S’acosta l’estiu i als carrers i places de la ciutat apareix el núvol lila d’una xicandra.

He trobat aquest preciós poema de Josep Carner on descriu una xicandra que va trobar a Mèxic.

Xicandra de Mèxic

Una xicranda florida
enlluerna tot el món.
Flama fosca de la terra
que amb color de cel es fon.

Esclat de púrpura malva
sobre els primers aiguarells,
¿on són tes branques ardides,
oh dosser fet de pomells?

Una xicranda florida,
l’arbre mateix que era ahir
una urpa negrenca i sola
com un retret al destí.

Amor covada en l’escorça
que enlluernes d’un plegat–
oh seny obscur del poeta
pel déu, de sobte, inflamat!

Música es tornarà la saba
com d’un innombrable amor;
resseguí tot el fustatge
el do líquid i sonor.

Goig que en la rel arpegia
dins de la soca retruny;
hi concerta una esperança
la fullada, encara lluny.

I tots junts, en llur miracle
–so i color que hi equival–,
traspassen a un músic incendi
llur gran acord triomfal.

Josep Carner