Els oratges de la tardor despullaven els arbres. La pluja queia sense pausa i va podrir el record de la fullaraca. La neu va venir a pas de llop i esborrava els vials de la muntanya. Els núvols empresonaven el sol. El camp anunciava cada dia a la fredor de l’hivern l’arribada del blat. Cap orella no recull avui la fina prometença de la terra. La font ha emmudit i ara es glaçava, perque totes les roses són mortes. Les òlibes senyoregen els arbres nus i trossegen el silenci de la nit amb presagis de desgràcies. Al marge, al vessant, al cim, a la cinglera els arbres tremolen, desamparats sota el cel sense llum. No hi ha un sol camí que redimeixi la solitud dels arbres nus.

Salvador Espriu
Petites proses blanques