4rt aniversari de la Catifa Voladora

Ja han passat 4 anys del primer enlairament de la Catifa Voladora i un any més m’agrada compartir-ho, com tantes altres efemèrides que faig des d’aquest bloc…

M’agrada deixar constància de les les coses que vull recordar, o que em sorprenen, o altres que m’evoquen o em porten altres records… Fer un breu homenatge a la gent que celebra anys, els que moren…

També m’agrada explicar coses de la meva ciutat: Barcelona, o els seus voltants… I inclús d’altres indrets del món que he visitat.

A vegades és un poema, una cançó… o pensaments.

També m’agrada explicar receptes del que cuino i encara més menjar-ho després compartir-ho amb la família i amics.

I sou vosaltres amb qui també comparteixo aquesta Catifa Voladora. Espero que malgrat el pas dels anys no deixeu d’enlairar-vos de tant en tant.

Moltes gràcies

Violant

carbasses

Publicat dins de Calaix de Sastre | 2 comentaris

D’un cactus

D'un cactus

D’un cactus

Com rèptil monstruós de pell clapada,
d’entranya llefiscosa, era ajocat
al seu recó bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevisclant-se va esquerdar el test.
Enllà de l’hort, que se’n perdés el quest,
dalt una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.

Maria Antònia Salvà
(Palma 1869 -Llucmajor 1958)

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari

Lo riu es vida ;-)

Parlo d’un riu mític i remorós

Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d’aigua.
Parlo de la verdor d’un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l’íntim rosa
d’un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l’aire
com la pedra llançada per la fona,
de l’anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l’aigua dolça del riu, la mar amarga.

Parlo d’un riu entre canyars, domèstic;
parlo -Virgili amic- de l’horta ufana,
dels tarongers florits i l’api tendre,
de l’aixada i la falç, del gos a l’era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)

Parlo d’un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d’ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.

Parlo d’un lent crepuscle que posava
or tremolós a l’aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.

Dolça remor de l’aigua en el record.

Gerard Vergés (1931-2014)

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari

Avui és April Fool’s Day

L’1 d’abril és April Fool’s Day i és l’equivalent del dia dels Inocents als països anglosaxons i a Menorca.

L’any que vaig viure als Estats Units, vaig poder comprovar que es prenien molt seriosament aquest dia de les bormes ja que tothom no parava de dir que era April Fool’s i et feien alguna brometa, exactament el mateix que el nostre dia dels Inocents.

Els mitjans de comunicació: premsa, ràdio,TV… sempre publiquen alguna notícia creïble però falsa pels seus lectors, oients i espectadors… N’hi ha de bones  i molt originals.

Esperem que aquesta moda de l’April Fool’s no desplaci als nostre Sants Inocents com ja ha passat que le Halloween ha desplaçat la Castanyada.

 

 

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Avui diumenge de Pasqua, el dia calculat

La meva fascinació per les dates, les calendaris, els almanacs, el temps, les hores, els rellotges… m’ha portat a investigar cuiorsitats sobre els calendaris, i el temps en general.

Un dels principals problemes que  van tenir els astrònoms durant molts anys va ser el càlcul de la data exacta del Diumenge de Pasqua, ja que es tracta d’una festa mòbil, i que correspon al diumenge següent al primer pleniluni de Primavera. Per tant,  el cicle de la lluna és el que marca aquesta data i segons caigui la primera lluna plena  de la primavera caurà la Pasqua que canvia cada any, i pot anar des del 22 de març al 25 d’abril.

Hi ha taules per calcular la Pasqua. Llegint el llibre de la la vida de Gauss he trobat una formula que dóna la data exacta i sembla que és la que es fa servir des de fa anys per determinar apuesta data.

Es tracta d’una sèrie de divisions successives i així anar deteminant uns valors que et permeten arribar a la data buscada.

Aquí les dates del propers diumenges de Pasqua que he calculat:

2016 27-març
2017 16-abr
2018 1-abr
2019 21-abr
2020 12-abr
2021 4-abr
2022 17-abr
2023 9-abr
2024 31-març
2025 20-abr
2026 5-abr
2027 28-març
2028 16-abr
2029 1-abr
2030 21-abr
2031 13-abr
2032 28-març
2033 17-abr
2034 9-abr
2035 25-març
2036 13-abr
2037 5-abr
2038 25-abr
2039 10-abr
2040 1-abr
2041 21-abr
2042 6-abr
2043 29-març
2044 17-abr
2045 9-abr
Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Centenari de la mort d’Enric Granados

Enric Granados

En plena Primera Guerra Mundial, el 24 de març de 1916 moria Enric Granados ofegat al Canal de la Manega. El vaixell en el que viatjava el Sussex va ser torpedejat per un submari alemany. Tot i pujar en un bot salvavides diuen que es va llençar al mar per salvar a la seva esposa que  havia caigut al mar i van morir tots dos ofegats.

Granados , junt amb Isaac Albéniz, va ser el creador de la nova escola moderna de piano i gran compositor musical. Nascut a Lleida al 27 de juliol de 1867,  es traslladà a Santa Cruz de Tenerife i más tard a Barcelona on destacà aviat com a pianista i als 13 anys ja es guanyava la vida com a pianista.

Les seves obres Goyescas i els Valsos poètics són de les mes interpretades encara avui arreu del món.

 

 

 

Publicat dins de Obituari | Deixa un comentari

Article de dol per la mort d’un amic

Sempre m’ha agradat com la Pilar Rahola escriu sobre la mort. He trobat aquest escrit i m’agrdaria compartir-lo…

El meu article de dol per la mort de JORDI TEIXIDOR I DE VENTÓS, psiquiatra, poeta, membre d’una nissaga il.lustre, fill del poeta Joan Teixidor i marit d’Isona Passola.
Descansi en pau al cementarí marí de Cadaqués.
—————–
Tantes paraules acumulades a la gola, sorgides dels replecs interiors on s’amaguen les emocions, i tan maldestre per proferir-les!

Sóc desastrosa per acompanyar el dol, perquè mai no sé com dir-ho, no trobo l’equilibri ni l’oportunitat, ni sé si ploro poc o massa, si ric massa o poc, si parlo o no parlo, si he d’abraçar amb força o he de besar amb delica­desa. Sóc allà, palplantada a la sala de vetlla, amb la família vivint com pot el dens ritual del condol, colpits pel ­desconcert dels primers moments de la mort, i em sento propera i alhora ­intrusa.

Quin és el capteniment adequat? Vénen ganes de deixar-se anar i plorar, però no sóc una germana, una esposa, el fill esplèndid que malda per mantenir la serenor… Només sóc algú que ha viscut amb ell matins de Boia a Cadaqués, suquets de peix i nits de conversa. Una amiga, ni tan íntima, ni tan llunyana, una presència que ha compartit bocins de vida. No fóra correcte expressar massa dolor, no en tinc dret, no correspon, què hi faig! Però alhora, el dolor hi és, els records s’amunteguen sense demanar permís, els petits projectes compromesos s’alcen acusadors… aquella estada sempre ajornada al Mas Ventós, un dia de lectura poètica, més i més converses… tot fum, perquè la mort és una tramuntanada ferotge que no deixa retorn. I és així com em sento desmanegada, delerosa de quedar-me amb ells, en aquella sala de vetlla, només ser-hi, i alhora amb el desig de fugir, perduda en el delicat ritual d’acompanyar la pèrdua.

A la sortida, torno a besar la Isona Passola i penso en el Jordi Teixidor, el seu company de vida, psiquiatra, poeta, membre d’una nissaga il·lustre, home sensible, profund, brillant. I de sobte, recordo els versos que vaig llegir del seu pare, Joan Teixidor, arran de la mort del fill gran. Cerco el llibre a casa… “Tot ha finit, el silenci m’abriga, / fill d’aquest son que ignorava el demà. / Tinc por de tot, i l’angoixa se’m lliga / com la llavor que no pot madurar”. En Jordi també feia ­poesia, menys coneguda, igualment delicada… “ja no sé si és la vella, la més bella mentida, o bé la veritat que jo mai he dit. Perquè ve de fora i alhora de dins”.

De fora, la pèrdua; de dins, la derrota ferotge de la mort. Avui, a Cadaqués, mossèn Jaume oficiarà la cerimònia religiosa, la transcendència del comiat. Després en Jordi restarà per sempre al cementiri marí de Portlligat, amorosit per l’horitzó blau que el vigila. No hi ha lloc més bell al món per deixar la terra dels vius i enco­manar-se al gran misteri. I després, tot tornarà al seu lloc, però res no serà igual, perquè allà on la seva humanitat desbordant omplia l’estança, ens agredirà el buit. És la mort, que no té pietat ni vergonya, ni dóna treva ni perdona mai. I novament, com ­tantes vegades, aprendrem a convertir en memòria el que era presència, ostatges espantats de la seva absència imposada.

Pilar Rahola
11/2/2016

Publicat dins de Obituari | Deixa un comentari

Esqueles, obituaris, necrològiques i cafè…

Els que em coneixen bé saben que m’agrada llegir l’apartat de necrològiques, les esqueles i les obituaris dels diaris. De la seva lectura aprenc com va viure el finat, la família que tenia, els gustos, afeccions… És tota una lliçó d’antropologia i sociologia.

Des de fa anys segueixo a La Vanguardia aquest apartat i amb el temps he descobert algunes esqueles curioses, com al que surt el 14 de cada mes dedicada a Manuel Martínez Calderon, amb el seu enigmàtic Siempre seremos cuatro que aparareix puntualment cada mes i el 14 de maig a página completa.

Fa un dies apareixia publicada l’obituari dedicat a Renato Bialetti, el creador  de la cafetera moka l’any 1933, mort el 11/2/16. A la foto que acompanyava l’escrit es veia un capellà incensant una cafetera moka molt gran. A l’altra banda familiars respectuosos… La cerimonia de comiat va tenir lloc a la ciutat natal i les cendres amb l’empresari mort estaven dins de la cafetera de 24 tasses…  www.lavanguardia.com/…/descanse-en-paz-y-en…

WhatsApp Image 2022-11-15 at 17.01.49

Avui he llegit a la columna Seré breve que Quim Monzó fa al Magazine, un article dedicat a aquest obituari: a ell la foto també el va sorprendre.

Potser quan es mori l’inventor de les càpsules Nespresso tinguin la mateixa idea.

 

Publicat dins de Calaix de Sastre, Obituari | Deixa un comentari

La Caputxinada 50 anys

Ara fa 50 anys de la tancada d’un grup d’estudiants de la Universitat de Barcelona i  un grup d’intel·lectuals al convent dels Caputxins de Sarrià a Barcelona. A la sala d’actes es van reunir els estudiants per fer l’Assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB).

Ales 4 de la tarda del 9 de març de 1966 s’inicià l’Assemblea amb més de 500 assistents entre estudiants i intel·lectuals, i una hora més tard la policia encerclava l’edifici i ordenava el desallotjament. Protegits pels frares caputxins tots els assistents van restar al convent durant tres dies.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Campanades a Morts: 40 anys

Avui fa 40 anys que la Polícia Nacional va matar a cinc persones a l’església de Sant Francesc d’Assís de Vitòria arran de la vaga dels obrers.

Lluis Llach va composar aquesta cançó, on va posar música al dolor i la ràbia per aquells assassinats i la seva cançó va esdevenir un memorial de la tragèdia.

descarga

Campanades a morts / fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut les tres campanes negres.
I el poble es recull / quan el lament s’acosta,
ja són tres penes més / que hem de dur a la memòria.
Campanades a morts / per les tres boques closes,
ai d’aquell trobador / que oblidés les tres notes!
Qui ha tallat tot l’alè / d’aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor / que la raó dels que ploren?
Assassins de raons, de vides / ,que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
Campanades a morts / fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut / les tres campanes negres.

II
Obriu-me el ventre / pel seu repòs,
dels meus jardins / porteu les millors flors.
Per aquests homes / caveu-me fons,
i en el meu cos / hi graveu el seu nom.
Que cap oratge / desvetllí el son
d’aquells que han mort / sense tenir el cap cot.

III
Disset anys només / i tu tan vell;
gelós de la llum dels seus ulls, / has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum / i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.
Disset anys només / i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa, / has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record / i cada nit aprendrem a estimar-lo.
Disset anys només / i tu tan vell;
impotent per l’amor que ell tenia, / li has donat la mort per companya,
però no podràs, que per allò que ell va estimar, / el nostres cos sempre estarà en primavera.
Disset anys només / i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa, / has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum / i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

IV
La misèria esdevingué poeta / i escrigué en els camps
en forma de trinxeres, / i els homes anaren cap a elles.
Cadascú fou un mot / del victoriós poema.

 

3/3/26:
Avui ja 50 anys: https://www.vilaweb.cat/noticies/campanades-morts-canco-emotiva-lluis-llach-matanca-vitoria/

Publicat dins de Obituari | Deixa un comentari