M’acaben de comunicar la mort de Joan Margarit…

Els que us enlaireu a la Catifa Voladora ja sabeu que soc una admiradora de Joan Margarit i la seva poesia des de fa molts anys.

Joan moltes gràcies pel teu art, per les teves paraules, per acompanyar-me, per ajudar-me a entendre les emocions i posar paraules al dolor, la pena, el desconhort…

Avui et dedico el poema que envio als familiars i amics quan perden un familiar.

L’ESPERA 

Tantes coses et troben a faltar.
Cada dia està ple d’instants que esperen
les mans petites que, tantes vegades,
van agafar les meves.
Ens hem d’acostumar a la teva absència.
Ja ha passat un estiu sense els teus ulls
i el mar també s’hi haurà d’acostumar.
El teu carrer, durant molt temps encara,
esperarà davant la porta,
pacient, els teus passos.
No se’n cansarà mai perquè, esperar,
ningú no ho fa tan bé com un carrer.
I jo sóc ple d’aquesta voluntat
de ser tocat per tu, mirat per tu.
I que em diguis què fer amb la meva vida,
mentre els dies de pluja o de cels blaus
ja estan organitzant la soledat.

Joan Margarit