Extret d’Amics dels Parcs núm 10 – febrer 2007 – Lluís Rius i Alfred Mauri
Us proposem un viatge submarí des dels testimonis de les primeres transgressions a Sant Salvador de la Calçada (Gelida) i pels indrets més propers a la costa amb formacions coral·lígenes (Sant Sadurní d’Anoia). Ens submergirem al fons de la plataforma marina (Barranc de Can Torrents a Gelida) i contemplarem els materials de fons de la badia (Cases Noves a Gelida) per, finalment, observar el testimoni geològic de la reculada de les aigües al talús de Can Raimundet a Sant Llorenç d’Hortons. L’ordre dels punts geològics descrits aquí responen a un guió respecte a un hipotètic allunyament de la costa. Per tant, vosaltres podeu fer la vostra pròpia ruta en funció del vostre interès.
Una ruta lògica des del punt de vista del trajecte seria començar per la població de Gelida per visitar el punt geològic 3 i 1; pendre la carretera de Gelida a Sant Llorenç d’Hortons per visitar el punt geològic 4 i per acabar a Sant Sadurní d’Anoia al punt geològic 2.
Enguany incloc a la secció Extra d’EstiuUn viatge submarí per l’Alt Penedès de Lluís Rius i Alfred Mauri. En total 6 entrades. Desitjo us agradi. Bon estiu! ***********************
Extret d’Amics dels Parcs núm 10 – febrer 2007 – Lluís Rius i Alfred Mauri
Un passeig entre 16 i 14 milions d’anys enrera
El nostre paisatge quotidià constitueix un referent per entendre l’evolució de l’entorn natural i de l’espai que l’ha generat. En clau de punts geològics d’interès per l’Alt Penedès pretenem oferir-vos un nou punt de vista de l’entorn que ens ajudarà a interpretar i descobrir els vestigis d’un temps perdut. Cal dir que els indrets aquí esmentats no formen part d’un itinerari estable sinó més aviat de racons amagats i, en alguns casos, d’accés poc condicionat, la qual cosa requereix un calçat adequat i un vehicle 4×4 per alguns dels desplaçaments. El nostre itinerari pretén ser un recorregut pels ambients geològics de l’anomenat complex marí i de transició. Un trajecte dels vestigis marins entre els 16,4 i els 14,6 milions d’anys que ben segur us sorprendrà.
El Vallès-Penedès, el rift valley català L’origen de la depressió del Vallès – Penedès es remunta a uns 30 milions d’anys quan, des del sud de la península Ibèrica, es va produir una important fractura o enfonsament de l’escorça terrestre, la qual s’estengué a través de la Mediterrània Occidental i del Sud-est de França fins arribà a l’Alemanya Occidental.
Distribució del conjunt de fractures o rifting a l’Europa occidental.
La conca del Rin, la del Roïne i la depressió del Vallès Penedès tenen, doncs, un mateix origen. Aquest procés de fracturació de l’escorça s’anomena rifting, fenomen similar al que succeeix encara avui ique s’inicià fa només 4 milions d’anys a l’Àfrica Oriental, separant el continent africà de la Península Aràbiga, i creant un nou espai invadit pel Mar Roig. En el nostre cas, aquest procés geològic fou avortat, però les seves conseqüències foren una important cicatriu, la major part de la qual se soterrà en la Mediterrània on el procés de rifting o fracturació va ser més intens. El Vallès-Penedès constitueix, en aquest context, una estreta fossa tectònica de direcció SW-NE, és a dir, una depressió marginal d’aquesta gran esquerda en el Mediterrani Occidental, seguint un conjunt de fractures o falles en el terreny. Té una longitud d’uns 100 km i una amplada màxima de 15 m, s’estén paral·lelament a la línia de la costa encaixada per les serralades del Litoral i Prelitoral.
Els colors del passat L’enfonsament de la conca penedesenca no va ser pas un procés regular en l’espai ni en el temps, sinó que trobem una realitat territorial fragmentada i asimètrica formada per un conjunt de diferents blocs que cediren a diferents velocitats. Alguns resten més alçats que els altres, en forma d’alts estructurals, com són els blocs del massís de Bonastre i els de l’Ordal. D’altres, més enfonsats i basculats, disposen d’una major fondària de sediments, com és el cas dels blocs més propers al Prelitoral on l’enfonsament fou més actiu.
Principals elements estructurals. (Permanyer, 1990)
De forma molt abreujada, podemiferenciar tres grans episodis que afectaren de forma global la conca. Un primer episodi de drenatgede terres que ompliren la vall succeïts durant el període anomenat Miocèinferior, entre els 23 i 16 milions d’anys. Aquestes terres solen serargi les, graves conglomerats d’un color vermellós i ocre. Especialment visibles en la llera dreta del Llobregat, en els talussos de la AP-7 entre Molins de Rei, Papiol, i Castellbisbal. Un segon episodi, anomenat el Complex marí i de transició i motiu d’aquest recorregut, es caracteritza pels materials dipositats durant les entrades i sortides d’aigües marines succeïdes en diferents pulsacions, entre els 16 i 14 milions d’anys, reconegudes avui per materials fins i carbonatats amb una gran varietat cromàtica de les terres: blaves, verdes, grises i ocres. En la darrera etapa, novament continental, entre els 14 i els 6 milions d’anys, els darrers drenatges ompliren la vall. Es reconeixen avui en el sector Prelitoral per argiles intercalades amb graves i conglomerats d’un color vermellós intens.
El complex marí i de transició Entre els 16 i 14 milions d’anys hi hagué un canvi radical en les condicions fins aleshores continentals de la vall. El seu enfonsament, conjuntament amb un incrementdel nivell dels oceans, propicià la penetració terra endins d’aigües marines, fenomen que en termes geològics s’anomena transgressió marina. D’altra banda, la retirada de les aigües s’anomena regressió marina. El perfil de la costa s’alterà considerablement i es crearen dues cubetes marines interiors: una inundà els camps de Tarragona i una altra penetrà pel Vendrell i s’endinsà pel Baix i l’Alt Penedès fins arribar a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). Durant el Miocè inferior i mitjà hi hagué diverses pulsacions de transgressions i regressions marines que condicionaren el paisatge del Vallès-Penedès: la plana de Tarragona i el Vendrell foren les que romangueren un major temps inundades. Hom pot reconèixer afloraments d’entorns ecològics marins en diferents indrets del nostre territori actual: es troben veritables formacions d’esculls coral·lígens propers als antics relleus de la costa, plataformes terrígenes properes al perfil del talús marí i materials més fins propis del fons de la badia.
Posició dels indrets geològics d’interès respecte a un perfil hipotètic de la costa. (Permanyer 1990)
Fa temps que no escric cap entrada relacionada amb el te. Avui he trobat un bon motiu: he anat al Planeta Te del carrer Astúries a comprar el Kukicha verd que he descobert aquest estiu.
Es tracta d’una de les joies del te i gaudeix d’una bella historia. En situem l’origen en els jardins de te de la regió d’Uji, al sud de Kyoto. La substància de la infusió són les tiges, pecíols i branquetes de la planta, no pas les fulles: tot això era el que aconseguien arreplegar els camperols més humils, i aquesta era la seva beguda.
Avui dia es considera un te verd per a entesos. Té un gust lleuger i és molt baix en teïna. Els beneficis per a la salut són incomptables: ric en minerals, magnesi i calci. A Occident, és un dels més apreciats pel seu poder alcalinitzant i remineralitzant.
He comprat un kukicha verd bio, i el depenent de Planeta Te m’ha explicat que sabia exactament de quin jardí de te provenia, ja que el compra directament a l’agricultor que el conrea i el distribueix.
M’he interessat per això dels jardins de te i he pensat que era un bon motiu per investigar i explicar-ho a la Catifa Voladora. De moment us deixo amb una tassa de te Kukicha verd fred per refrescar-nos aqeust calurós estiu.
El Nacional.cat Expulsió i neteja ètnica dels jueus de Sepharad
L’any 1492 els reis Catòlics van expulsar els jueus. A partir d’aleshores només podien romandre al país els qui es convertien al catolicisme. Una manera de comprovar que la conversió era real va ser obligar-los a demostrar que el dissabte —dia en que la religió jueva prohibeix fer qualsevol treball— treballaven. Per això, molts conversos feien aquell dia neteja i endreça de l’habitatge i demostraven fent-ho amb les portes i finestres ben obertes, davant les mirades de la gent: feien dissabte.
Xocolata [1696; del cast. chocolate, i aquest, d’una probable combinació de mots nàhuatls d’ingredients de la xocolata, producte artifical: pótxotl ‘capoc’ i kakáwatl ‘aigua de cacau’, potser potxo-kakáwa-atl ‘beguda de cacau i capoc’, abreujat pels espanyols en cho(ca)]
Al segle XVI la xocolata va arribar a Espanya de mans dels colonitzadors espanyols que eren a Mèxic. Els pobles asteques consideraven que el cacau, component bàsic de la xocolata, era un aliment diví i el prenien en rituals dedicats als déus. En deien xoco-alt (sembla que xoco significava ‘amarg’ i alt, ‘aigua’ en una llengua pròpia del país). Els soldats espanyols la van descobrir i la prenien per recuperar forces. Un monjo cistercenc va fer arribar unes mostres de xocolata i la recepta a un monestir de l’Aragó; un cop allí, els monjos n’elaboraven amb sucre perquè no fos tan amarga i se la prenien en temps de dejuni, atès que es considerava que no el trencava i que, d’altra banda, els servia per recuperar forces. Fins i tot alguns convents tenien espais expressament destinats a prendre’n, com és el cas del monestir de Poblet amb la Xocolateria. A partir del segle XIX es va conèixer a Europa i molts països la van conrear a les colònies: els francesos a Martinica i Madagascar, els belgues al Congo, els anglesos a l’Índia, etc. El seu ús es va estendre a tota la població. I que n’és de bona!
1 Gat (Scyliorhinus canícula) tallat a rodanxes de dos dits de gruix 1 Aranya blanca (Trachinus draco) pel brou
Per l’escalivada: 1 ceba 1 tomàquet vermell 1 pebrot vermell 1 all
Per la picada: Un grapat d’ametlles Un grapat d’avellanes Un grapat de pinyons
Espècies: Conyac, cal, pebre en pols, cúrcuma, safrà
Preparació:
Porteu el brou a ebullició, submergir-hi els talls de gat. Mantenir-ho durant 3 minuts. Retirar-ho del foc i reservar-ho.
Escaliveu les verdures i tritureu-les junt amb la picada fins a la densitat adequada per tapar el gat. Amaniu-ho amb les espècies. Aclariu-ho amb el brou fins arribar a la textura desitjada.
És la segona edició revisada de totes tres obres i els avantatges d’aquesta publicació en línia són, principalment, que s’hi podran fer consultes amb un cercador i que es podran actualitzar, com ja es fa amb el diccionari (DIEC). Fins ara eren consultables a internet una versió en pdf de l’Ortografia (2017) i una versió exclusivament en línia de la gramàtica, titulada Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC), a banda els diccionaris. Amb aquest pas, doncs, l’Institut completa l’oferta en línia de les seves obres.
Vegem tot seguit, amb exemples, alguns dels avantatges i utilitats pràctiques d’aquestes eines que ara es posen en línia.
1. La gramàtica, a l’abast de tothom
Quan una obra qualsevol es publica en línia pot esdevenir una eina d’ús més general. Ni que sigui tan sols per l’accés gratuït. En el cas de les gramàtiques, l’Institut va decidir d’elaborar-ne tres: la “grossa” (Gramàtica de la llengua catalana), la “mitjana” (Gramàtica essencial de la llengua catalana) i la “xica” (Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana). Podríem dir que com més petita, cada obra és més clara i va adreçada a un públic més ampli. Aquestes gramàtiques, doncs, esdevenen útils per a un autodidacte, per a un mestre de primària, per a un professor de secundària i per a un d’universitat.
Vegem, per exemple, com explica l’expressió de les hores la GBU (la “xica”):
“Les fraccions horàries s’expressen d’una manera diferent segons els parlars i els usos, que corresponen a dos sistemes: el de campanar i el de rellotge. A aquests dos sistemes generals, s’hi afegeix el sistema internacional.”
L’explicació de la GIEC (la “grossa”), en canvi, és llarguíssima, amb tota la justificació i els matisos que requereix un aspecte tan important com aquest i, tot seguit, aquesta figura:
2. Escoltar el so de la llengua
Un altre avantatge d’una publicació en línia és, per exemple, que pot incorporar sons. I això, si parlem de llengua és molt interessant. Ho és per a qualsevol usuari, però ho és, especialment, per a un professor que hagi d’ensenyar fonètica i dialectologia (sobretot a l’ESO i al batxillerat).
Sense haver fet una indagació profunda, hem sabut trobar arxius de so en la Gramàtica bàsica, concretament en l’apartat de símbols fonètics i grafies. Simplement, posant el cursor damunt un dels altaveus vermells, podrem triar la pronúncia dels exemples en el dialecte que vulguem.
3. La conjugació verbal, de Salses a Guardamar
Si volem saber la conjugació dels verbs catalans, la trobarem en molts llibres, en paper o en línia. Per exemple, al Diccionari.cat (de la Gran Enciclopèdia) hi podem consultar la conjugació de cada verb en català central. I al Diccionari Normatiu Valencià, la conjugació en català meridional. Ara, el IEC ens ofereix la conjugació de tots els verbs en els tres grans dialectes (central, meridional i insular).
El conjugador de l’Institut el tenim a l’abast en qualsevol de les tres obres que s’ha publicat en línia ara. A la dreta del menú principal, hem de desplegar el menú “Conjugació” i podem triar si la forma cercada ha d’ésser coincident o parcial (que comenci en la seqüència proposada, que hi acabi o que aparegui en qualsevol posició):
4. Quadres aclaridors
Una altra de les utilitats de les obres que el IEC ha posat a la xarxa és l’ús de quadres i esquemes, molt adients tant a l’hora d’estudiar com a l’hora d’ensenyar.
A l’hora d’aprendre o d’explicar la transcripció fonètica, de vegades no sabem on trobar un quadre complet dels símbols emprats per a representar les consonants. A l’índex de quadres de la GIEC, hi trobarem aquest recurs:
5. Les figures: un recurs plàstic molt útil
Hi ha certes explicacions que són molt més entenedores amb un dibuix. La GIEC té, a més d’un índex de quadres, com les altres dues obres, un altre amb una cinquantena de figures, com ara aquesta sobre les parts del dia:
La repetició és un dels mecanismes més rendibles de l’enigmística. Moltes de les figures retòriques que es projecten en jocs de paraules s’hi basen, tal com ja hem vist diverses vegades. Potser el cas més espectacular el constitueixen els mots dits trigèmins, neologismes que ens empenyen al quequeig perquè contenen tres síl·labes repetides consecutivament. Alguns dels millors mots trigèmis que ens van proposar els lectors de l’AVUI foren la mamamania (mania furibunda contra les mares), la tapapapada (aparell similar a una bufanda que dissimula hàbilment papades massa prominents), els robababaus (pispes professionals de l’engany castís) o la semimímica (la variant de la mímica en la qual es parla, encara que només una mica). Però la repetició no sempre és premeditada. En alguns casos, els complexos viaranys que recorren la història de la llengua s’entrellacen inadvertidament per provocar sintagmes xocants basats en la repetició. En un volumet anomenat Els nostres noms de lloc (Moll, 1982) l’enyorat Enric Moreu-Rey esmenta una variant de topònim que transforma l’accident geogràfic que designa en un nom propi. Com ara la Val d’Aran (vall de la vall), en la qual el mot d’origen basc que designa precisament una vall esdevé el topònim. Moreu anomena aquestes curioses superposicions tautotopònims i explica que gairebé sempre són la petja d’antics pobladors. Els nouvinguts conserven el topònim creat pels pobladors ancestrals sense comprendre’n el sentit, i li afegeixen un apel·latiu en la seva llengua que és l’equivalent exacte o molt aproximat al nom que ja existia. A banda de la Val d’Aran, a casa nostra són notables els pleonasmes del port de l’Ordal, el Salt de Sallent (el salt del salt) i el riu Fluvià (el riu riu). En el cas de l’Ordal, durant el franquisme va arribar a estar retolat Alto del Ordal (alt de l’alt alt en espanyol, occità i català). A la seva exhaustiva Enciclopedia de los nombres propios (Planeta, 1995) l’enigmista Josep Maria Albaigès, deixeble notable de Moreu, recull un llistat de tautotopònims que permetria fer un bon tour turístic pels indrets pleonàsmics de la geografia mundial. Així, Albaigès assegura que els famosos Alps, Apenins i Balcans provenen dels mots que designen “muntanya” en les llengües ancestrals respectives. El desert de Sahara se’ns revela com el desert de desert, el Castell de Tor com el castell de castell, el port de La Havana com el port de port i el pont d’Alcàntara com el pont de pont. És el mateix que detectem en algunes guies turístiques del nostre país quan, per exemple, parlen de Plaça Catalunya Square o del Passeig de Gràcia Avenue. De fet, enmig de l’actual confusió, la tautotoponímia és una delícia de claredat expositiva. Es tracta d’anomenar rius els rius (Fluvià, Flumen, Rin, Ebre), llacs els llacs (Michigan, per exemple) o deserts els deserts (Sahara, Rub Al-Kahli). La versió geogràfica d’aquella dita catalana tan òbvia: al pa, pa i al vi, vi. Volem tautopolítics!
La catifa voladora 