Sens subte Bomarzo és dels llocs més fantàstics que mai he visitat.

El 6 de juliol del 2002 vaig llegir al suplement El Viajero de El Pais, un article de Martín Casariego sobre Bomarzo: Monstruos en el jardín, i que em va picar la curiositat ja que feia anys havia llegit la novel·la homònima de Manuel Mujica Lainez. Així que vaig llegir l’article amb deteniment i quina no va ser la meva sorpresa al descobrir que l’escenari de la novel·la era real així com les històries que s’hi narraven.

Bomarzo, és una població a 90 km al nord de Roma, on es troba la renaixentista Villa de las Maravillas. Francesco Orsini al segle XVI va fer construir al jardí de la villa el Parco di Monstri on entremig de la vegetació apareixen éssers fantàstics esculpits en peperí, la roca volcànica de la zona, ogres, tortugues, balenes gegants i que han suportat el pas dels segles, com bé ho demostra la capa de molsa que ho cobreix tot.

Francesco Orsini buscava divertir i sorprendre als seus coneguts, i va fer tallar sobre blocs de pedra figures fantàstiques, segurament influit per la tradició manierista que s’apartava de la racionalitat del Renaixement. Diuen que podria ser un jardí dedicat a la seva esposa Julia Farnesio que va morir molt jove.

A l’estiu del 2002 ens instal·làvem un parell de setmanes a Perugia, i tot i que estava lluny de Bomarzo un dia de pluja vam anar-hi per visitar el Parco di Monstri.

A l’entrada  del parc trobes:

Tu que entres aquí
mira-ho tot amb atenció
i després diga’m
si totes aquestes meravelles
han estat fetes per engany o per art

Va ser com una experiència sobrenatural: la pluja, el silenci, la vegetació exhuberant, la molsa que ho tapissava tot… i de sobte una enorme tortuga ens donà la benvinguda. Més enllà una balena amb la boca oberta, i la lluita entre gegants Hèrcules i Caco.

Lluny aparegué una casa inclinada, hi varem entrar sota el lema Animus quiescendo fit prudentior ergo (Perque l’ànima guanyi en prudència, hi ha que buscar la tranquilitat). Terres inclinats, escales costerudes, finestres i dintells torçats… Les nostres rialles i crits trencaven el crepiteig de la pluja sobre la frondosa vegetació del parc.

A la sortida de la casa vam estar una estona en silenci, esoltant la pluja com queia sobre els nostres paraigües i olorant el pas del temps.

Ara ens esperàven delfins, dracs, l’estàtua d’una dona dorment que emergia del terra, i Neptú de les aigües al mig d’una font envoltada de sirenes, peixets i nimfes. I els elefants en homenatge als que Aníbal va fer arribar fins el llac Trasimè  una mica més al Nord de Bomarzo. Gerros i vasos etruscos, lleons, cavalls…

De sobte, lluny un enorme cap d’un ogre cridant amb la boca oberta ens convidava a pujar les escales i entrar-hi sota el lema: Ogni Pensier Vola (tot pensament fugitiu vola). Diuen que aquesta boca és l’entrada a l’infern, per a nosaltres va ser el contrari. Allà asseguts al banc adossat vam fer algunes partides d’UNO a recer de la pluja que no parava de caure. Les nostres rialles ressonaven dins la gola de l’ogre.

El passeig per Bomarzo aquella tarda d’agost sota la pluja va ser fantàstic i tots la recordem així: fantàstic, ple de màgia, de pluja, d’olor a molsa, a temps feliços…

Als meus familiars i amics que han fet la ruta de Roma a Florència els recomano visitar el Parco di Monstrii a Bomarzo i tots m’han expressat la seva sorpresa. I és a tots ells els que els dedico aquesta entrada a la Catifa Voladora.

Alguns articles relacionats:

http://elpais.com/diario/2002/07/06/viajero/1025989693_850215.html

http://elpais.com/diario/2006/10/07/viajero/1160254626_850215.html