que vull destacar que tenim aquests sistemes increïbles i que, per tant, estaria bé que esbrinéssim com els podem utilitzar millor.”
El nombre primer que Durant va descobrir no té cap utilitat pràctica per a la societat. No és la clau per a guarir cap malaltia ni per a demostrar alguna teoria científica universal.
“És pur entreteniment per a malalts de les matemàtiques”, explica George Woltman, cofundador de la Great Internet Mersenne Prime Search.
L’organització de Woltman, que va anunciar el descobriment de Durant dilluns, proporciona programari i suport a gent involucrada en aquesta recerca numèrica. Woltman i Durant van dir que cerquen primers de Mersenne, un tipus de nombre primer que porta el nom del monjo francès Marin Mersenne, que els va estudiar al segle XVII.
Woltman, de seixanta-set anys, diu que té interès pels nombres primers i les matemàtiques recreatives des que era un nen. Mentre els altres nens jugaven a fora, ell i el seu pare, programador, escrivien codi sobre nombres primers.
Woltman, també antic programador informàtic, diu que la recerca de nous nombres primers ha estat una afecció de jubilació.
Assegura que entre 3.000 voluntaris i 5.000 han descarregat un programa que assigna espai no utilitzat dels seus ordinadors a processar aquests nombres en segon pla.
Però cada vegada costa més de trobar agulles numèriques en un paller – l’anunci de Woltman especifica que l’anterior es va trobar el 2018 i té 16 milions de dígits menys que el descobert per Durant, que és el 52è primer de Mersenne.
Durant aquests darrers vint-i-vuit anys, el grup de Woltman ha ajudat a trobar divuit primers de Mersenne. Tota aquesta feina es va fer amb CPU, o unitats centrals de processament, que són el cor dels ordinadors personals moderns. Durant va fer una cosa diferent. Va utilitzar les GPU, la tecnologia en què va participar en el desenvolupament a Nvidia.
Una CPU típica tarda una o dues setmanes a provar un nombre per a veure si és primer. Amb les GPU s’hi tarda si fa no fa un dia o dos.
Aquest salt tecnològic és clau per al grup de defensa dels consumidors Electronic Frontier Foundation, que va començar a oferir recompenses per a trobar nombres tan enormes, segons que explica Jacob Hoffman-Andrews, tecnòleg sènior de l’EFF.
Algunes de les recompenses ja s’han reclamat, però algunes altres encara són obertes, inclosa una de 250.000 dòlars per a la primera persona que trobi un nombre primer d’un milió de dígits.
Hoffman-Andrews diu que el grup va començar a oferir recompenses el 30 de març de 1999, gairebé dos anys abans de llançar-se la Viquipèdia. Volien desenvolupar maneres de treballar col·laborativament per internet, que aleshores era nova i no pas tan establerta com avui.
“Demostrar el potencial dels ordinadors per coordinar-se i de les persones per cooperar a internet és una cosa que ja no hem de provar, però aquest premi es va crear amb una visió a llarg termini”, explica.
Segons Hoffman-Andrews és el camí, no el destí, allò que val la pena de celebrar, perquè els nombres primers són inútils.
Ell compara els primers de Mersenne amb els cotxes de prova: “No t’ajudarà a portar la llet a casa més de pressa, però és divertit i impressionant i, de tant en tant, aporta coneixements sobre com construir vehicles més ràpids.”
L’ús de GPU per Durant, que va començar l’octubre del 2023, el va convertir ràpidament en el pioner més prolífic dels nombres primers utilitzant el programari del grup de Woltman.
Durant va fer servir servidors en 17 països, en 24 centres de dades i en dos proveïdors de núvol per trobar el nombre i afirma que també va esmerçar temps i diners a trobar un nombre primer per demostrar que les GPU es poden utilitzar per a alguna cosa més que la IA. Diu que vol que aquesta tecnologia s’utilitzi per a la investigació i el descobriment –tant de nombres primers com d’uns altres àmbits.
“Una IA no podrà trobar el següent nombre primer”, diu, tot rient. “És clar que potser un dia em tocarà menjar-me aquestes paraules.”
Encara recordo quan de petita em preguntaven de què treballava el meu pare, jo deia Tècnic en informàtica i la gent no sabia què volia dir. Inclús un professor de matemàtiques a l’institut (1977) em va dir: Querràs decir conserje! A mi em va estranyar. I a l’arribar a casa ho vaig tornar a preguntar i aleshores el pare m’ho va explicar.
El meu fill Gerard ens ha fet arribar un article escrit pel meu pare i que el 2000 van publicar al Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques sobre la Prehistòria de la Informàtica. Rellegint-lo m’ha semblat molt interessant publicar-lo a la Catifa voladora per donar a conèixer els inicis com va esdevenir tot i fer un homenatge al meu pare va ser un dels pioners a Catalunya.
L’article és llarg, així que aniré publicant-lo en fascicles per tal de no saturar-vos i podeu gaudir de la lectura.
Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques Vol. 15, núm. 2, 2000. Pàg. 37–50 Autor: Joan Martí i Artigas
Prehistòria de la Informàtica
La història comença en el moment en què els homes consignen per escrit els esdeveniments dels quals són testimonis o actors. Tot el que succeeix abans és la prehistòria. A moltes activitats humanes té lloc un fenomen similar. Hi ha una etapa molt llarga, difícil d’investigar —la prehistòria—, seguida de l’aparició d’un fet que tergiversa completament l’ambient i determina finalment l’entrada a la història. La informàtica no és una excepció a aquesta regla. Podem dir que hi ha una etapa prehistòrica que va des de l’origen de la informàtica fins a l’any 1970 i una etapa històrica que va des d’aquell any fins avui.
La informàtica apareix en el moment en què les societats polítiques, procedents de la revolució del Neolític, han de començar a comptar, mesurar i enregistrar fets i xifres. La prehistòria de la informàtica comprèn quatre períodes (que anomenarem, per simplicitat, igual que els de la prehistòria en general):
• El Paleolític inferior de la informàtica, que va des dels seus inicis, és a dir, des de la revolució del Neolític fins a l’any 1452. • El Paleolític superior de la informàtica, que va des de l’any 1452 fins a l’any 1642. • El Neolític inferior de la informàtica, que va des de l’any 1642 fins a l’any 1880. • El Neolític superior de la informàtica, que va des de l’any 1880 fins a l’any 1970.
En aquest treball volem fer un repàs d’aquests períodes que estem anomenant prehistòrics i comentar quins han estat els diversos esdeveniments que han implicat el pas de cada període al següent i, finalment, l’entrada al període que nosaltres anomenem històric.
1 El Paleolític de la informàtica
El període que estem anomenant Paleolític inferior de la informàtica està caracteritzat per la invenció i ús d’una sèrie de dispositius senzills —molt senzills— que serviren per comptar o mesurar: jocs de cordills, pedres, la corda de dotze nusos que ens explica Pitàgoras i que fou tan utilitzada a Egipte, tronquets, crans en branquetes i, fonamentalment, la invenció del més enginyós de totes eines de càlcul, encara avui existent i abundosament emprat a orient: l’àbac. Als museus d’arqueologia podem contemplar tots aquests petits elements que cada civilització ha anat utilitzant durant mil·lenis i que han permès a la humanitat fer càlculs, mesurari enregistrar fets i xifres.
El registre de fets i xifres s’establí de manera elementalíssima. Un cop inventada l’escriptura, es feien inscripcions en papirs, vitel·les, tabel·les, pells adobades, papers, pergamins, pedres, làpides i molts altres tipus d’objectes. Malgrat el caràcter tan rudimentari de les eines que s’utilitzaven, podríem començar a parlar de programari i maquinari. Per exemple, les pedres serien el maquinari i l’habilitat del calculista per fer muntanyetes de pedres seria el programari.
De tota aquesta munió d’instruments per a comptar n’hi ha hagut un que s’ha mantingut vigent fins avui, amb una constància sorprenent. Es tracta de l’àbac procedent de l’Extrem Orient. No fa molts anys, vaig llegir en una revista que al Japó es va fer un campionat entre tècnics japonesos de l’àbac i operadors de màquines manuals de calcular: guanyaren en rapidesa i exactitud els de l’àbac. És fantàstic pensar com els experts en àbacs podien extreure arrels quadrades amb dues o tres xifres decimals exactes, en pocs moments. Aquest meravellós instrument fou extraordinàriament utilitzat pels comerciants i mercaders de totes les èpoques. Un maquinari molt senzill: l’àbac; i un programari molt important: el seu habilíssim maneig.
Un programari molt important i d’extraordinària eficiència fou la introducció del sistema decimal de numeració, vers l’any 1000. La gent d’aquella època es resistia a emprar aquest programari. Es deia que procedia dels infidels i que no era correcte que un cristià l’usés. Calgué que el papa Silvestre II (recordem que fou educat al monestir de Ripoll i que va tenir, possiblement, importants contactes amb el món àrab) disposés que podia utilitzar-se sense caure en pecat. Malgrat tot, l’àbac, quedes d’orient s’havia expandit per occident, no perdé importància.
El segon període, el que hem anomenat Paleolític superior de la informàtica, comença quan s’inventa la impremta. A mitjan segle xv apareix un nou maquinari: la impremta, que enregistra informació; i un nou programari: el maneig hàbil de les noves màquines. Tot això permet transmetre i conservar informació: els llibres, el paper imprès, afavoreixen l’extensió del nombre de persones que saben llegir. L’explosió de la informació que motivà aquell invent fou tan considerable que l’aparició de la impremta és un instant crucial de la prehistòria de la ciència que estemestudiant. El motiu és ben senzill. S’editava un llibre en el qual un autor havia consignat unes idees; d’aquest llibre se n’imprimien mil exemplars, cosa relativament fàcil (com de difícil hauria estat abans de Gutenberg fer tirades de mil exemplarsd’un llibre!), i tot seguit eren mil persones les que llegien el llibre i associaven les idees del llibre a les seves pròpies. Aquests lectors, o alguns d’ells, publicaven nous llibres amb idees noves, procedents de les que havien llegit i de les seves pròpies, i de la interrelació de les idees de tots dos grups n’apareixien de noves. Per tant, el nombre d’idees augmentava en progressió geomètrica. En dos segles s’avançà més que en cinc mil·lennis. El que importa no és que un savi tingui una idea, sinó que cent savis es comuniquin les seves cent idees, i que de la interconnexió de les cent idees en el cervell dels cent savis surtin milers de noves idees.
Extret de VilaWeb – 18/10/24 – Jordi Badia i Pujol
En la nostra llengua hi trobem dotzenes de mots, locucions i refranys construïts a partir de noms de peces de roba
El català, si es proposa d’exhibir el tresor lèxic, se sap vestir de vint-i-un botó. No és pas una llengua de les que s’acontenten amb poca cosa, sinó un idioma exigent. Dit ras i curt: no es moca amb mitja màniga i, si la comparem amb les altres, potser n’hi ha que no li arriben a les soles de les sabates. Per tant, que no ens ensarronin ni ens aixequin la camisa: per poc que gratem, trobarem l’expressió justa, que vindrà com l’anell al dit per a allò que vulguem expressar. Ah! I si sabem fer lluir tot aquest tresor ens ficarem la gent a la butxaca.
De locucions amb noms de peces de roba, com veieu, en tenim per a donar i vendre. I de tots els registres. Si una cosa acaba malament diem que fa la fi del cagaelàstics. Si algú justeja, de segur que pensarem que és un sabatot, o més ruc que una sabata o, si ho voleu, més beneit que una espardenya. O bé, sense pèls a la llengua, més curt que una màniga de guardapits. Els més barroers, quan s’enfaden, ens poden amenaçar de clavar-nos un gec d’hòsties (o un gec de llenya, si són més fins). I potser aconseguiran que ens caguem a les calces. S’entén, oi, per què els covards els anomenem cagacalces?
D’expressions d’aquest àmbit, n’hi ha per a qualsevol avinentesa. Si no tenim diners anem curts d’armilla i si en tenim però en gastem més del compte estirem més el braç que la màniga o allarguem més el peu que la sabata. Quan anem mal vestits, amb roba bona barrejada amb roba no tan bona, diem que anem amb una sabata i un esclop. En canvi, si anem amb una sabata i una espardenya vol dir que no tenim prou mitjans per a treballar, però això no impedirà pas que fem mans i mànigues perquè tot rutlli. Una andròmina inútil és fum de sabatots i quan volem fer fora algú de casa i no ens en sortim diem que no l’en podem treure ni amb fum de sabatots.
Abans, el qui manava en una casa era el qui portava les calces; ara –com que som molt moderns– diem que porta els pantalons, que encara que no ens ho sembli és la mateixa peça de roba. Alguns insults són ben bé fruit d’una altra època, com ara faldiller, aplicat a l’home que sempre va darrere les dones, o calçasses, de quan era malvist que un marit es deixés “governar” per l’esposa. Parlant de governar, si algú mana sense ésser gaire estricte és de la màniga ampla i si és molt rígid té la màniga estreta. Quan et tornes foll d’amor diem que estàs enamorat fins a les calces i si canvies d’actitud radicalment és que t’has girat com una mitja. Ep!, però quan el qui es mou de bàndol és un polític diem que s’ha girat la casaca o s’ha canviat de camisa. Els polítics, ara que en parlem, moltes vegades volen acontentar o atendre dues coses oposades, és a dir, fan ses calces a un i ses sabates a un altre. Els agrada desafiar i per això moltes vegades llancen el guant, però poques vegades el recullen.
Dominar aquestes expressions també és útil per a evitar castellanismes. Per exemple, no cal dir que hi ha moros a la costa si podem dir que hi ha roba estesa. I, quan trobem a faltar una cosa allà on sembla fàcil que hi sigui, no hem d’anar a casa del herrero, sinó a la sabateria: a cal sabater, sabates de paper. Parlant de calçat, dues locucions finals. Quan tinguem dubtes en una tria, el consell és clar: preu per preu, sabates grosses. I si una cosa és lluny o en un lloc estrany, l’haurem d’anar a cercar allà on Jesucrist va perdre l’espardenya.
Ai, Senyor, tanta roba i tan poc sabó (i tan neta que la vol el senyor rector!).
Aquest article va néixer a partir d’una conversa (una veritable pluja de mots) amb Laura Gállego. Gràcies.
Una exposició amb motiu del centenari del naixement de Josep Coll.
Aquesta exposició ret homenatge al dibuixant català Josep Coll i Coll (Barcelona, 1924-1984), considerat per molts crítics i especialistes com un dels millors dibuixants d’historietes del segle XX espanyol.
L’any 1949 comença a col·laborar amb la revista TBO on, a diferència d’altres dibuixants de l’època, no treballarà un personatge fix sinó que se servirà de figures diverses per protagonitzar escenes inversemblants i accidents de la vida quotidiana amb desenllaços inesperats.
Tot i que al llarg de la seva trajectòria com a dibuixant va publicar en altres revistes de renom, va ser a TBO on va definir el seu estil gràfic i narratiu caracteritzat per la línia clara. Amb pocs elements i una simplicitat extraordinària aconseguia construir seqüències gairebé cinematogràfiques. És per això que aquesta exposició compta amb historietes originals i amb reproduccions ampliades on s’ha prescindit de les bafarades que sovint eren imposicions del criteri editorial de TBO.
Format: Presencial Lloc: Centre Cívic Urgell, Barcelona (Sala d’Exposicions Teresa Pàmies) Organitzador: Ajuntament de Barcelona, comissariat per Luis Garbayo
Sens dubte les seves vinyetes en blanc i negre, i historietes sense paraules em retornen a la infantesa, a la lectura del TBO .
El grup de garbellaires de la Biblioteca Montserrat Abelló proposen anar a veurePura passió d’Annie Ernaux – Premi Nobel Literatura 2022.
Obra: Pura passiód’Annie Ernaux – Premi Nobel Literatura 2022 Lloc: Teatre Akadèmia Teatre Akadèmia (Zona Francesc Macià – Barcelona) Dia: dijous 14 de novembre 2024 Hora: 20h Import: 16€
Es cas d’estar interessats en aquesta convocatòria feu un Bizum al 644744964 per tal de gestionar la compra conjunta de les entrades, indicant el nombre d’entrades que reserveu. Si aquest sistema de pagament no us va bé contacteu directament amb Violant Martí al mateix telèfon..
Data límit pagament entrades: 4/11/24
No hi ha problema en compartir aquesta convocatòria amb els vostres familiars i amics.
***************
Pura passió
D’Annie Ernaux i Lucia del Greco Direcció Lucia del Greco
Pura passió narra, en primera persona, sense filtres i en femení, la història d’amor i obsessió d’una dona per un home. La protagonista se submergeix en el record de la seva passió fent un exercici d’estil per a explicar-nos la història amb la lucidesa més gran, la que ara es pot permetre perquè ha tornat a la vida després d’haver sobreviscut a la seva obsessió.
Les pàgines expliquen la història d’una dona i un home que comparteixen una intensa relació clandestina. Ell, estranger, està casat i és inaccessible. L’avisa amb una trucada sempre que sorgeix l’oportunitat de passar temps plegats. Les trobades que se succeeixen són breus, amb el sexe consumit turmentadament pel pressentiment de l’abandó. Quan ella el veu vestir-se i marxar reprèn, on la va deixar, aquesta espera obsessiva: per ell, per una trucada, per la següent trobada.
“Desitjava no haver de fer res més que esperar-lo”. No hi ha ironia, ni cap intent d’explicar aquesta passió, o de distanciar-se d’ella com es fa amb quelcom insensat. Al seu lloc, hi és l’exposició d’una addicció que comença al cos i que es filtra, ennuvolant la ment.
Pura passió parla de desig, de dependència, d’obsessió. És el record de la passió devastadora d’una dona gran per un home casat, i sobretot de l’espera d’ell. La protagonista ens convida a submergir-nos amb ella en l’inexprimible de la memòria per transformar un sentiment privat en universal, i així revelar-nos una feminitat complexa, crua, ferotge.
No hi ha judicis sobre la passió viscuda, no hi ha cinisme en el record de la bogeria. Hi ha el risc que les coses que no es nomenen deixin d’existir, i més tenint una herència que situa la sexualitat en un lloc de càstig. Per això, Pura passió posa en el centre el desig d’una dona gran que ha viscut una passió incontrolable, violenta i devastadora per un home, i que, en recordar-la, reconeix el luxe d’haver-la viscut.
Espectacle en català
Fitxa artística
Autora: Annie Ernaux Dramatúrgia i direcció: Lucia del Greco Repartiment: Cristina Plazas Disseny d’espai: Pol Roig Il·luminació: Cube.bz Vestuari i direcció creativa: Pau Aulí Maquillatge: Julieta Fernández Espai sonor: Pere Jou & Aurora Bauzà Moviment: Lorena Nogal Fotografia cartell: Monica Lek Direcció de producció: Júlia Simó Puyo Producció executiva: Maria Rovelló Ajudantia de producció: Guillem Albasanz
Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert, i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d’angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d’un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no ens val l’enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l’espai d’història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.
Comencem el nou curs amb una proposta per anar al teatre i que va ser un dels èxits del curs passat i no vam poder assistir-hi. Ara ens fan una oferta especial del 40% de descompte per formar part de Garbells de llengua i amics.
Obra: Els Buonaparte Lloc: Teatre Poliorama (Rambla dels Estudis 115) Dia: divendres 25 d’octubre 2024 Hora: 20h Import: 18,8€
Es cas d’estar interessats en aquesta convocatòria feu un Bizum al 644744964 per tal de gestionar la compra conjunta de les entrades, indicant el nombre d’entrades que reserveu. Data límit pagament entrades: 11/10/24. Si aquest sistema de pagament no us va bé contacteu directament amb Violant Martí.
No hi ha problema en compartir aquesta convocatòria amb els vostres familiars i amics.
***************
Els Buonaparte Autor: Ramon Madaula Direcció: Sílvia Munt
Descripció
Després d’envair la Península Ibèrica i destronar els Borbons, Napoleó Bonaparte asseu en el tron d’Espanya i de les Índies el seu germà gran Josep.
José I arriba a Madrid el 20 de juliol de 1808. El dia 29, nou dies més tard, la victòria de l’exèrcit espanyol a Bailèn provoca revoltes contra el nou monarca que l’obliguen a fugir de Madrid. Josep es refugia amb la seva cort a Vitòria. Napoleó, assabentat de la fugida del seu germà, viatja de París a Vitòria per exigir-li el seu retorn immediat a Madrid.
Els dos germans es troben la nit del 5 de novembre en una casa pairal als afores de Vitòria. Estaven sols, no hi va haver testimonis; però tot fa presagiar que va ser una nit de confessions, gelosies, disputes i malfiances.
Fitxa artística
Autor: Ramon Madaula Direcció: Sílvia Munt Repartiment: Pau Roca, David Bagés i Oriol Guinart Espai escènic: Sebastià Brosa i Paula Bosch Il·luminació: Lluís Serra Espai sonor: Sergi Andrades Vestuari: Carlota Ricart Coach Vocal: Jordi Vidal
Ajudantia de direcció: Concha Milla Cap de producció: Meri Notario Ajudantia de producció: Maria Antolín Regidoria: Bibiana Guzmán Construcció d’escenografia: Art Coolers Confecció de vestuari: Taller Goretti Puente Fotografies: Silvia Poch Agraïments: Montse Amenós i Julián Brun
Octubre allargassat, no contradiguis massa aviat aquest pòsit d’estiu. La solitud, al cor, ja senyoreja. Deixa pels ulls uns dies de miracle.
És trist l’engany del cos i el teu engany. Tot, l’or dels arbres, la llum, fins la vida implacable dels joves que mosseguen una fruita sucosa, la tenebra ho engolirà. Per dins, anem plens d’ombres. Els cossos floten en la mel del sol.
La catifa voladora 