Don Quijote de la Mancha

En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme, vivía no hace mucho un hidalgo de los de lanza ya olvidada, escudo antiguo, rocín flaco y galgo corredor.

Qui sàpiga de memòria la primera frase del llibre més famós de la literatura castellana Don Quijote de la Mancha de Miguel de Cervantes, segur que en el fragment que he escrit haurà notat que hi ha alguna diferència… I és que aquest fragment pertany a la versió actulitzada que Andrés Trapiello ha publicat recentment.

portada-don-quijote-de-la-mancha-andres-trapiello-201505261222

La meva baixa m’ha permès tenir temps per llegir el Quijote però he decidit fer-ho en aquesta versió actulitzada per tal que fos més digerible. Aquesta versió està sent força pol·lèmica entre els erudits i els fidels, ja que a més d’estar actualitzat el vocabulari i expressions  l’autor no ha posat les notes ni peus de pàgina. Hi ha qui pensa que per una mica més d’esforç es pot llegir la versió original i autèntica.

Independentment de les opinions d’uns i altres, la lectura del Quijote em sembla interessant, i entretinguda. És un llibre per anar llegint sense presses i que deixes i reemprens en qualsevol moment.

Llegeixis la versió que llegeixis segur que no et deixarà indiferent..

 

Publicat dins de Lectura recomanada | Deixa un comentari

Edifici Nestlé – 1934 – Eusebi Bona Puig

NestléEdifici Nestlé, carrer Aragó, 244-248  – Barcelona

L’arquitecte i catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona ente el 1922 i 1960 fou un representant de l’arquitectura monumental amb edificis com La Unión y el Fénix (1930) i el Banco Español de Crédito (1942-1947), tots ells d’un estil neoclassic.

L’Edifici Nestlé dissenyat com un edicifi d’oficines el 1934 té una gran influència racionalista.  La façana de l’edifici Nestlé està arrebossada i pintada d’un color torrat com molts dels edificis del GATCPAC,  i amb grans espais buits que ocupen la major part de la superfície.

Publicat dins de Barcelona | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Morir en la vía del tren

Cada any quan arriba l’estiu amb ve a la memòria el tràgic accident de la nit de Sant Joan del 2010 a Castelldefels, quan un grup de nois i noies joves van morir al creuar les vies del tren.

Recordo amb especial emoció l’article que aleshores va escriure la Pilar Rahola i que avui he recuperat.

Un paso subterráneo quizás demasiado pequeño para una noche de verbena. Dicen que un concejal ya había avisado… Un paso elevado cerrado. Los vecinos se habían quejado…
Un tren que pitó o no pitó o no se sabe. Lo cuentan los supervivientes…
Unos jóvenes que vivían su euforia de Sant Joan, sin recordar que la vida no
es eterna. Una administración que dice que había hecho lo correcto, pero…
Unas personas que no parece que hicieran lo correcto, pero… Y de golpe,
en una noche de luna bella, con el verano pidiendo permiso para alentar
nuestras euforias, con la fiesta en la piel, trece personas encontraron la
muerte en la vía del tren. Una muerte rabiosa, evitable, una muerte, como todas, definitiva. Y de golpe, en un instante, los llantos sustituyeron a las risas, y el dolor de sus familias se convirtió en un quejío que atravesó las paredes. Recuerdo la frase del padre de un joven muerto en un accidente de coche: “La muerte de un hijo es lo más cercano a la propia muerte”. Y la sola idea de ese dolor inmenso aterroriza mis peores pesadillas. ¿Se puede perder así a un hijo? ¿Se puede segar tan limpiamente, ¡zas!, el tiempo de una persona que tenía todo el tiempo por delante, sus sueños, sus primeros amores, el trabajo que empezaba, los estudios que culminaba, la vida en plenitud? Se puede, porque la muerte no sabe de proyectos, ni emociones, ni pide permiso. Sólo llega, y en una noche de Sant Joan, se lleva lo más querido. Y después… el horror de un vacío lleno
de ausencia…
Los días dirán si alguien tuvo alguna responsabilidad. Si algo no se hizo
bien desde los despachos donde se planifican las logísticas de la vida compartida. Si Renfe está libre de culpa. No tengo ni idea, y no quiero apuntarme al pim pam pum de los ataques improvisados, ni al mercadeo político deseoso de carne electoral, ni a la reacción estomacal que siempre nubla el sentido. Solo diré que mueren demasiados en las vías del tren, y que eso, en el siglo de la alta tecnología, debería ser menos normal. Veremos, pues, qué nos depara la luz de este oscuro accidente. Pero en paralelo, también tendremos que analizar por qué es tan fácil ser inconsciente, por qué jugamos a la ruleta con nuestra vida, como si no hubiera balas en el cargador, como si no estuvieran dispuestas a salir y destrozarnos el cráneo. La administración es responsable de nuestra seguridad logística, y a ella hay que elevar la lupa de la investigación. Pero cada persona es responsable de su propia seguridad vital, y esa responsabilidad que nos acompaña a lo largo del camino no siempre está alerta. Muy al contrario, la vida a veces se vive con una tremenda inconsciencia, como si el riesgo innecesario formara parte del manual. Y es entonces cuando la muerte, esa vigía incansable, nos asalta y nos vence. A partir de ese instante, sólo queda el dolor, el desconcierto y el llanto.

Pilar Rahola – La Vanguardia 26/06/2010

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

La veritat sobre el cas Harry Quebert de Joël Dicker

Durant la meva baixa forçada, i gràcies un regal, he pogut suportar les primeres calors d’aquest tòrrit estiu gràcies la lectura del llibre La veritat sobre el cas Harry Quebert. Un llibre que es llegeix sense interrupcions, on l’autor amb molta astúcia i ironia fusiona recursos de géneres molt diferents, que et porten a escenes de Psicosi, l’Exorcista o Twin Peaks, tal i com diu Sergi Pàmies a la contraportada.

La lectura és àgil, fresca, amb una doble història que va trenant el passat i el present de dos escriptors d’èxit que comparteixen moltes més coses del que sembla. El trencaclosques que vas muntant a mida que avança la lectura fa que les peces encaixin a la perfecció quan acabes el llibre i això et dóna la certesa que estàs davant d’un bon llibre. No en va s’ha traduït a més de 33 idiomes i s’han venut més de 35.000 exemplars.

Quebert35-401x609

Publicat dins de Lectura recomanada | Deixa un comentari

El Don Quijote de la Mancha actualitzat

portada-don-quijote-de-la-mancha-andres-trapiello-201505261222Escolto a la ràdio que Andrés Trapiello acaba de publicar una versió actualitzada del Quijote de la Mancha i que s’ha passat catorze anys traduint l’obra de Cervantes. Segons Trapiello, “la meva intenció ha estat fer comprensible el Quixot, sense trair Cervantes ni la seva música”.

El pròleg de l’edició es de Mario Vargas Llosa i compara la tasca de Trapiello amb la restauració de monuments i que posa l’obra “a l’abast de molts lectors als qual l’esforç de consultar les erudites notes a peu de pàgina o els vocabularis antics dissudia de llegir la novel·la de Cervantes del principi a fi”.

Doncs potser m’hagi arribat el dia de llegir el Don Quijote de la Mancha.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

La coca de Sant Joan

 

Foto0438

Els indis tenen coca allà al Perú
Els ianquis, coca-cola refrescant
Els catalans, la coca de llardons
I l’estupenda coca de Sant Joan

No us penseu pas que això és una bicoca,
voler anar de verbena i ser una coca
el personal se’m vol endur a la boca
del més espavilat al més tanoca.

Deu ser la confitura que els provoca
només sortir al carrer tothom s’hi aboca
m’han dit que aquest destí és el que em pertoca
però a mi, de gràcia no me’n fa ni gota

Sóc una coca, i sé el que em toca, no sóc cap soca
Sóc una coca, una coca amb molts pinyons.

S’haurà de fer passar per una oca
Si no, se’m menjaran aquestes locas
O disfressar-se de foca
Sols pensar-ho em fa patxoca
Oh, la coca de Sant Joan
És, de totes les coques, la més elegant.

Ens és igual si n’hi ha molta o poca
perqué ens agrades més que la tapioca
ja et pots ben amargar sota una roca
i si ara t’atrapem et mengem tota

Sóc una coca i sé el que em toca, no sóc cap soca
Sóc una coca, una coca amb molts pinyons

M’hauré de fer passar per una coca
Si, no se’t menjaran aquestes locas
O disfressar-me de foca
Sols pensar-ho ens fa patxoca
Oh, la coca de Sant Joan
És, de totes les coques, la més elegant
Sóc, de totes, la més elegant
És la coca de Sant Joan.

Jaume Sisa

Publicat dins de Cuina | Deixa un comentari

Diari d’un viatge: 6 – Arriba l’hivern austral

El dis 21 de juny la tripulació va celebrar els solstici d’hivern, dins de l’Endurance van brindar i cantar per haver arribat tots junts. Shackleton era conscient que resultava de vital importància mantenir ben alta la moral de tots els homes.

Poques setmanes més tard i després d’una forta ventisca amb vents entre cent i cent-cinquanta km/h la ciutat dels gossos va quedar totalment sepultada sota la neu. Així que decidiren tornar a muntar les gosseres a la coberta del vaixell.

El gel continuava pressionant el casc de l’Endurance i fàcilment es podia escoltar el cruixir del gel sobre la fusta. La fusta començava a cedir i s’anava deformant. Poc a poc la nau començà a inclinar-se arribant fins a 30º. Inclús s’obria alguna via d’aigua que el fuster McNeish s’afanyava a sellar.

endurance inclinatVan decidir abandonar definitivament l’Endurance i s’instalaren en un campament provisional des d’on sentien bramar, dia i nit, de forma esfereïdora el gel contra la fusta de la nau.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Roma

Aquestes impressions  són de quan vaig anar a Roma el març del 2001

En quant les meves “vacances” a Roma, la veritat és que m’hi hagués quedat uns quants dies més. Era el tercer cop que hi anava en menys de sis mesos i finalment he descobert la Ciutat Eterna: quin encant! Vaig estar voltant el dijous per la nit: Esglésies i places encantadores, Panteon, Obeliscs, Piazza di Espagna, Tíber, Fontana di Trevi inclosa i un munt més de racons encantadors.

Vaig sopar a la Piazza Navonna, prop de l’Hotel, -aquest cop de quatre estrelles, més polit i arreglat que l’anterior, però minúscul- on hi havia un noi que cantava amb una guitarra qualsevol cançó d’Elton John, Cat Stevens, Sting, Beatles, Bob Dylan, Eric Clapton … Quin regal per les orelles, l’esperit i la ment!.

Divendres em vaig llevar molt d’hora i vaig anar al Vaticà: no hi havia ningú. Dins la Basílica, per cert, d’unes dimensions espectaculars, tampoc hi havia ningú: vaig estarcontemplant la Pietat sola. Vaig baixar a la cripta de Sant Pere i de sobte van aparèixer un grapat de mossens que es disposaven a fer misses en un munt de llengües per les diferents capelles que hi havia, això també va ser un bon espectacle, i el laberint detombes, imatges de sants i santes també…

No vaig poder pujar a la Cuopola ni visitar la Capella Sistina, obrien a les 8 hores ijo aleshores havia d’estar de tornada. Així que com que encara tenia temps vaig anar a donar una volteta pel Colosseo i el Foro: un grapat de pedrotes però que parlen per elles soles.

Amb tot això no trobava cap taxi per retornar a l’Hotel i una mica més faig tard…

 

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Un viatge a Itàlia: de Roma a Florència

Llocs  interessants a Roma:

– Piaza di Spagna

– Fontana di Trevi

– Pantheon (ull del sostre de 8,92 m)

– Castel San Angelo

– Citta di Vaticano: St. Pietro, Piazza, Basílica, Cuopola i Cripta. Capella Sistina

– Piazza Navona (obligat un sopar íntim)

– Campi di Fiori (mercat durant el dia)

– Foro romano

– Colosseo

– Domus Aurea

– Piazza Venezia

– Via del Corso (passejar-hi fins la Piazza del Popolo)

– Piazza de la Colona

– Circo Massimo

– Palatino

– Catacumbes

– Termini (estació de tren)

 

Llocs interessants del trajecte Roma-Firenze (de sud a nord)

– BOMARZO: sortida ATTIGLIANO després d’ORTE encreuament amb VITERBO. Visitar PARCO dei MONSTRI

– ORVIETO: Catedral

– MONTEPULCIANO: Casc antic (evitar Chinciano Terme: un Lloret de Mar sense el mar i ple de jubilats)

– LLAC TRASIMÈ: Llegenda d’Annibal i els elefants

– CORTONA  (població de cinema: Bajo el sol de la Toscana, Cinema Paraiso)

– PERUGIA restes etrusques i romanes

– ASSISSI (Montserrat a l’Italiana sense muntanyes) amb pintures i lloc de culte de Sant Francesc d’Assís i Sta. Clara.

– DERUTA: poble amb tallers de ceràmica com la Bisbal i els dimecres fan la PORCHETA NOSTRALE.

Passareu per la Umbria -comarca semblant a Toscana una més

salvatge- i la Toscana.

 

Llocs interessants a Firenze:

– Piazza di Duomo: Catedral, cupola, campanile + baptisteri

– Galeria Uffizi

– Piazza della Signoria: David Miquel Angel, Perseo, Rapte de les Sabines

– Pallazzo Vecchio

– Ponte Vecchio

– Basilica Sta. Croce: tumbes de Miquel Angel, Galileu, Maquiavel, Rossini (el dels canelons de St. Esteve)

– Sta. Maria Novella

– Esglesia de St. Lorenzo (per fora no val res, però per dins…)

– Capella dels Medicdis

– Pallazo Pitti: vistes a l’Arno i la cuopola

– Accademia: originals del David

– Biblioteca Lorenzana: escalinanta

 

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Biblioteca Pública Arús

DSC_6128

La Biblioteca Pública Arús, fundada l’any 1895 per Rossend Arús, és un d’aquells indrets secrets de Barcelona, situada al passeig de Sant Joan, 26 de Barcelona.

Una majestuosa escalinata on al final una estàtua de la Llibertat de Manuel Fuxà ens dóna la benvinguda sota el lema La llibertat de l’ànima i ja ens dóna a entendre que estem en un indret especial.

La Biblioteca Arús s’ha convertit en un centre de recerca especialitzat en moviments socials i obrers contemporanis, i producció bibliogràfica del segle XIX i inicis del XX, a més de tenir un important fons bibliogràfic dedicat a la maçoneria.

La Biblioteca Arús és d’accés públic, tot i que per la singularitat del seu fons, va adreçada als investigadors o persones interessades en la cultura i la societat del segle XIX i principis del XX, així com als estudiants universitaris.

Publicat dins de Barcelona, Calaix de Sastre | Deixa un comentari