… que encara tenim sobre les nostres taules d’oficina tal i com el van dissenyar fa més d’un segle i mig. Malgrat això el seu creador encara no està clar
És un invente que està tan actual que també apareix com icona quan volem annexar una documents als correus electrònics o altres xerxes socials…
És una de les imatges que encara ara quan la miro em sorpren…
Es tracta del supercomputador Mare Nostrum, el més potent d’Espanya, que està ubicat dins l’antiga capella de la Torre Girona a la residència de l’exbanquer Manuel Girona.
El super computador es va posar en marxa el 12 d’abril de 2005 i des d’aleshores s’ha anat ampliant, actualment és 25 cops més potent que llavors.
Enguany m’he inscrit al curs Apren a mirar un quadre i valorar-lo. Són 8 sessions en les que ens eduquen el sentit de la vista i les emocions davant d’un quadre. Però es podria extrapolar a les obres d’art en general: des de una obra plàstica, com sonora, com tàctil, de gustos o olors… I és que els sentits ens porten a les emocions.
Primer fem una visió als gèneres pictòrics i llurs tècniques, també tractem la composició del quadre, el color i sobre tot la llum: avui he descobert la llum.
La llum dels quadres ens donen expressivitat, forma i volum. La llum + color ens dóna el volum és la profunditat; encanvi la llum+ color + circumstàncies atmòsfèriques ens dóna la relativitat.
El quadre Le moulin de la Galette de Renoir peça clau de l’Impressionisme és un clar exemple de la importància de la llum. Les ombres de les fulles dels arbres en tots els personatge i terra ens dóna una sensació especial, i ben segur que no hagués estat el mateix si Renoir no hagués fet aquest joc de llums i ombres.
PD Dedico a aquesta entrada a la Mireia, pel seu entusiame a l’hora de transmetre els seus coneixements de l’art, i sobre tot per la seva amistat i companya excel·lent de feina.
Navegant per la xarxa descobreixo a l’artista Montserrat Alberich (1912 – 1973) una mecanògrafa que va fer de la seva professió un art: es va especilitzar en fer dibuixos i il·lustracions amb la màquina d’escriure. Aviat les seves obres van començar
a destacar i va guanyar alguns premis de mecanografia artística a nivell nacional i internacional, el que va fer que tingués molt reconeixment dins del món artístic.
Són famoses les seves il·lustracions del Quijote, i els seus quadres figuren al Museu d’Història de Barcelona, com aqeust de la Catedral de Barcelona, la Biblioteca Nacional de Montevideo i nombroses col·leccions particulars als Estats Units, Suïssa, Anglaterra, França i Alemanya.
El 1965 va estar convidada a Nova York per la casa Underwood per obsequiar-li una màquina d’escriure construïda especialment per a ella amb un carro de 310 espais, el doble d’un carro normal.
Amb la introducció de les primers computadores i impressores de gran format va perdent feina i la seva fama cau a l’oblit fins que i mor el 1973.
S’apropa l’estiu i el temps de vacances, com cada any vaig a la Biblioteca i em deixo aconsellar pel bibliotecari de torn. Vull un llibre gruixut per evadir-me. Em recomana a la alemanya Sara Lark que té un trilogia ambientada a Nova Zelanda…
Prenc el primer llibre En el país de la nube blanca, el fullejo i té un mapa de Nova Zelanda a les primeres pàgines. Això promet. El porto a casa, pero s’enganxen ells abans que jo. I devoren els tres llibres a un ritme frenètic que ens obliga passar per la Biblioteca a recollir els altres llibres, prèvia reserva: La canción de los maories y El grito de la tierra.
Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m’acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
Més tenaçment que mai, m’esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il·lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d’acomplir-los.
Te’m fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t’evoco,
segur com mai que l’única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l’esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m’acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.
Miquel Martí i Pol
Aquests molins de vent són vells. Són tan vells, que n’hi ha alguns que ja no els queden veles, als altres els pengen els braços; a aquests el sol els ha corcat, a molts com un barco vell, només els queda l’ossamenta; però els queda la blancor, i veure’ls blancs damunt del cel blau, morts i tot desmantelats, són una visió bellíssima.
Fragment L’illa de la calma de Santiago Rusinyol
La nit de Sant Joan és nit d’alegria.
Estrellat de flors, l’estiu ens arriba
de mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribés l’amor, mai més moriria.
Les flames del foc, la nit tornen dia.
Si arribés l’amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l’any, tan grinyoladissa,
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Imitarem el sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de «verbena» ocells i astres.
I augmenten les virtuts d’herbes i aigües.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.
Farem lentes rodones encerclant el foc.
La nit de Sant Joan és nit d’alegria.
Estrellat de flors, l’estiu ens arriba
de mans d’un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.
Follet de la nit, rei de l’enganyifa.
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adormo els infants i faig que somniïn.
Enamoro els grans o faig que s’odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances,
petons i venjances, ensenyo encanteris
a les jovenetes els porta perfums
dels altres planetes.
Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.
Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.
Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l’ungla d’un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l’estona pot ser un comediant.
És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut. I què més?
-Sóc immortal.
Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.
Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.
Jaume Sisa
El tzatsiki, del grec τζατζίκι, és l’amanida més genuïament grega que podem menjar… Segur que si mai heu anat a un restaurant grec o bé heu anat a Grècia segur que l’haureu provat… i és tan fàcil de preparar com de menjar.
Jo agafo un parell o tres cogombres grans i els pelo (*). A continuació els rallo i els deixo en un colador per tal que perdin tota l’aigua. Passada una mitja hora barrejo el cogombre ratllat amb el iogurt grec fins que quedi una crema homogènia, la proporció depèn de com us agradi el iogurt grec, l’idea és meitat i meitat. A continuació afegeixo anet i all trinxat, i ho barejo més. Hi ha qui també hi posa un xic de sal.
Si el deixeu reposar unes hores a la nevera i el menjeu fresquet segur que també us refrescarà.
És un plat sa, nutritiu i baratet… ideal per mejnar en colla com aperitiu o acompanyament.
Bon profit!!!!!!
(*) Hi ha qui aprofita les peles i el sucs que despresenen per fer-se un bon tracatament d’estètica a la cara… i és que el sogombre és un gran tònic.
Hi ha qui també hi posa un raig d’oli, o suc de llimona, o menta, o julivert… Proveu quin gust us agrada més.
Sens subte Bomarzo és dels llocs més fantàstics que mai he visitat.
El 6 de juliol del 2002 vaig llegir al suplement El Viajero de El Pais, un article de Martín Casariego sobre Bomarzo: Monstruos en el jardín, i que em va picar la curiositat ja que feia anys havia llegit la novel·la homònima de Manuel Mujica Lainez. Així que vaig llegir l’article amb deteniment i quina no va ser la meva sorpresa al descobrir que l’escenari de la novel·la era real així com les històries que s’hi narraven.
Bomarzo, és una població a 90 km al nord de Roma, on es troba la renaixentista Villa de las Maravillas. Francesco Orsini al segle XVI va fer construir al jardí de la villa el Parco di Monstri on entremig de la vegetació apareixen éssers fantàstics esculpits en peperí, la roca volcànica de la zona, ogres, tortugues, balenes gegants i que han suportat el pas dels segles, com bé ho demostra la capa de molsa que ho cobreix tot.
Francesco Orsini buscava divertir i sorprendre als seus coneguts, i va fer tallar sobre blocs de pedra figures fantàstiques, segurament influit per la tradició manierista que s’apartava de la racionalitat del Renaixement. Diuen que podria ser un jardí dedicat a la seva esposa Julia Farnesio que va morir molt jove.
A l’estiu del 2002 ens instal·làvem un parell de setmanes a Perugia, i tot i que estava lluny de Bomarzo un dia de pluja vam anar-hi per visitar el Parco di Monstri.
A l’entrada del parc trobes:
Tu que entres aquí
mira-ho tot amb atenció
i després diga’m
si totes aquestes meravelles
han estat fetes per engany o per art
Va ser com una experiència sobrenatural: la pluja, el silenci, la vegetació exhuberant, la molsa que ho tapissava tot… i de sobte una enorme tortuga ens donà la benvinguda. Més enllà una balena amb la boca oberta, i la lluita entre gegants Hèrcules i Caco.
Lluny aparegué una casa inclinada, hi varem entrar sota el lema Animus quiescendo fit prudentior ergo (Perque l’ànima guanyi en prudència, hi ha que buscar la tranquilitat). Terres inclinats, escales costerudes, finestres i dintells torçats… Les nostres rialles i crits trencaven el crepiteig de la pluja sobre la frondosa vegetació del parc.
A la sortida de la casa vam estar una estona en silenci, esoltant la pluja com queia sobre els nostres paraigües i olorant el pas del temps.
Ara ens esperàven delfins, dracs, l’estàtua d’una dona dorment que emergia del terra, i Neptú de les aigües al mig d’una font envoltada de sirenes, peixets i nimfes. I els elefants en homenatge als que Aníbal va fer arribar fins el llac Trasimè una mica més al Nord de Bomarzo. Gerros i vasos etruscos, lleons, cavalls…
De sobte, lluny un enorme cap d’un ogre cridant amb la boca oberta ens convidava a pujar les escales i entrar-hi sota el lema: Ogni Pensier Vola (tot pensament fugitiu vola). Diuen que aquesta boca és l’entrada a l’infern, per a nosaltres va ser el contrari. Allà asseguts al banc adossat vam fer algunes partides d’UNO a recer de la pluja que no parava de caure. Les nostres rialles ressonaven dins la gola de l’ogre.
El passeig per Bomarzo aquella tarda d’agost sota la pluja va ser fantàstic i tots la recordem així: fantàstic, ple de màgia, de pluja, d’olor a molsa, a temps feliços…
Als meus familiars i amics que han fet la ruta de Roma a Florència els recomano visitar el Parco di Monstrii a Bomarzo i tots m’han expressat la seva sorpresa. I és a tots ells els que els dedico aquesta entrada a la Catifa Voladora.
Alguns articles relacionats:
http://elpais.com/diario/2002/07/06/viajero/1025989693_850215.html
http://elpais.com/diario/2006/10/07/viajero/1160254626_850215.html
La catifa voladora 