L’Escola Parc del Guinardó era una escola de nenes, ja que durant el franquisme hi havia molt poques escoles mixtes.

Els únics homes que entraven al gineceu de l’escola eren el sr. Gubianas, el professor de dibuix, el sr. Miguel el jardiner, el guàrdia urbà de la porta, algun repartidor del camió… i no recordo cap més.

Alguna vegada visitava l’escola el germà d’una companya d’escola o els fills, nebots o nets d’alguna mestra. Aquella visita s’esdevenia una gran noticia, ja que era un fet anormal que un noi entrés als nostres espais: pati, les classes o al menjador! El seu tarannà esbogerrat contrastava amb el nostre al pati, baixant escales o cridant.

A les representacions teatrals quan feia falta un noi, les noies que portavem el cabell curt i erem altes sempre teniem aquests papers reservats: Sant Josep, pastor Pasqual, dimoni escuat, Sant Nicolau… mentre que les noies amb cabell larg passaven a ternir papers més femenins: Mare de Déu, ángels, pastores… Sort que va arribar la Madoli i va trencar aquest estigma, i tothom va poder fer el paper que més li agradava independent de la llargària del cabell i complexió física.

Amb la Madoli vam fer teatre amb els nois de l’Institut Balmes, i aleshores ja no calia que cap noia intepretés papers masculins.

Recordo la meva infantesa rodejada de nenes i noies: a casa amb les meves germanes, a l’escola amb les meves companyes i mestres… després a l’Institut també de noies. Sort que anava a un esplai i a colònies a l’estiu, i els nois van començar a entrar a la meva vida…

Quan ara de gran he visitat l’escola i he vist nois al pati, o les classes encara se’m fa rar i em ve de nou.