Xocolata  [1696; del cast. chocolate, i aquest, d’una probable combinació de mots nàhuatls d’ingredients de la xocolata, producte artifical: pótxotl ‘capoc’ i kakáwatl ‘aigua de cacau’, potser potxo-kakáwa-atl ‘beguda de cacau i capoc’, abreujat pels espanyols en cho(ca)]

Al segle XVI la xocolata va arribar a Espanya de mans dels colonitzadors espanyols que eren a Mèxic. Els pobles asteques consideraven que el cacau, component bàsic de la xocolata, era un aliment diví i el prenien en rituals dedicats als déus. En deien xoco-alt (sembla que xoco significava ‘amarg’ i alt, ‘aigua’ en una llengua pròpia del país). Els soldats espanyols la van descobrir i la prenien per recuperar forces. Un monjo cistercenc va fer arribar unes mostres de xocolata i la recepta a un monestir de l’Aragó; un cop allí, els monjos n’elaboraven amb sucre perquè no fos tan amarga i se la prenien en temps de dejuni, atès que es considerava que no el trencava i que, d’altra banda, els servia per recuperar forces. Fins i tot alguns convents tenien espais expressament destinats a prendre’n, com és el cas del monestir de Poblet amb la Xocolateria. A partir del segle XIX es va conèixer a Europa i molts països la van conrear a les colònies: els francesos a Martinica i Madagascar, els belgues al Congo, els anglesos a l’Índia, etc. El seu ús es va estendre a tota la població. I que n’és de bona!

Extret de Garbells de llengua – CAL