Des de la Casa d’espiritualitat/Fundació Valors Humans han volgut posar una mirada àmplia i amb perspectiva al que pot significar l’impacte que la pandèmia de la Covid-19 ens causa a nosaltres individualment i al nostre entorn proper i més enllà, globalment. Aquesta crisi ens està mostrant indicacions clares per tal de construir una nova manera de viure més conscient i justa per a tothom.
Des del compromís que tenen amb el camí d’espiritualitat pensen que escoltar, contrastar, reflexionar sobre les aportacions de persones altament reconegudes en diferents àmbits (des de l’ètica, la ciència, l’ecologia, l’antropologia i la visió social) ens pot facilitar una major comprensió i permetre ser millors portadors de visió i de llum.
Primer diàleg – Reforestando corazones: humanismo y ecología emocional en tiempo de COVID19 – 30 d’abril de 2021 a càrrec de Ramon M Nogués i Mercè Conangla.
Segon dàleg – Ciencia, ética y sostenibilidad en la pandemia de la COVID – 15 de maig de 2021 a càrrec d’Anicet Blanc i Josep M Mallarach.
Tercer diàleg – La acción de hoy define el mundo de mañana – 11 de juny de 2021 a càrrec de Xavier Palau i Eduard Ibàñez.
Quart diàleg – La necesidad material y social frente a la necesidad espiritual – 2 de juliol de 2021 a càrrec d’Eduard Sala i Berta Menses.
Llegeixo a la premsa que enguany se celebra el centenari de la revista Pulgarcito que va néixer el juny del 1921 com a “diari infantil” publicada per El gato negro, seguint la línia del llavors popular TBO, però aviat va trobar la seva pròpia personalitat.
Vaig aprendre a llegir en castellà amb el Pulgarcito: Carpanta, Zipi y Zape, El reportero Tribulete, Don Pío y Gordito relleno, Doña Urraca, Las hermanas Gilda, El Doctor Cataplasma…
Un vespre quan l’estiu obria els ulls per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans, on vam aprendre a córrer, damunt un pam de sorra s’alçava una foguera per Sant Joan.
Llavors un tros de fusta era un tresor i amb una taula vella ja érem rics. Pels carrers i les places anàvem de casa en casa per fer-ho cremar tot aquella nit de Sant Joan.
Érem quatre trinxeraires. No en sabíem gaire de les llàgrimes que fan que volti el món. Anàvem entrant a la vida. Mai una mentida, no ens calia i res no ens robava el son…
Els anys m’han allunyat del meu carrer i s’han perdut aquells companys de jocs. El bo i el que fa nosa com si qualsevol cosa. Sembla que tot s’hagués cremat al foc de Sant Joan.
I ara, aquesta vesprada una altra vegada veig els ‘nanos’ collint llenya per carrer. Corren. Com jo abans corria. Els crido i em miren com si fos un cuc estrany i passatger.
Doneu-me un tros de fusta per cremar o la prendré d’on pugui, com ahir, com si no n’hi hagués d’altra. Jo he sigut com vosaltres. No vull sentir-me vell aquesta nit.
Que un tros de fusta torni a ser un tresor. Que amb una taula vella sigui ric. Pels carrers i les places aniré de casa en casa per fer-ho cremar tot aquesta nit de Sant Joan.
KBr és el símbol químic del bromur de potassi, una sal que es fa servir en el procés de revelat de la fotografia analògica. Té la funció principal de frenar o retardar l’acció de l’agent revelador amb l’objectiu d’impedir la formació del que s’anomena vel químic, la qual cosa permet obtenir més puresa de blancs a la imatge.
KBr és el nom que rep l’espai dedicat a la fotografia de la Fundació Mapfre que està a l’Avinguda del Litoral, 30 de Barcelona.
Actualment i fins el 5 de setembre podeu veure dues exposicions dedicades a dos fotògrafs nordamericans:
Garry Winogrand
Fotògraf dels carrers americans, Garry Winogrand (Nova York, 1928–1984) ha estat reconegut, juntament amb Diane Arbus i Lee Friedlander, com una de les figures fonamentals en la renovació de la fotografia documental.
Quan va començar, Winogrand va treballar en revistes tan populars com Life, Look o Sports Illustrated, però aviat va deixar de banda el fotoperiodisme per dedicar-se a una nova cultura fotogràfica vinculada al món de l’art. A partir del 1955, va viatjar per bona part de la geografia nord-americana amb el desig de recollir imatges dels moviments pacifistes i contraculturals de la dècada dels seixanta.
La seva manera de fotografiar, gairebé compulsiva, reflecteix el caos i la vitalitat de la societat nord-americana durant tres dècades. La seva extensa obra, feta al bell mig del flux urbà, presenta una realitat que es mostra tal com és, sense judicis morals, com si fos un catàleg de la vida quotidiana.
Nicholas Nixon
Nicholas Nixon (Detroit, Michigan, 1947) ha ocupat un lloc destacat i singular en la història de la fotografia de les últimes dècades. Centrat sobretot en el retrat, i amb un interès clar per les possibilitats descriptives de la càmera, la seva obra revela una tensió entre el que és visible, el contingut (d’una extraordinària claredat i habilitat compositiva) i allò invisible, els pensaments i inquietuds que afloren en les seves imatges. La sèrie The Brown Sisters és l’obra més coneguda de Nicholas Nixon; està formada pels retrats de la seva dona, Beverly Brown (Bebe), i de les seves tres germanes, fetes cada any sense interrupció des del 1975. Des d’aquest senzill punt de partida, Nixon ha creat una de les recerques sobre el retrat i el temps més convincents de la fotografia contemporània.
Una recomanació la temperatura de KBr és molt freda, no us oblideu una bona jaqueta quan hi aneu!
Ara fa 40 anys s’estrenava la primera pel·lícula d’Indiana Jones. Recordo perfectament com em va agradar veure-la: el protagosnita, el guió, els efectes especials i la música. Amb el pas dels anys i els nous lliuraments d’altres films de la saga he perdut l’interès per l’Indiana Jones. Tot i així la primera sempre serà la primera.
Com podeu veure torno a reemprendre la meva vida quotidiana després d’aquest llarg parèntesi que ha estat la vinguda dels Pares a LA. Hores d’ara ja us hauran explicat un munt de coses i aquesta carta de poc us servirà.
Cal dir que no hem parat ni un segon i que han estat tres setmanes intenses. La veritat és que el temps ens ha passat volant i que l’hem aprofitat al màxim.
Els Pares s’han “portat molt bé” tot i les pallisses de caminar i d’auto que ens hem fet. Vam enganxar ràpidament el ritme de vida, tot i que les hores de menjar sempre apareixien els hàbits europeus. Segons el Pare el canvi horari ni el va notar; millor, jo he de dir que si el van passar.
Ara us haureu de transformar en unes grans orelles per tal d’escoltar tot allò que us voldran explicar, sort que tenen les fotos i això us ajudarà a passar la xerrada.
No cal que us digui com de contents estavem quan parlavem amb algú de vosaltres, la veritat és que sovint ereu motiu de conversa. Ens hagués agradat que haguessiu pogut estar allà amb nosaltres i poder gaudir pels paisatges naturals i urbans que hem visitat.
Penso que ha estat un viatge rodó i que tot ha anat molt bé. També espero que els sentirem parlar durant uns anys… Cada dia passavem llista del que haviem fet i del que ens quedava per veure. La Mare en el seu diari així ho reflectia i el Pare ja deu estar elaborant el que s’anomenarà l’informe “Califòrnia: 21 dies” i que optarà en l’apartat de viatges del Premi Planeta.
Estem preparant “l’operació Retorn”, possiblement marxariem de LA cap els volts del 20 de Juny i aniriem a fer un viatget pel centre del país arribant-nos fins Chicago des d’on prendriem l’avió fins a Barcelona sobre el dia 10 de juliol. Com podeu veure un viatget d’unes 2-3 setmanes. Les dates encara les hem de concretar. Us dic això no per fer-vos dentetes sinó perquè ho tingueu en compte de cara el correu; tot i que últimament va molt ràpid, no? Encara no hem decidit la ruta a seguir, però anem per on anem, ben segur que serà interessant. Ja tindreu notícies.
Ara que s’acosta el final de curs és època de carbasses…
Quantes vegades hem sentit a dir que un professor ha donat carbassa a algú, és a dir, que l’ha suspès d’una signatura? D’on prové, aquesta expressió?
Fa uns segles, a Catalunya, un noi i una noia no es casaven perquè volien, sinó perquè els pares ho consentien. Els matrimonis dels joves es negociaven entre les famílies dels dos pretendents. Quan un jove es volia casar, els pares de la noia el convidaven a dinar. Si no estaven d’acord amb el casori, no li ho deien de paraula sinó que incloïen en l’àpat un plat de carbassa. Des d’aleshores, donar carbassa ha estat sinònim de negació, de suspens, de fracàs en una pretensió. I s’han fet famoses, al mes de juny, a les escoles…
Seria interessant saber d’on i com han vingut tantes i tantes frases fetes que parlen dels vegetals. Alguns orígens semblen evidents, però d’altres no tant. Vet aquí una petita llista: ‘tenir pebrots’, ‘ser una bleda’, ‘partir peres’, ‘fer el préssec’, ‘remenar les cireres’, ‘ser de la ceba’, ‘que si naps, que si cols’, etc.
Esteu preocupats per la pèrdua d’estructures lingüístiques genuïnes? Us presentem un recull de faltes que cada vegada sentim més i que podem esmenar fàcilment.
Sovint lamentem l’estat de la llengua. Cada dia sembla que costi més de viure en català amb una certa normalitat. Ens sentim impotents. Els entesos diuen que capgirar la situació és a les nostres mans i ens donen una fórmula clara: no dimitim, parlem sempre i amb tothom en català, encara que l’interlocutor no hi parli. És la manera de no retrocedir. Per una altra banda, segur que molts també us demaneu què podeu fer per evitar el deteriorament de la llengua –que no és evolució–, cada dia més acastellanada. Potser també hi podem intervenir individualment, al nostre entorn, quan ens comuniquem amb els fills, els néts, els nebots… En fi, cadascú s’ho sap. El títol de l’article parla de “corregir”, perquè ens entenguem. Hi ha qui s’estima més insinuar, hi ha qui tria predicar amb l’exemple. El com, ja el decidireu. En aquest article parlem del què. I d’un què molt concret: una selecció de deu errades gramaticals i una manera de superar-les. És, simplement, una proposta, per si no voleu estar plegats de braços.
1. “On estàs?”
La confusió dels anomenats verbs atributius és una de les errades gramaticals més freqüents. Sense entrar a detallar els usos dels verbs ésser i estar, hi ha una norma que podem retenir molt fàcilment: quan indiquem la mera localització d’algú, fem servir el verb ésser. No diguem, doncs, “On estàs ara mateix?”, sinó “On ets ara mateix?”; ni “Les claus estan a la tauleta”, sinó “Les claus són a la tauleta”. Recordem també que el menjar és bo o dolent (no està bo ni està dolent). I que la normativa recomana de dir, “és calb”, “és casat”, “és viu”, “és sord”, “és boig”, etc., sense cedir a la pressió del castellà.
2. “Bosses, vols?”
Avui dia, massa gent prescindeix dels pronoms, sobretot a l’hora de parlar. Hi ha els pronoms personals forts (jo, tu, ell…) que no perillen pas; més aviat, si de cas, de vegades se n’abusa. I hi ha una altra mena de pronoms, anomenats “febles“, que sovint la gent jove elimina indegudament. Sobretot els pronoms anomenats adverbials, en i hi. Observem aquests exemples: “Tinc vint anys; i tu quants en tens?” (i no: “…i tu quants tens?”); “Demà hi ha la festa al Casal. Hi aniràs?” (i no pas: “…Aniràs?”). “De bosses, en voleu?” (i no: “Bosses, voleu?”).
Hi ha tres casos en què en català fem servir la preposició de amb valor partitiu, una característica que no té el castellà. Primer de tot, entre un quantitatiu i un adjectiu: “Ha agafat cinc pedres: tres de petites i dues de grosses” (i no pas “tres petites i dues grosses”). En segon lloc, quan fa referència a un nom representat pel pronom en: “De boira, no n’he trobat, no” (i no pas: “Boira, no n’he trobat, no”); ací hi escauria també l’exemple que hem vist adés: “De bosses, en voleu?”. I finalment, en una negació parcial, amb no pas: “Hi ha malalts de tota mena, però no pas de greus” (en lloc de “…però no pas greus”).
4. “Les vuit i mitja de la nit”
En català hi ha dues maneres de dir les hores: la que es fa servir en català central i en una part del nord-occidental i la que es fa servir a la resta (al País Valencià, a les Illes, a Catalunya Nord…). El cas és que, per influència del castellà, el primer sistema es va esborrant, sobretot a l’àrea de Barcelona. Caldria recuperar, doncs, expressions com ara “dos quarts de nou” (“les vuit i mitja”), “tres quarts de cinc” (“les cinc menys quart”), “un quart i mig de tres”… Així mateix, recordem que al costat de tarda (mot d’origen castellà) tenim horabaixa (propi de les Illes) i vesprada (propi del País Valencià); i que quan es fa fosc no és ni la tarda ni la nit, sinó el vespre (“Són les vuit del vespre” i no pas “Les vuit de la tarda” ni “Les vuit de la nit”).
Ací hem de parlar de dues menes d’errades gramaticals. La primera consisteix a convertir la locució conjuntiva com que en com en oracions causals com ara aquestes: “Com que no venia, li he telefonat” (i no pas “Com no venia…”), o bé “Ja ho entenc, però com que no ha dit res tothom s’ha pensat que ja s’hi avenia” (i no pas “…però com no ha dit res…”).
La segona errada és, justament, dir com que en un lloc que no hi correspon. Ho veurem amb dos exemples: “És com si no s’atrevissin a dir-ho” (i no “És com que no s’atreveixen a dir-ho”), “Semblava que no l’entenia” (i no pas “Era com que no l’entenia”).
6. “Se m’ha passat”
En els verbs també hi ha un cert desgavell, per influència del castellà. Per exemple, es fan servir amb pronom verbs que no en duen i a la inversa. Hauríem de dir “Avui ens entrenem” (i no pas “Avui entrenem”), “M’imagino que no ho has acceptat” (i no “Imagino que”). I, a l’inrevés, “M’ha caigut la forquilla” (i no “Se m’ha caigut…”), “Calla d’una vegada” (i no “Calla’t…”), “Demano una taronjada” (i no “Em demano…”), “La bicicleta ha sortit del camí” (en lloc de “…s’ha sortit del camí”). Atenció especialment al verb passar: “Seu i et passarà el mareig” (i no pas “…se’t passarà”), “T’asseguro que ni m’ha passat pel cap” (i no “…ni se m’ha passat pel cap”), “M’ha passat per alt!” (i no “Se m’ha passat!”), “Ja passaré per casa teva” (en lloc de “Ja em passaré…”).
7. “Anem a veure”
En català normatiu, quan hem d’expressar una acció imminent o futura no fem servir la locució anar a + infinitiu. De manera que diem “Vegem què ens ha dut” (i no “Anem a veure què ens ha dut”), “Escoltem què diu” (i no pas “Anem a escoltar què diu”), “És groc, com us ensenyaré ara” (i no “…com us vaig a ensenyar ara”). Una frase com “Anem a comprovar si ho han fet bé” és correcta si realment anem a un lloc, és a dir, si ens desplacem; altrament, hem de dir “Comprovem si ho han fet bé”. Lamentablement, és una de les errades gramaticals que sentim més a les nostres televisions.
Quina diferència hi ha entre “els dos nois” i “tots dos nois”? Doncs que el primer sintagma no té (necessàriament) un valor de grup o de totalitat. Per això, sempre havíem dit frases com ara aquestes: “Quins d’aquests tres dies va faltar a classe? Tots tres” (i no pas “Els tres”); “Lleó, tigre i linx: tots tres animals són salvatges” (en lloc de “Els tres animals…”). També hem de fer servir tots dos quan volem dir “l’un i l’altre”, és a dir, quan és sinònim d’ambdós: “Hi havia d’anar ella i prou, però hi vam anar totes dues” (i no pas: “…hi vam anar les dues”).
9. “Dóna-li al play“
L’ús espuri del verb donar ha acabat trastocant moltes frases que pronuncia el nostre jovent. Per influència del castellà, novament, sentim, per posar-ne tres exemples, “dóna-li al play“, “m’ha donat amb la pilota” o “si t’acostes et donaré”. Ací no parlem d’una qüestió simplement lèxica, com passa quan algú diu donar en lloc de fer (donar una abraçada, un petó, una sorpresa…), sinó que fem servir un verb de manera que ens pot arribar a canviar l’estructura de l’oració i, de retruc, arraconar expressions genuïnes. En el primer cas, podríem dir “pitjaplay” (sense la contracció al). En el segon, “m’ha clavat (o donat) un cop de pilota” o “m’ha tocat amb la pilota”. I en el tercer “si t’acostes, t’estovaré (o t’allisaré, t’atonyinaré, t’estomacaré, et clavaré una nata, et faré una cara nova, et tocaré el crostó…).” Trieu i remeneu, però no doneu, si us plau.
Finalment, parlem de les perífrasis d’obligació. En català, la principal és haver de, en lloc de la castellana tenir que: “Hem d’anar de pressa” (i no “Tenim que anar de pressa”). Tampoc no és català, és clar, haver-hi que: “S’ha de matinar” (i no pas “Hi ha que matinar”). Així mateix, hem de reivindicar el verb caldre, que darrerament sembla que perd pistonada, no tan sols per aquestes locucions castellanes, sinó per dues que són correctes, però que s’han estès més del compte perquè n’hi ha de semblants en castellà: ésser necessari o fer falta. “No cal que vinguis” (“No fa falta que vinguis”, “No és necessari que vinguis”). I també val més evitar la locució ser precís que, encara que algun diccionari l’admeti: “Cal establir unes noves bases” (millor que: “És precís establir…”).
Les sopes seques de col són el plat més popular de la cuina mallorquina i les sopes seques un forma molt peculiar de fer sopes. Aquí teniu una recepta que fa molts anys vaig descobrir en una estada a Mallorca.
Ingredients: una col, una ceba grossa, 3 tomàquets madurs, 3 grans d’all, oli, sal, pebre roig.
En una greixonera plana hi farem un sofregit amb una ceba, els tomàquets i els alls tot picolat. En acabat hi afegirem dos gots d’aigua, la col trinxada, una cullerada rasa de pebre roig i sal. Ho deixarem coure a foc suau fins que la col estigui cuita -ha de quedar grenyal- i llavors la treurem de la greixonera tot tenint en compte que hi quedi una mica de suc, a continuació hi posarem el pa llescat ben finet i deixarem que embegui el suc, i tot seguit tornarem a posar la col per damunt del pa. Hi afegirem un raig d’oli cru, ho taparem i ho deixarem encara un moment al foc sense remenar-ho. Traurem finalment la greixonera del foc i sense destapar-la. la deixarem reposar uns minuts perquè s’estovi bé el pa.
Aquesta sopa és seca, de manera que , sense quedart excessivament banyat, el pa ha d’absorvir tot el brou.
La catifa voladora 