Cada dia publico una poesia per tal de sumar-me a la iniciativa.
Avui dilluns la penúltima de Ranier Maria Rilke (1875-1926)
Apaga aquests ulls meus
Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t, si em tapes les orelles podré igualment sentir-te, i podré sense peus anar vers tu i sense boca podré encara conjurar-te. Lleva’m els braços i t’agafaré amb el meu cor com si fos una mà; para’m el cor, bategarà el cervell; i si al meu cervell tu cales foc, llavors et portaré en la meva sang.
Cada dia publico una poesia per tal de sumar-me a la iniciativa.
Avui diumenge la sisena de Maria Àngels Anglada (1930-1999)
Una història d’amor
Va començar a l’ombra de plàtans i til•lers ciutadans, i al vell claustre que enjoiaven cireres un cop l’any, i ginesta. Durava encara quan, campaneta de plata, la veu clara dels néts ens abocava a doll l’aigua de la infantesa als càntirs del record, i la tendresa nova amb frescor de rosada pellava les ferides del temps. Encara dura, com una melodia trobada en vells papers, i no sencera, adaptada amb esforç, perquè no es perdi Per a veu i record.
Cada dia publico una poesia per tal de sumar-me a la iniciativa.
Ja la cinquena… de Joan Salvat Papasseit (1894-1924)
Perquè has vingut
Perquè has vingut han florit els lilàs i han dit llur joia envejosa a les roses: mireu la noia que us guanya l’esclat, bella i pubilla, i és bruna de rostre. De tant que és jove enamora el seu pas –qui no la sap quan la veu s’enamora. Perquè has vingut jo ara torno a estimar: diré el teu nom i el cantarà l’alosa.
Cada dia publico una poesia per tal de sumar-me a la iniciativa.
Aquí va la quarta… de J.V. Foix (1893-1987)
Sol i de dol
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, em veig sovint per fosques solituds, En prats ignots i munts de llicorella I gorgs pregons que m’aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella, -Per quin cel mort-, o pasturatges muts, Deleges foll? Vers quina meravella D’astre ignorat m’adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M’és present el paisatge De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany: Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge On ja vaguí, i, de Déu, el parany Per heure’m tot. O del diable engany.
Cada dia publico una poesia per tal de sumar-me a la iniciativa.
Aquí va la tercera… de Joan Margarit (1938-2021) avui que fa 83 anys del seu naixement.
L’amor que no m’espanta
Lluny de l’amor ferotge de l’origen, lluny de l’amor que inventa la ment com a refugi, l’amor que ara em consola no té urgències. Càlid, respectuós: l’amor del sol d’hivern. Estimar és descobrir alguna promesa de repetició que tranquil·litza.
Aquests poemes parlen d’esperar. Perquè, sempre, l’amor és un assumpte de les últimes pàgines. No hi ha cap més final que pugui estar a l’altura de tanta soledat.
Cada dia publico una poesia per tal de sumar-me a la iniciativa.
Aquí va la segona… de Maria Mercè Marçal (1952-1998)
El meu amor sense casa
L’ombra del meu amor sense casa. La bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa. Les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa. El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa. Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa. El meu amor que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
Cada dia publicaré una poesia per tal de sumar-me a la iniciativa.
Aquí va la primera… de Gabriel Ferrater (1922-1972)
Dits
Lleugera, s’iniciava la pluja d’una nit. Lleugers, es confiaven els teus dits entre els meus dits. Un instant menut d’adéu. Oh, només per dos dies. Em somreies a través del llagrimeig que plovia damunt el teu abric de cuir. Tremolor dels bruscos túnels per on te’m perds: cor confús, aquesta nit faig engrunes amb la traça del record que tinc als dits. Buits dos dies, van prémer l’ombra del toc dels teus dits, quan te’m perdies.
Fotografia: Lluís Rius – Palau de la Música Catalana
Dedicat a tots els fills i filles… i sobre tot a les mares.
I arriba un dia en què t’escoltes parlant com ella, cuinant com ella, renyant com ella, cantant com ella, ensenyant com ella, escrivint com ella, plorant com ella. I arriba un dia en què aquestes sabates gegants que tant et vas provar et queden, i pots recórrer la seva petjada. I amb cada pas vas entenent tot el que alguna vegada vas criticar. I entens els límits, els reptes, els enutjos, les preocupacions, les pors. I agraeixes que va ser aquí, acompanyant-te de prop, cuidant, vigilant. I agraeixes els seus desvetllaments, els seus sacrificis, el seu temps. Arriba un dia en què et mires al mirall i la veus. Perquè uns mesos vam estar dins d’ella, però ella sempre estarà dins de nosaltres.
El peixet de plata, insecte de la família dels lepismàtids. Dibuix: Xavier Canyellas / Insectes de les Illes Balears.
Quim Monzó – La Vanguardia – 10/10/2012
A trenc d’alba, quan ha sonat el despertador i he anat a rentar-me la cara, he descobert a la pica una sardineta, un peix de plata, un lepisma. Tants de noms com té i tan petit com és. Normalment hauria obert l’aixeta tot d’una, perquè el raig d’aigua l’empenyés cap al forat i, d’allà, desguàs avall, cap al món fosc que hi ha als desguassos de totes les cases: humit i brut de restes humanes: cabells caiguts quan et pentines, caspa, pèls de la barba quan t’afaites, trossets d’ungles tallades, restes d’epidermis, alguna pestanya, alguna mucosa diluïda, restes de la sang d’una ferida… Estic segur que a les canonades que s’enfonsen cap al pis de sota viuen famílies de petits animals. El lepisma és dels més agosarats, perquè almenys surt a la superfície en la foscor de la nit, quan sap que dormim, però també hi deu haver microorganismes unicel·lulars que viuen una vida plàcida i molla, amén de cèl·lules rebels, esqueixades del cos d’algun insecte amb escates i antenes helicoides.
Normalment hauria obert l’aixeta tot d’una, perquè el raig d’aigua l’empenyés cap al forat, i tot seguit hi hauria posat el tap i hauria omplert la pica d’aigua, fins a la ranura de seguretat, la que permet que, si mai deixes la pica tapada i l’aixeta oberta i te’n vas a algun altre lloc de la casa i te n’oblides, l’aigua no vessi i inundi el bany. Llavors hauria tret el tap amb la seguretat que la força de l’aigua acumulada l’arrossegaria avall, cap a la canonada general de l’edifici, i d’allà al carrer, on els habitants d’aquesta canonada fan vida social amb els habitants de les canonades properes: la de l’edifici de l’escola de medicina xinesa, la de l’edifici on ara a la planta baixa viuen filipins en una botiga il·legalment convertida en habitatge, la de l’edifici del davant, ocupat per erasmus que potser aviat, si les retallades acaben amb aquestes beques, hauran de tornar als seus països i deixar la dolce vita d’aquí.
Tot això hauria fet normalment però, com que ahir vaig llegir que la sardineta és un animal prehistòric, que existeix des de fa prop de 400 milions d’anys, avui l’he mirada amb més respecte. Em rentava la cara i davant meu tenia un animal que ens arriba directament de molt abans del paleolític, del període carbonífer, o del devonià! L’he observat una estona. Tot i el llum encès no es bellugava gens, suposo que en un intent de passar desapercebuda. De cop he oblidat el fàstic que de jove em feien, i la ràbia que m’encenia quan en descobria alguna rere un llibre i veia les pàgines rosegades i la quantitat de volums que em feien malbé. Poca broma, 400 milions d’anys! Fa temps havia calibrat la possibilitat d’eliminar-les amb sucre barrejat amb bòrax o clorur amònic. Per comptes de tot això, avui el que a la fi he fet ha estat simplement obrir l’aixeta i observar com, tot i els intents de moure’s de pressa per fugir del raig d’aigua, ha acabat al forat, d’on m’ha semblat sentir una veu molt fluixa que deia: “Fins demà”.
La catifa voladora 