Ahir va morir Harry Belafonte als 95 anys cantant i actor de Harlem d’origen jamaicà. Va ser un dels personatges més influents en la batalla per la igualtat als EUA.
Va saltar a la fama el 1956 amb un dels grans àlbums de la història del Carib: Calypso amb cançons tan populars com DAY-O i Jamaica Farewell.
Un dels moments més rellevants de la seva vida artística va tenir lloc en un programa de la NBC el 1965 quan la cantant britànica Petula Clark, al cim de la seva popularitat, va invitar a Belafonte a cantar plegats i durant el tema Clark va tocar la mà del cantant en un gest d’amistat. El patrocinador de l’acte volia censurar aquelles imatges: considerava que era una ofensa per l’audiència del sud dels EUA. Clark indignada s’hi va negar i se’n va sortir ja que tenia els drets del programa. Es considera que aquell va ser el primer cop que dues persones de diferent color de pell van mantenir contacte físic davant de les càmeres.
Belafonte es va involucrar i financiar personalment el moviment dels drets civils, amic de Martin Luther King. Gràcies a la seva fama i constància va aconseguir el suport a favor de la causa de famoses estrelles de Hollywood i va ser nomenat assessor de Kennedy.
Avui les bananes també ploren la seva mort.🍌🍌🍌😥😥😢
Aquesta és la portada del disc que tenia la tieta Àurea i que ens deliem per escoltar el Day-0
El somni toca i mira ple de vida, i sorgeix l’home d’un conjunt de ratlles; els braços fan de banyes; a les taques el sol obre el perfil de tot de signes, i un nocturn nou, passat a foc i a flames, esmenta el carnaval d’avui i sempre.
La vida expressa els seus desigs de sempre. Els elements avancen, donen vida i resten brasa de les seves flames. Entre estels lineals de quatre ratlles les formes es confonen amb els signes, talment una harmonia emesa amb taques.
(Aquí l’element aigua són les taques. Espai i aire van units, com sempre. La terra en aquests quadres són els signes -més que tenebres, claredat i vida. El foc esmola l’ungla de les ratlles si dels punts de color sorgeixen flames.)
Miró camina intacte entre les flames. Una arrel regalima i peten taques, nassos i trompes escarneixen ratlles, i els ulls miren els ulls, miralls de sempre. Voltat de galls, Miró pinta la vida i viu els quadres, hortolà de signes.
La llum i el so, els percebem als signes. La llibertat és vista i emet flames. Puja pels peus la força de la vida; canta i més canta el blau d’un fons de taques i broten fulles del cos humà, sempre enllà del pensament teixit a ratlles.
Deixem el sol a terra sense ratlles. La lluna ve de lluny i parla amb signes, però els seus raigs no es perden perquè sempre s’acosten a l’origen quatre flames amb cresta o barretina. Així les taques no ens priven que tornem de mort a vida.
Miró dóna la vida amb punts i ratlles; l’alè surt de les taques i dels signes, i amor i flames restaran per sempre.
La dissenyadora feminista que va crear la minifaldilla: va revolucionar la moda dels anys seixanta i va omplir de llibertat els armaris femenins
Quim Aranda, diari ARA 13/4/23
Se n’ha anat el símbol de tota una època. La dissenyadora britànica Mary Quant, coneguda per ser la creadora de la minifaldilla, la gran deessa de l’esperit londinenc dels Swinging Sixties (els vibrants seixanta), ha mort aquest dijous a casa seva a Surrey, als afores de Londres, als 93 anys. N’ha informat la família a través d’un comunicat. Quant i els Beatles, part de la cultura de l’alliberament dels seixanta, van ajudar a travessar els límits d’una societat llavors encara reprimida i repressora, sobretot de portes enfora. Els carrers de Londres al voltant dels barris de Kensington i Chelsea es van convertir en les millors passarel·les de les seves creacions.
Quant va ser una de les dissenyadores de moda més reconegudes del segle XX, també a escala internacional, i se la coneix per ser una gran innovadora, no només en les formes, sinó també en els materials que va utilitzar. Va obrir la seva primera botiga a la famosa King’s Road, a l’oest de Londres, el 1955, després de passar uns anys com a aprenent en una botiga de barrets. Tal com ha destacat la família, “el seu talent creatiu i la seva visió de futur van fer una contribució única a la moda britànica”.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res. Salveu-me la mirada; que no esperdi! Tota altra cosa em doldrà menys, potser perquè dels ulls me’n ve la poca vida que encara em resta, i és pels ulls que visc adossat a un gran mur que s’enderroca. Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé, i puc sentir i tocar i escriure i créixer fins a l’altura màgica del gest, ara que el gest se’m menja mitja vida i en cada mot vull que s’hi senti el pes d’aquest cos feixuguíssim que no em serva. Pels ulls em reconec i em palpo tot i vaig i vinc per dins l’arquitectura de mi mateix, en un esforç tenaç de percaçar la vida i exhaurir-la. Pels ulls puc sortir enfora i beure llum i engolir món i estimar les donzelles, desfermar el vent i aquietar la mar, colrar-me amb sol i amarar-me de pluja. Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res. Viuré, bo i mort, només en la mirada.
Ningú passa la vida que passa, el senyor de caragol, que no paga el lloguer de la casa i passeja per on vol. Llix, estudia el que necessita a les fulles d’una col, i per dormir no necessita marfegueta ni llençol.
Caragol, caragol, trau les banyes que ix el sol.
La seua vida és curta però passeja per on vol i de gust va caient-li la baba més lluenta que el xarol. I de sobte la mort se presenta en cassola o en perol i te bullen en salsa coenta i te xupla qualsevol.
Caragol, caragol, per a tu ja no ix el sol.
Cançoneta de rogle – Castelló
PD: Dedicat a l’àvia Pilar, l’Artur, el Gerard i l’Andreu
El 1985, Carles Martí i Xavier Monteys van publicar un article titulat «La línia dura», amb el qual presentaven el número de comiat de la revista 2C. Aquest text feia un recorregut pel treball d’un grup d’arquitectes —Hannes Meyer, Hans Wittwer, Mart Stam, Johannes Duiker o Evan Owen Williams, entre d’altres— que durant els anys trenta, en el si del moviment modern, van prioritzar els problemes constructius enfront de les justificacions estètiques. Martí i Monteys van encunyar fins i tot una nova categoria per referir-se a aquests autors i a les seves obres, als quals van denominar «l’ala radical del racionalisme».
Parafrasejant el títol d’aquell article, podríem aventurar que, entre 1949 i 1974, es va dur a terme a Barcelona un conjunt de propostes des del camp de l’arquitectura, el disseny i l’urbanisme que, vistes en perspectiva, constitueixen «línies dures» respecte a les tendències hegemòniques de cada període, una mena de tradició no sempre subratllada —potser pendent de recuperar-se en el futur— que ofereix tres trets essencials: l’intent d’obrir les disciplines a uns nous usos col·lectius i uns paradigmes que evolucionessin les retòriques formals de cada moment; la superació del projecte com a simple metodologia teòrica i la seva transformació en eina amb la qual comprendre i millorar l’esfera pública; l’enfrontament als conflictes ciutadans sense l’ús de fórmules corporatives, models preformatejats o solucions exemplaritzants.
Aquesta mostra reuneix 29 casos d’estudi ordenats cronològicament i reconstruïts mitjançant documents, textos i imatges que, en la seva majoria, s’ensenyen per primera vegada dins d’un context expositiu.
Línies dures. Edificis, disseny i urbanisme a Barcelona (1949-1974) comença i acaba amb una mateixa preocupació pels llocs i les condicions en què viuen les classes subalternes locals, és a dir, comença amb el concurs sobre El Problema de la Vivienda Económicaen Barcelona (1949) i acaba amb la publicació, el 1974, del Contra Pla de la Ribera, elaborat pel Laboratori d’Urbanisme de Barcelona (LUB), el qual donava suport a les reivindicacions veïnals davant l’opció tecnicopolítica oficial de reestructuració de la zona litoral.
L’exposició es completa amb un itinerari per cinc dependències diferents —degudament senyalitzades— de l’editorial Gustavo Gili, fet que permet entendre la seva morfologia arquitectònica original. Per acabar, s’ha seleccionat una sèrie d’imatges que Francesc Català-Roca va realitzar sobre l’edifici en el moment de la seva construcció i obertura. Aquest reportatge, juntament amb les nombroses instantànies del mateix autor incloses en cada cas d’estudi, formen un conjunt de més d’un centenar de fotografies que s’inscriuen dins dels actes commemoratius pel centenari del naixement del fotògraf.
Entitat Organitzadora : Centre Obert d’Arquitectura, La Virreina
Lloc: Edifici de l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili. C/ Rosselló 87-89, Barcelona
Demarcació : COAC
Data inici : Divendres, 3 febrer, 2023
Data fi : Diumenge, 2 juliol, 2023
Horari: de dimarts a diumenge d’11 h a 20 h. Dilluns i 24 de juny tancat.
El català té una munió d’interjeccions per a expressar sorpresa, enuig, admiració, espant, conformitat… · Fem una tria de les més genuïnes, amb el propòsit de preservar-les.
La lliçó de les interjeccions és aquella part de la gramàtica que ni a l’escola ni a l’institut gairebé mai no s’arriba a estudiar, segurament perquè no s’hi dóna prou importància. Però, si ho observem bé, ens adonarem que les interjeccions constitueixen un tret genuí de la llengua, fonamental en el català col·loquial, i que, per tant, no el podem deixar perdre.
La llista d’interjeccions o locucions interjectives és molt llarga. N’hem seleccionades una vintena que expressen tota mena de sentiments, sensacions o intencions: sorpresa, enuig, admiració, espant, conformitat, desmentiment, oferiment… Som-hi.
Aire!
Per a dir o desitjar que algú se’n vagi, es fa servir l’expressió aire! (No et vull veure més. Aire!). De vegades es completa dient: aire, que vol dir vent! En un to no tan agressiu, també fem servir passa! o tira! Per una altra banda, l’exclamació aire! la fan servir també els sardanistes o els caramellaires per anunciar un fragment amb ritme més intens.
Alça!
Si volem indicar sorpresa, admiració o incredulitat, la interjecció més freqüent és alça!, que podem arrodonir d’una manera ben expressiva: alça, Manela! (Alça, Manela! Quin pentinat més estrambòtic que t’has fet).
Àngela!
Heus ací una de les interjeccions amb més variants. Àngela! serveix per a manifestar l’acord o la conformitat absoluta amb alguna cosa que s’ha dit; equival a això mateix! (—Recordes com es diu? —Vicenç. —Àngela!). El diccionari Alcover-Moll ens informa que a la Catalunya oriental i al Rosselló diuen Àngela! tot sol; al Vallès, a l’Empordà i a Mallorca, Àngela Maria!; a Llofriu també diuen Àngela Vidal!; i a Valls, Àngela beneïda!
Arruix!
L’expressió més clara per a allunyar algú és aquesta: arruix! (Fora de casa meva! Arruix!). Segons alguns diccionaris, es fa servir per foragitar el bestiar, sobretot l’aviram, però també s’adreça a les persones.
Bo!
L’exclamació bo! té molts significats. Per una banda, pot servir per a indicar l’aprovació d’alguna cosa. A més, també expressa una sorpresa desagradable (Bo! Ara s’ha espatllat la bicicleta). I, encara, és sinònim de xo!, per a aturar un cavall o una mula. No el confonguem amb bona!, per a assenyalar l’encert o l’enginy d’algú.
Ca!
La interjecció ca! serveix per a desmentir (A les vuit? Ca! Es llevarà més tard, home). Abans s’hi afegia una cua: ca, barret! No fa gaires anys, ca! era molt usat i va anar essent arraconat per culpa de la interferència de l’expressió castellana ¡qué va!, totalment inadmissible en la nostra llengua.
Calla!
L’expressió calla! és molt versàtil. Per una banda, serveix per a manifestar sorpresa, però també la fem servir quan ens ve una cosa a la memòria (Calla! Ara que ho dius…). I encara, és clar, per a ordenar a algú que calli, però en aquest cas no és una interjecció, sinó una forma verbal d’imperatiu.
Coi!
Si obríem la capsa dels renecs, n’hi trobaríem una munió, i ens adonaríem fins a quin punt és inútil aquest omnipresent joder, agafat de l’espanyol. Ací volem destacar eufemismes com ara coi (Estigues quiet, coi!) o codony, per no dir cony. D’una manera semblant, diem collins, collona, collinses, cordons…, per no dir collons.
Ecs!
En català el fàstic o la repugnància s’expressen amb la interjecció ecs! (Ecs, quin fàstic!). Segons el diccionari, també existeix la variant ec!
Ep!
La interjecció ep! té unes quantes funcions. Serveix per a cridar algú (Ep, noi! Vine!). També es fa servir per a cridar l’atenció (Ep! No te’n descuidis!), i també per a avançar una objecció, una rectificació, etc. (Ep! Això va al revés). També es fan servir epa! i epa-la!, tot i que no surten als diccionaris.
Home!
La interjecció home! pot tenir molts significats. Per exemple, pot denotar persuasió (Home, estigues amb nosaltres una mica més!), o bé afecte (No cal que et disculpis, home). També indica dubte o reserva (Home, vols dir?) o bé disconformitat (Home, no hi estic d’acord). I encara hi podem afegir impaciència (Va, home, no t’encantis) i sorpresa (Home, quina alegria que hagis vingut!). En algun d’aquests casos també es fa servir dona! si l’interlocutor és de sexe femení.
Jas!
Una interjecció força antiga que es fa servir per a oferir a algú que prengui alguna cosa (Jas, tres euros per comprar-te llaminadures). Hi ha la variant nyas!, amb aquest mateix significat. Però quan es completa dient nyas, coca! més aviat manifestem estranyesa o bé l’alegria perquè algú hagi tingut una contrarietat.
Noi!
Noi! o renoi! es fan servir per a expressar admiració o sorpresa (Noi, quina elegància! Renoi, quin treball més ben fet!).
Punyeta!
Una expressió que denota enuig és punyeta! (Feu el favor de callar, punyeta!). També expressa contrarietat (Punyeta, l’he perduda!), o bé sorpresa (Punyeta, què dius, ara?).
Tururut!
Quan diem tururut! expressem la desaparició d’una cosa o bé la frustració d’una esperança (Quan ja ens pensàvem que havíem guanyat, tururut!). Es completa de més d’una manera: tururut sant Pere!, tururut pa amb oli! i tururut viola! Hi ha expressions semblants, com ara bona nit i tapa’t! o bona nit, caragol!
Vatua!
Una altra expressió per a indicar sorpresa, indignació o enuig és vatua! (Vatua! Quina mala sort!). Es completa de moltes maneres. Per exemple, vatua Déu, vatua dena, vatua l’olla, vatua món…
A més de les interjeccions, en català tenim un bon reguitzell de locucions interjectives, és a dir, una combinació de més d’un mot que equival a una interjecció. Vegem-ne quatre.
Alto les seques!
La locució alto les seques! la fem servir quan volem aturar alguna cosa en un diàleg, sobretot una argumentació o un raonament (Alto les seques! No continuïs, que vas errat). Diuen que l’expressió va néixer en una fonda on un client havia demanat mig plat de mongetes seques. El cambrer va cridar a la cuina alguna cosa com ara: “Mitja de seques per a un home que no té gana i es porta el pa!” El client, avergonyit i ofès, se’n va anar. I el cambrer va tornar a cridar: “Alto les seques, que el senyor se’n va!”
I ara!
La locució i ara! sol tenir dos significats. Per una banda, denota sorpresa per una acció o una dita inesperada (Això t’ha dit? I ara!). Per una altra, es fa servir per dir que no a una petició sorprenent (Tant que ens ha perjudicat i vol que li donem suport? I ara!).
Justa la fusta!
Una exclamació per a expressar precisió o exactitud és justa la fusta! (Sí, senyor, l’has encertada: justa la fusta!). De vegades s’escurça i es diu tan sols justa!
La mare del Tano!
Per acabar, una altra exclamació que denota sorpresa, indignació, esglai, etc. és la mare del Tano! (La mare del Tano, com m’has espantat!). De vegades s’allarga: la mare del Tano quan era gitano. Hi ha qui diu que els tanos eren els venedors de tripa i menuts del carrer dels Sagristans de Barcelona, i els deien així perquè tenien l’advocació professional a sant Gaietà. Segons que sembla, com que molts dels venedors eren gitanos, la locució es va completar d’aquesta manera.
La catifa voladora 