499 anys de la mort de Violant, l’abadessa de Pedralbes que va plantar cara a Ferran el Catòlic

Publicat el 24/08/2023 per violantmarti

Extret de EL NACIONAL.CAT – 24/8/24 – Autor Marc Pons

Perseguida pels Trastàmara en el context repressiu contra els “urgellistes” que marca tots els conflictes del s. XV català.

Monestir de Pedralbes

Tal dia com avui de l’any 1524, fa 499 anys, a Barcelona, moria Violant de Montcada i de Vilaragut, abadessa del monestir de Pedralbes per elecció canònica (de les religioses de la comunitat monàstica), que, durant el seu govern, havia patit l’hostilitat i la persecució dels reis Joan II i Ferran II —de la nissaga Trastàmara—. Els reis l’acusaven de tolerar la relaxació de la comunitat i l’abandonament del vot de clausura de la regla de Santa Clara. Però el cert era que, ja amb anterioritat, les monges de Pedralbes havien estat obligades a trencar aquell vot pel mateix Joan II quan, durant la Guerra Civil catalana (1462-1472), havia convertit el monestir en un quarter militar.

Així doncs, aquell conflicte venia per la composició sociològica i ideològica de la comunitat monàstica. Pedralbes era, des de la seva fundació (1327), una comunitat de clarisses formada per filles de l’alta noblesa. Des de la mort de Martí I, el darrer Bel·lònida al tron de Barcelona (1410), l’aristocràcia catalanoaragonesa s’havia oposat als Trastàmara, els preferits de les classes mercantils per a convertir-se en els nous estadants del Palau Reial. L’elecció de Ferran de Trastàmara, que regnaria com a Ferran I (Casp, 1412), intensificaria aquella tensió fins a esdevenir un enfrontament obert que és present a tots els conflictes de la Catalunya del segle XV.

L’hostilitat de Joan II i del seu fill i successor, Ferran, contra l’abadessa Violant s’emmarca en el context repressiu contra els “urgellistes”, que va presidir la vida política catalana del segle XV. Violant era de la nissaga aristocràtica catalana dels Montcada, que s’havia oposat repetidament als Trastàmara, i de la nissaga valenciana dels Vilaragut, amb un passat urgellista. Quan va morir la predecessora de Violant, Joan II, coneixedor de les possibilitats de la Montcada, va maniobrar davant el pontificat per a impedir-ne l’elecció. I més tard, Ferran va fer el mateix per a provocar-ne el cessament i substitució per la cosina del monarca, Teresa Enríquez (1506).

No obstant això, Violant no es va plegar a les maniobres de Ferran i va anar a Roma a defensar la legitimitat del seu càrrec. Malgrat el poder i la influència de la monarquia hispànica sobre el pontificat, el papa Juli II (el mecenes del pintor Miquel Àngel) li va donar la raó i va recuperar el càrrec. Fins que el 1510, el rei Ferran, novament, va ordenar-ne la destitució i substitució per Maria d’Aragó, filla il·legítima del monarca. Novament, Violant va fer cap a Roma i va reclamar els seus drets. Passats quatre anys (1514), el nou pontífex Lleó X li va donar la raó i va retornar a Barcelona per a exercir el seu càrrec fins a la seva mort (1524).

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Gelida, estiu de 1915 (I)

Publicat el 21/08/2023 per violantmarti

Per Lluís Rius Font

L’escrit que segueix aquestes paraules és un relat de ficció basat en fets reals, documentació fotogràfica i records familiars de transmissió oral.

Com cada any, els preparatius de l’estiueig ja estaven a punt, llavors jo era massa petit per ser conscient, ben pensat, era un moment màgic. L’estiu ocupa un racó privilegiat de la nostra memòria col·lectiva. L’estiueig era una pràctica social antiga, arrelada a l’àmbit familiar burgès, amb un ritual molt concret, especialment pel tancament del pis de l’Eixample barceloní, o de qualsevol altra gran ciutat.

La clausura de la llar familiar era tot un espectacle, que s’iniciava, com a mínim un més anterior al canvi d’habitatge. La primera setmana es procedia al despullament del cortinatge i de les pesades catifes hivernals. Els operaris especialitzats s’ocupaven dels treballs feixucs, escales a munt i a vall, especialment divertit per a nosaltres era veure l’immens cos cilíndric ben lligat, amb cordills i transportat a coll i bé  per procedir al transport, neteja i emmagatzematge estival.

Les segones setmanes es dedicaven a la col·locació de fundes, fetes a mida, per a cobrir cadascun dels mobles. Habitació per habitació s’anava enfundant tot el mobiliari. A ulls d’infant, la visual de l’habitatge era radicalment diferent, un cop despullat dels seus ornaments visuals tot adquiria un aspecte i ambient més aviat de centre hospitalari, net i pulcre però gens funcional, doncs l’accés a les coses més elementals es feia realment impossible. A la quarta setmana el bullici i traginar del personal culminava amb la coberta de làmpades, quadres, fotografies i bibelots.

Barcelona, Passeig de Gràcia 1915

Recordo els passejos amb el pare pel Passeig de Gràcia, ell amb un bombi i jaqueta de tres quarts i nosaltres vestits de forma rigorosa de mariners, un disseny molt de moda segons els cànons estètics imperants de la burgesia de l’època. Ara, des de la perspectiva del temps, veig en aquesta imatge, una estampa molt propera al llibre infantil “La història de Babar“, en format d’àlbum il·lustrat creat pel francès Jean de Brunhoff. De fet, Brunhoff va publicar per primera vegada el 1931 i ben segur que es va inspirar en el repertori estètic de la seva pròpia infantesa.

Passeig de Gracia Alexandre Font i els seus fills Albert, Lluís i Paco Font al Passeig de Gracia davant de la Pedrera (Casa Milà). Arxiu fotogràfic Font

La casa Milà o si preferiu, La Pedrera, sempre m’ ha sorprès, és un d’aquells edificis que difícilment passa desapercebut per un adult i menys per un infant. En veure’l, hi veia escenes fantàstiques. És un dels edificis més reeixits en transmetre una sensació dinàmica. Un espai entre roca i mar agitat per les restes d’algues dipositades pel temporal. Una obra de bellesa inconscient, on el dramatisme de la natura és fa present sense filtres racionals, una obra en estat pur, salvatge. 

En aquest cas, Gaudi, va sorprendre a tothom creant una veritable muntanya al cor mateix de l’Eixample barceloní. Com deia el bisbe català, Torres i Bages, és un edifici que se’n riu de tots els altres.

Gelida, Carrer Jaume Via, 51

L’estiu del 1915 el vàrem passar a la casa del num. 51 del carrer Jaume Via de Gelida, anys anteriors havíem estat al carrer Barceloneta, concretament a la casa Climent, just abans de la baixada de les escales, però la seva venda el 1903 al Sr. Ramon Palleja ens va forçar ha buscar una nova casa com a llogaters.

Vista des de la galeria de dalt de la casa n.51 del carrer  de Jaume Via, direcció llevant. Francesc Font amb els nets Paco i Ernest Font.  Arxiu fotogràfic Font

La vista des de la galeria posterior del carrer Sant Jaume era oberta al torrent de Sant Miquel. Al fons, la masia de Can Torrents, envoltada d’olivares i un mar de vinya vestia tota “La Coma” fins arribar al torrent. Les aigües de la font de Sant Miquel asseguraven un cabal regular als horts, circumstància que convertia a aquesta petita vall en un dels espais més desitjats per qualsevol horticultor.

En algunes tardes estivals els horts es transformaven en el nostre espai de joc. El rec que hi havia per sota del camí del torrent era ideal per a fer navegar petites fustes, per a nosaltres, veritables embarcacions que sofrien mil i un entrebancs. Les corredisses pel seu traçat era una delícia, fet que ocasionava més d’un mal de cap al pagès de torn, car conreu i espai de joc sempre han estat renyits. L’olor de les tomaqueres era molt present, així com la de la figuera que, a més de proporcionar una ombra prodigiosa, desprenia un olor fresca, humida que ha estat capaç de perpetuar-se per sempre més en la meva memòria olfactiva d’infant.

…/…

Publicat dins de Extra d'estiu | 1 comentari

Llibre d’estiu: Tinc un coll que fa pena

Publicat el 18/08/2023 per violantmarti

L’Anna va oblidar un exemplar de Tinc un coll que fa pena de Nora Ephron al molí. Mai havia llegit res d’aquesta autora, però en canvi sí que he vist algunes de les pel·lícules de les quals és guionista.

M’ha agradat molt i he passat unes estones entretingudes llegint-lo vora el mar. Gràcies Anna pel teu oblit.

Amb una veu seductora, íntima, accessible i càlida, i un sentit de l’humor àcid i sense pèls a la llengua, Nora Ephron es retrata, en aquests assajos, com una cuinera obsessiva, una mare desastrosa i una ciutadana apassionada i militant. Però, per sobre de tot, ens parla obertament i amb perplexitat genuïna de l’experiència de fer-se gran, de l’envelliment del cos i la decadència de la ment, de la frustració de perdre el ritme i de veure que el món comença a girar massa depressa. Valent, escandalosament divertit i sorprenentment commovedor, sobretot per la força i la veritat que contenen els textos, Tinc un coll que fa pena és un recull irresistible i deliciós ple de veritats innegables, anècdotes hilarants i reflexions que apel·laran a lectors de totes les edats. “Els assajos de Nora Ephron —quina dona tan llesta, feminista i estupenda— són genials. Ephron és una gran senyora, i una analista intel·ligent de la societat contemporània”, Isa Calderón “Una prosa intel·ligent i entremaliada, afiladíssima i espurnejant; uns assajos explosius plens d’humor àcid i profund”, The Boston Globe

Publicat dins de Extra d'estiu, Lectura recomanada | Deixa un comentari

Cançó de la nit d’agost

Publicat el 15/08/2023 per violantmarti

Cançó de la nit d’agost

Si dalt dels arbres callava el cucut,
l’aigua emmudia devora les canyes.
Nit sense lluna, silenci del camp,
i les estrelles cobrint la muntanya.
El vent ens duia perdut el gemec
          d’alguna guilla llunyana.

El lledoner s’ha amagat rera el pont
i dins la nit s’ha esborrat la drecera.
Des del pujol veig la barca en el mar
i sento l’aspre perfum de la terra.
Totes les ombres em tapen els ulls
          i se m’endú la tenebra.

Si tu volguessis donar-me la mà
i caminéssim plegats per les cimes,
els corriols s’obririen, els recs
i la boscúria i l’ocell cantarien.
Si to volguessis donar-me la mà,
          jo et donaria la vida.

I la carena voldríem seguir
i no ens faria paüra la fosca.
Els cucs de llum cremarien d’amor
i en arribar dalt de tot de la costa,
veuríem l’alba que ve de llevant
          i les estrelles que es colguen.

Tomàs Garcés

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari

La vall de la Geria

Publicat el 12/08/2023 per violantmarti

Durant la visita a l’illa de Lanzarote, segur que a més de les costes us endinsareu a la vall de la Geria a l’interior de l’illa. El paisatge és espectacular i segur que mai haureu vist quelcom igual: terra, colors, textures… i el cultiu de la vinya.

Els ceps de raïm estan plantats en una terra negra, però el que impressiona més són els clots i les parets de pedra seca volcànica que els protegeixen. Són els anomentas soros: unes estructures de pedra volcànica que protegeixen del vent, com un abric als ceps i altres conreus, preserven la humitat en el seu interior i eviten que el rofe (arena volcànica) caigui al seu interior i colgui la planta.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Ha mort Sixto Rodriguez, Sugar Man

Publicat el 09/08/2023 per violantmarti

Al festival In-Edit de l’any 2013 vaig veure el documental Searching For Sugar Man. Aquest documental em va agradar molt: tant per la història que narrava, com per la banda sonora.

Searching For Sugar Man és la història real de Sixto Rodríguez, conegut com a Rodríguez, un cantant nordamericà que a mitjants dels anys seixanta i principis dels setanta va enregistrar dos àlbums de folk-rock protesta en el segell Sussex, però després va desaparèixer sense deixar cap més rastre de la seva vida ni carrera musical. Va tenir poc èxit als Estats Units, però en canvi a Sudàfrica, Australia i Nova Zelanda va ser la banda sonora de molts joves que desconeixien que encara vivia a Detroit.

Ahir llegia al diari que va morir Sixto Rodríguez i m’ha vingut a la memòria la lletra de la cançó més famosa: Sugar Man.

Sugar man, won’t you hurry
‘Cos I’m tired of these scenes
For a blue coin won’t you bring back
All those colors to my dreams

Silver magic ships you carry
Jumpers, coke, sweet Mary Jane

Sugar man met a false friend
On a lonely dusty road
Lost my heart when I found it
It had turned to dead black coal

Silver magic ships you carry
Jumpers, coke, sweet Mary Jane

Sugar man you’re the answer
That makes my questions disappear
Sugar man ‘cos I’m weary
Of those double games l hear

Sugar man
Sugar man
Sugar man
Sugar man
Sugar man
Sugar man
Sugar man

Sugar man, won’t you hurry
‘Cos I’m tired of these scenes
For a blue coin won’t you bring back
All those colors to my dreams

Silver magic ships you carry
Jumpers, coke, sweet Mary Jane

Sugar man met a false friend
On a lonely dusty road
Lost my heart when I found it
It had turned to dead black coal

Silver magic ships you carry
Jumpers, coke, sweet Mary Jane

Sugar man you’re the answer
That makes my questions disappear.

 

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Exposició: «Guastavino, Rubió i Baldrich, arquitectes de l’Escola Industrial»

Publicat el 05/08/2023 per violantmarti

L’arquitectura de la Catalunya contemporània està condensada dins les quatre illes de l’Eixample que formen el recinte de l’Escola Industrial. Hi destaquen tres arquitectes: Rafael Guastavino, Joan Rubió i Bellver i Manuel Baldrich.

Aquesta exposició mostra la creativitat i l’actuació dels tres arquitectes que han definit el recinte de l’Escola Industrial al llarg dels seus 150 anys d’història. Comissariada per Ramon Graus, és un recull d’imatges i documentació triades entre el material custodiat al nostre Arxiu i altres fons documentals d’arxius rellevants.

L’exposició es completa amb tres vídeos de la companyia IT Dansa, que posen en context la vida al recinte al llarg d’aquest segle i mig.

Exposició

Lloc: vestíbul edifici del Rellotge

Horari: de dilluns a divendres, de 8 a 20 h

Accés lliure

També la podeu visitar durant les visites guiades que programem cada mes. Consulteu l’agenda.    

Per saber-ne més

Història de l’Escola Industrial

El recinte de l’Escola Industrial de Barcelona Arquitectura per a la indústria, la universitat i els serveis (1870-2020)

Publicat dins de Barcelona | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Lluna plena a l’agost

Publicat el 02/08/2023 per violantmarti

Nit de lluna plena a Sitges – agost 2023

Un moon de Llunes
La lluna és creativa, divertida, passional.
Els enamorats la miren, es miren, s’abracen.
El despistat se sorprèn, l’observa.
El nen tira pedres a l’aigua i la nena la vol tocar.
Al viatger, la fidel companya.
L’artista, la vol pintar.
Tots tenim una lluna, quina és la teva?

Fotografia i text Lluís Rius

I una banda sonora:

Publicat dins de Calaix de Sastre | 1 comentari

Plensa a la Pedrera

Publicat el 30/07/2023 per violantmarti
Fotografia Lluis Rius

Jaume Plensa. Poesia del silenci

Una exposició única per descobrir el Plensa més íntim i desconegut. Es mostra, per primera vegada, la influència que ha tingut la literatura, el llenguatge i l’alfabet en la seva obra.

Jaume Plensa (Barcelona, 1955) és un dels escultors més reconeguts internacionalment dins el panorama de l’escultura contemporània del tombant del segle XX al XXI. El seu treball actual se centra en la figura humana, on conflueixen dos vectors essencials: la matèria i la paraula.

L’exposició a La Pedrera, que abasta la seva producció des del 1990 fins avui, destaca alguns aspectes clau de l’obra de Plensa com a escultor i s’articula a l’entorn de les relacions entre l’univers creatiu de l’artista i la lletra com element constitutiu de la seva obra.

Aquesta relació de Plensa amb la literatura, i especialment amb la poesia, és el fil conductor d’aquesta mostra, en la qual també hi són presents altres temàtiques recurrents en la seva trajectòria com el silenci, el somni, la música i la família.

Per a l’artista cada lletra té una bellesa única, però totes juntes són una mostra de la diversitat del món i de la convivència entre diferents cultures. Tal com explica «una lletra no sembla res, és una cosa humil, però unida a d’altres formen paraules, i les paraules formen textos i els textos, pensament. És una mica la idea de la pedra fundacional, al voltant de la qual es construeix el temple, després la ciutat, el país, el continent i l’univers».

Comissariat: Javier Molins

Publicat dins de Museu al carrer | Deixa un comentari

130è aniversari El Crit de Munch

Publicat el 26/07/2023 per violantmarti
“edvard munch – the scream 1893” by oddsock is licensed under CC BY 2.0. To view a copy of this license, visit https://creativecommons.org/licenses/by/2.0/?ref=openverse.

Enguany se celebra el 130è aniversari de l’aparició del quadre El Crit (Skrik en noruec) d’Edward Munch que va pintar quan tenia 30 anys. Fins el 1917 va fer 4 versions més. Encara avui és un referent en l’art del nostre temps juntament amb el compositor d’Edward Grieg també noruec.

La primera versió de El Crit va crear molt expectació, formava part d’un conjunt de 6 peces anomenat Amor, en el que es representaven les diferents etapes emocionals de l’amor: des de l’enamorament fins el trencament dramàtic que va representar amb El Crit. El crítics van definir el conjunt d’art dement i aquest quadre era tan trasbalsador que desaconsellaven a les embarassades anar-lo a veure.

Una de les versions té una inscripció en llapis que diu: “Només podria haver estat pintat per un boig”. Sembla que ho va escriure Munch davant les crítiques rebudes a l’exposició. La malatia mental estava molt present en la seva família i en ell mateix.

Much va voler fugir d’un rostre convencional pel personatge principal i es va inspirar en una mòmia peruana on l’expressió de la seva cara és la desesperació, l’angoixa i l’horror. “Un somni va inspirar la seva pintura: anava passejant pel moll quan el sol es ponia, de sobte el cel es posà vermell. Estava molt cansat, em vaig aturar i em vaig recolzar a la barana. Sang i llengües de foc amenaçaven el cel blau del fiord i la ciutat. Em vaig quedar quiet, tremolant d’angoixa i vaig sentir un crit infinit que travessava la natura”.

Des de finals del segle XX El Crit ha passat a format part de la cultura popular: portades de llibres, discos, cartells, disfresses, carotes, personatges de pel·lícules fins l’emoji 😱.

Amb 130 anys d’existència El Crit ressona amb força davant la deseperança d’un nou segle que albirava la crisi existencial de l’home modern i encara continua sent una figura icònica perquè l’angoixa dificilment es pot banalitzar.

Extret de l’Informatiu de Catalunya Informació 16/7/2023.

Més informació: https://openverse.org/image/5d536514-896e-4dc6-aab5-feb39d2fb824?q=The%20scream%20painting

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari