Sempre m’ha agradat com la Pilar Rahola escriu sobre la mort. He trobat aquest escrit i m’agrdaria compartir-lo…
El meu article de dol per la mort de JORDI TEIXIDOR I DE VENTÓS, psiquiatra, poeta, membre d’una nissaga il.lustre, fill del poeta Joan Teixidor i marit d’Isona Passola.
Descansi en pau al cementarí marí de Cadaqués.
—————–
Tantes paraules acumulades a la gola, sorgides dels replecs interiors on s’amaguen les emocions, i tan maldestre per proferir-les!
Sóc desastrosa per acompanyar el dol, perquè mai no sé com dir-ho, no trobo l’equilibri ni l’oportunitat, ni sé si ploro poc o massa, si ric massa o poc, si parlo o no parlo, si he d’abraçar amb força o he de besar amb delicadesa. Sóc allà, palplantada a la sala de vetlla, amb la família vivint com pot el dens ritual del condol, colpits pel desconcert dels primers moments de la mort, i em sento propera i alhora intrusa.
Quin és el capteniment adequat? Vénen ganes de deixar-se anar i plorar, però no sóc una germana, una esposa, el fill esplèndid que malda per mantenir la serenor… Només sóc algú que ha viscut amb ell matins de Boia a Cadaqués, suquets de peix i nits de conversa. Una amiga, ni tan íntima, ni tan llunyana, una presència que ha compartit bocins de vida. No fóra correcte expressar massa dolor, no en tinc dret, no correspon, què hi faig! Però alhora, el dolor hi és, els records s’amunteguen sense demanar permís, els petits projectes compromesos s’alcen acusadors… aquella estada sempre ajornada al Mas Ventós, un dia de lectura poètica, més i més converses… tot fum, perquè la mort és una tramuntanada ferotge que no deixa retorn. I és així com em sento desmanegada, delerosa de quedar-me amb ells, en aquella sala de vetlla, només ser-hi, i alhora amb el desig de fugir, perduda en el delicat ritual d’acompanyar la pèrdua.
A la sortida, torno a besar la Isona Passola i penso en el Jordi Teixidor, el seu company de vida, psiquiatra, poeta, membre d’una nissaga il·lustre, home sensible, profund, brillant. I de sobte, recordo els versos que vaig llegir del seu pare, Joan Teixidor, arran de la mort del fill gran. Cerco el llibre a casa… “Tot ha finit, el silenci m’abriga, / fill d’aquest son que ignorava el demà. / Tinc por de tot, i l’angoixa se’m lliga / com la llavor que no pot madurar”. En Jordi també feia poesia, menys coneguda, igualment delicada… “ja no sé si és la vella, la més bella mentida, o bé la veritat que jo mai he dit. Perquè ve de fora i alhora de dins”.
De fora, la pèrdua; de dins, la derrota ferotge de la mort. Avui, a Cadaqués, mossèn Jaume oficiarà la cerimònia religiosa, la transcendència del comiat. Després en Jordi restarà per sempre al cementiri marí de Portlligat, amorosit per l’horitzó blau que el vigila. No hi ha lloc més bell al món per deixar la terra dels vius i encomanar-se al gran misteri. I després, tot tornarà al seu lloc, però res no serà igual, perquè allà on la seva humanitat desbordant omplia l’estança, ens agredirà el buit. És la mort, que no té pietat ni vergonya, ni dóna treva ni perdona mai. I novament, com tantes vegades, aprendrem a convertir en memòria el que era presència, ostatges espantats de la seva absència imposada.
Pilar Rahola
11/2/2016
La catifa voladora 