Prehistòria de la Informàtica (V)

··/··

Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques
Vol. 15, núm. 2, 2000. Pàg. 37–50
Autor: Joan Martí i Artigas

4  Arriba l’ordinador

ENIAC

La idea de l’ordinador era, de fet, força antiga. El matemàtic Leibniz va veure a París una màquina de Pascal i expressà algunes opinions sobre una màquina integral que, amb una entrada de dades, les elaborés i donés uns resultats. Però no fou fins al1841 que l’anglès Babbage imaginà la creació d’una màquina que degudament dirigida (avui diríem programada) fos capaç de rebre dades o llegir-les, fer tota mena de càlculs complicats i, finalment, escriure els resultats en un paper. La màquina hauria de tenir una unitat de lectura, una unitat de tractament i una unitat d’escriptura, tot això dirigit des d’una unitat central. En aquesta unitat hi hauria inscrit el programa que aniria donant instruccions als altres òrgans fins a enllestir la feina. Carles Babbage no arribà a veure la seva màquina llesta, malgrat haver-hi treballat tota la vida i haver-hi esmerçat un quart de milió de lliures esterlines. Hi havia una dificultat que era de mal superar: la màquina era mecànica perquè l’electricitat estava encara en una fase primitiva. La tècnica d’aquella època no estava prou avançada per resoldre els problemes plantejats per Babbage, però la idea estava ja llançada. Hagueren de passar quasi cent anys per poder tirar-la endavant. El 1936, Aitken iniciava, a la Universitat de Harvard, la construcció del primer ordinador, després d’haver-ne enllestit els plànols i projectes.

Comentarem l’origen del nom donat a aquest tipus de maquinària: ordinador. Sembla que té la seva rel en el mot francés ordinateur, que feia referència a un conjunt d’instruccions disposades segons una numeració ordinal, presidida per la idea de prelació, successió o ordenació de les instruccions del programa, les quals s’anaven desenvolupant per ordre correlatiu, les unes darrere les altres, de manera que, un cop acabat el cicle, aquest tornava a començar. En castellà aquest mot fou traduït —erròniament— pel mot ordenador, que sembla indicar que l’element central dóna ordres. Potser n’hem de buscar el motiu en una certa deformació mental, molt habitual en aquella època, dels que el traduïren, que pensaven més a donar ordres —a manar— que no pas a desenvolupar un programa d’instruccions successives. En català, en canvi, s’ha traduït correctament per ordinador i s’ha respectat, així, la idea de successió d’instruccions disposades segons un determinat criteri.

Diguem que en un mateix any, el 1936, es produïren dos dels fets més importants de la història moderna: la publicació de la Teoria General, de Keynes, i l’inici de la construcció del primer ordinador, que rebé el nom de Mark I.

El Mark I era enorme: pesava cinc tones, ocupava armaris amb una longitud de disset metres per dos metres d’alt i vuitanta centímetres de profunditat, hi havia prop de mil quilòmetres de fil elèctric, podia retenir setanta-quatre números de vint-i-tres xifres cadascun i hi podia fer operacions. El Mark I fou acabat l’any 1943 I tot seguit entrà en servei amb finalitats bèl·liques, per a resoldre problemes derivats de la guerra. L’element fonamental d’aquest ordinador era el relé electro-magnètic, un dispositiu, semblant al timbre elèctric que hi ha a les portes per trucar, en el qual un electroiman degudament electritzat mou una palanqueta i tanca o obre un circuit elèctric, en el moment oportú.

Totes aquestes màquines indicades fins ara eren mecàniques i electromagnètiques; l’electrònica encara no hi havia fet acte de presència.

Tot just acabada la construcció del Mark I, l’Escola d’Enginyers de Filadèlfia inicià la construcció d’un nou ordinador, l’ENIAC, en el qual aparegué una innovació importantíssima: la substitució parcial dels relés electromagnètics per les làmpades electròniques, semblants a aquelles que, des de feia alguns anys, s’havien aplicat als aparells de ràdio. Després vingueren altres ordinadors que anaren introduint millores en aquell ENIAC.

Per allà els anys cinquanta aparegueren els primers calculadors electrònics —no eren pas ordinadors!—, que es podien connectar a un equip de targetes perforades. Substituïen avantatjosament les màquines calculadores electromagnètiques d’aquests equips. Tenien com a element fonamental la vàlvula electrònica i patien l’inconvenient de despendre una enorme quantitat de calor, per la qual cosa s’havien de posar potents ventiladors que els refrigeressin. Pel que fa a la mida d’aquestes màquines, s’havia guanyat bastant. Un calculador d’aquest tipus, tant el de la IBM com el de Bull, tenia el volum d’un armari dels usats a les cases per guardar roba: dos metres d’alt, un metre de front i vuitanta centímetres de fons. Foren molt útils i molt eficaços en els problemes plantejats per les empreses privades. Un calculador electrònic és simplement una màquina que fa càlculs amb òrgans de tipus electrònic. Els més senzills podrien ser definits com una màquina de Pascal amb òrgans electrònics. Un ordinador, en canvi, es una màquina integral, que llegeix, calcula i escriu, dirigida per un programa preestablert.

Tots aquests calculadors electrònics i els primers ordinadors que es basaven en les vàlvules electròniques tenien la gran dificultat, a més de les que ja hem indicat, de la deterioració ràpida i freqüent de les làmpades com a conseqüència, entre altres coses, de l’enorme escalfor i l’ús.

En aquells anys s’entaulà a Europa una lluita ferotge entre les dues firmes que hi havia al mercat. La Bull aconseguí un èxit notable amb els seus calculadors electrònics —els Gamma 3— que superaven els productes similars de la IBM. Aquesta lluita entre les dues firmes acabà amb la victoria de la IBM. La Bull, que havia tingut un èxit esclatant amb els seus calculadors, que van ser encara millorats per la preciosa i senzilla màquina (podríem dir-ne ordinador de butxaca) anomenada Gamma 10, posà a la venda un equip de màquines de targetes perforades, batejat Sèrie 300, que fou un fracàs.

Un any després la Bull començava a anar de corcoll; les inversions fetes per fabricar la Sèrie 300 i el poc èxit obtingut la feren trontollar i, malgrat els esforços del govern de De Gaulle per aguantar-la per motius patriòtics, la Bull quedà absorbida, poc després, per una empresa americana, la General Electric, que volia entrar en el ram d’aquestes màquines. En canvi, la IBM tingué un èxit extraordinari en el llançament, poc després, del que ja podríem anomenar ordinador. Es tracta de l’anomenat grup 360, que fou en aquella època una novetat magnífica.

Durant aquells anys entre la fi de la Segona Guerra Mundial i el 1960 s’introduïren a poc a poc en aquest camp nombroses millores:

• Seguint la proposta de Norbert Wiener, es generalitzà l’ús del sistema de numeració binària, la qual cosa exigia a l’entrada i a la sortida de l’ordinador o del calculador un òrgan traductor directe i invers de les dades del sistema decimal al sistema binari.

• Tingué lloc la substitució total dels relés per les vàlvules electròniques.

• S’aplicà la tècnica dels circuits impresos.

• Els transistors de germani varen substituir les làmpades electròniques, amb uns avantatges enormes, com ara la rapidesa en el tancament i obertura de circuits, l’acabament del problema de l’emissió de calor i una notable disminució de pes i volum, amb la qual cosa la maquinària pogué ser molt més lleugera i s’evitaren la gran quantitat d’avaries procedents de la deterioració de les làmpades per la fusió dels seus filaments durant el funcionament o per sobreescalfament.

• S’introduí la gran novetat de l’època: els tors de ferrita, que es convertiren en els elements fonamentals de tots els circuits i, en alguns dispositius, substituïren altres elements.

• Tot això féu reduir en bona part el nombre de fils elèctrics i, per tant, també el pes.

• I, finalment, la introducció dels xips.

Els ordinadors i els calculadors electrònics de 1969 eren totalment diferents en pes, volum, rapidesa i seguretat dels de l’any 1955 i també tenien moltes menys avaries. Tot això, juntament amb altres coses que no hem esmentat, comportà una veritable revolució en el camp tecnològic dels ordinadors. N’hi ha prou amb pensar que els antics relés tancaven els circuits en un temps de 35 milisegons mentre que els equipats amb xips els tancaven en pocs nanosegons (un nanosegon equival a una milmilionèsima de segon). Alguns tractaments informàtics que amb les màquines habituals de targetes perforades podien durar unes hores havien passat a durar uns minuts. Només els treballs que havien d’emprar la tabuladora o impresora seguien desenvolupant-se amb una certa lentitud. En algunes màquines es passà de tres-centes línies per minut a sis-centes, però poc més. Com que aquesta partde la maquinària amb targetes era estrictament mecànica, hi havia un conjunt de problemes que no es podien vèncer, el més important dels quals era disminuir o anul·lar els moments d’inèrcia dels elements mecànics de la impressora. Aquestes dificultats justifiquen la poca millora experimentada en aquest terreny.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Trepitja fort, que el lloc és teu!

Joana Raspall va morir avui fa 11 anys.

Aquest poema us farà bé:

Respira fort, que l’aire és teu
i l’aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l’hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l’aire és teu.

Trepitja fort, que el lloc és teu!
On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre.
La terra té per a tothom
camins oberts.
Fuig de qui vulgui entrebancar-te.
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s’arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

El neologisme de l’any

El neologisme de l’any és una campanya que pretén acostar la llengua als parlants i pretén fer visibles els temes que han interessat durant l’any. A partir del 2 de desembre, s’engega una votació perquè tothom pugui triar la paraula més representativa de l’any.

La votació es fa a partir d’una llista de deu candidats, que seleccionen les institucions organitzadores tenint en compte l’impacte que han tingut en l’ús. La característica que tenen en comú les deu paraules de la llista és que no són al diccionari i que, per tant, són neologismes des del punt de vista lexicogràfic. 

La paraula que tingui més vots serà la paraula guanyadora i l’Institut d’Estudis Catalans té el compromís d’analitzar la paraula guanyadora amb atenció especial per mirar d’incorporar-les en el diccionari noramtiu (DIEC2).

Calendari:
2 de desembre: Inici de la votació
15 de desembre a les 23:59 h: Tancament de la votació
16 de desembre: Publicació dels resultats

Vota a:

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Prehistòria de la Informàtica (IV)

·

·/··

Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques
Vol. 15, núm. 2, 2000. Pàg. 37–50
Autor: Joan Martí i Artigas

Abans de la segona Guerra Mundial aquest tipus de màquina ja estava perfectament acceptat i utilitzat. Fou tan popular i tan utilitzat que cada unitat militar de l’exèrcit americà, de les escampades per tot Europa durant la Segona Guerra Mundial, disposava d’un gran camió on hi havia tot un equip de màquines d’aquestes on s’elaboraven les pagues, es feien les comandes de material bèl·lic, etc.

A Europa hi havia dues empreses que en fabricaven i en venien: la IBM i la Compagnie des Machines Bull. Aquesta darrera era una empresa francesa que havia comprat les patents d’un enginyer noruec —Frederik Bull— que hi havia introduït algunes millores importants. Però, des del punt de vista tècnic, les dues marques eren pràcticament idèntiques i diferien només en detalls. Les discrepàncies entre les dues empreses, que es van aguditzar després de la Segona Guerra Mundial, eren d’índole política. Mentre que la IBM era americana i representava el poder americà, la Bull era francesa, fou la nineta dels ulls del règim del general De Gaulle i va ser protegida per l’Estat francès.

Tenim, doncs, un nou i important maquinari, que va implicar tot seguit un im portantíssim programari.

Indicarem com era un equip de màquines de targetes perforades. Primerament, hi havia unes màquines anomenades perforadores en les quals l’operador, llegint els documents bàsics, perforava una targeta amb les dades corresponents, degudament codificades. Cada assentament era representat per una targeta. Un segon grup de màquines, les verificadores, manejades també per operadors, repetia l’operació, amb els mateixos documents, per comprovar que les perforacions eren correctes i que es corresponien exactament document i targeta. Una màquina classificadora, posava en un ordre determinat aquelles targetes (un mateix grup de targetes podia ser ordenat una vegada en un ordre i, posteriorment, amb una altra finalitat, en un altre ordre). Aquest paquet de targetes podia ser intercalat amb un fitxer bàsic —de preus o adreces, per exemple—, per a la qual cosa calia tenir una  màquina intercaladora. Una altra màquina —la reproductora— podia transmetre dades de cada targeta del fitxer bàsic a les del mateix grup intercalades. Una màquina calculadora, bastant voluminosa, llegia les quantitats perforades a la targeta, hi feia càlculs i perforava a la mateixa targeta els resultats. Finalment, la tabuladora, que en aquella època era la màquina reina de l’equip, la més voluminosa i important —pesava prop dels cinc-cents quilos—, elaborava els estats comptables i estadístics. Una màquina auxiliar molt interessant era la traductora, que inscrivia a la vora superior de la targeta, amb caràcters alfabètics i numèrics, les perforacions de cada columna.

Les targetes passaven per les màquines d’una a una i la lectura de les dades de la targeta era efectuada per la màquina de la forma següent: la targeta passava per un circuit elèctric format per un cilindre de llautó i un pinzellet metàl·lic pera cada columna de les dades (n’hi havia vuitanta a cada targeta). Quan el pinzellet trobava un forat, es tancava el circuit i la màquina s’assabentava de la perforació; la distància entre aquesta perforació i la vora inferior de la targeta permetia distingir entre les diferents xifres i la màquina les enregistrava en els seus òrgans interiors o memòries internes.

Cada màquina era dirigida des d’un quadre de comandament on s’enllaçaven els òrgans de la màquina mitjançant unes clavilles. Cada vegada que entrava en el circuit una nova targeta, s’iniciava el procés de lectura, registre de dades i elaboració dels resultats. Aquestes màquines eren molt versàtils ja que canviant el quadre de comandament es canviava fàcilment de feina. Tan aviat es podia elaborar una nòmina, com la situació dels comptes corrents o la d’un magatzem de peces de recanvi. Tot això implicava l’existència d’un personal molt ben preparat que sabés construir els quadres de comandament i coordinar les diverses màquines per tal d’arribar als resultats esperats.

En aquestes màquines aparegué, d’una manera clara, l’existència d’un maquinari i un programari, i la seva diferenciació, coses que fins llavors no havien tingut massa interès. En la mesura que les màquines es complicaven, augmentava la necessitat de personal i tècniques d’utilització cada vegada més sofisticades. El personal es dividíen dos grups, elsoperadors, que estaven a peu de màquina, i els programadors. Els primers seguien les instruccions dels segons. Les oficines es convertiren, amb l’entrada d’aquestes màquines, en una espècie de taller. Observem que, per primera vegada, apareix la figura del programador.

Cal esmentar que la velocitat màxima que podien assolir aquestes màquines era, en el millor dels casos, de tres-centes targetes per minut. Una nòmina de cinc mil treballadors, que impliqués el pas d’unes trenta mil targetes, podia necessitar unes cinc hores de funcionament de la tabuladora, amb la presència d’un sol operador, la missió del qual era alimentar la màquina. I això sense comptar els temps previs de pas per les altres màquines que preparaven la feina.

A Catalunya tinc notícia que abans de la Guerra Civil ja hi havia algunes empreses que usaven màquines perforadores. Jo recordo només tres grans empreses: la Catalana de Gas, la Maquinista Terrestre i Marítima i la Comercial Anònima Vilà. En aquells anys, les targetes perforades foren notablement populars a Barcelona. La Catalana de Gas passava la factura del consum del gas als seus abonats, precisament,amb la mateixa targeta, amb les corresponents perforacions, a la vora superior de la qual s’havien traduït els foradets per lletres i nombres, amb la finalitat que tothom ho pogués entendre. Jo recordo, particularment, la intriga que em causava, d’infant, aquella cartolina plena de forats rectangulars, que la meva mare em donava un cop l’havia pagada. El meu entreteniment fou, durant molt de temps, endevinar què volien dir els foradets i la relació que tenien amb els nombres i lletres de la vora de dalt de la targeta.Pocs anys més tard,quan a la Fira de Mostres la IBM va exhibir equips de targetes perforades i en feia demostracions al públic, hom deia que allò eren les màquines del gas. Ningú a Barcelona no les coneixia pel seu veritable nom: eren sempre les màquines del gas. Durant alguns anys les targetes perforades s’escamparen abundosament, amb els seus forats, per tota la ciutat.

La versatilitat d’aquestes màquines era tan notable que a Itàlia vaig veure, en una empresa que facturava a tot arreu del món, que els noms de les peces de recanvi de les factures podien sortir en un dels cinc idiomes previstos, segons un codi numèric d’una xifra consignat en el mateix codi del client. Ara això no sembla que tingui massa importància, però l’any 1955 era un veritable prodigi.

Cal ara que fem especial esment del concepte de memòria. La memòria era algun element que guardava permanentment les dades. Al començament, la memòria era la mateixa targeta perforada, que es guardava en armaris ad-hoc. El conjunt de targetes relatives a una classe de feina constituïa en aquella època una memòria externa. En començar el treball s’introduïen les targetes als lectors de les màquines, les seves dades entraven a la memòria interna de la màquina, d’una a una, eren tractades, s’obtenia un resultat, que també era enregistrat a la memòria interna; les memòries internes eren posades a zero, i una nova targeta entrava i reiniciava el procés. La memòria interna de la màquina era molt petita i només podia enregistrarles dades d’una sola targeta. Aquest fou el motiu pel qual tota aquesta mena de màquines foren anomenades màquines de tractament de dades de registre unitari. Ferbuna determinada feina implicava, necessàriament, que la informació de la memòria externa passés, targeta per targeta, a la memòria interna de la màquina.

Cal que fem esment també de dos conceptes importants que sorgiren en el moment de la implantació de les targetes perforades: les codificacions i les classificacions. Per facilitar la classificació o ordenació dels elements d’un grup (clients, obrers, etc.) calia codificar-los, és a dir, donar-los un nombre. Però aquest nombreno podia ser un simple nombre assignat correlativament; la codificació havia de ser més significativa. Per exemple, els obrers d’una fàbrica havien de tenir un nombre que inclogués la secció de fabricació i l’equip, amb la finalitat de poder extreure, en el seu moment, dades de rendiment o costos de personal per secció. Primer calia tenir molt clar què era el que es volia extreure del col·lectiu que es codificava, i crear, aleshores, una numeració adient. Molt sovint, aquesta codificació es complicava per voler obtenir-ne més i més dades. Si es tractava d’un col·lectiu de clients calia que el codi inclogués una indicació geogràfica (per obtenir resultats d’on es venia més i ones venia menys) i de rams de producció (per saber quina mena de clients ens compraven més, per exemple, els hotelers o els bars). Avui dia aquest problema ja està resolt a bastament, però en aquells moments se’ns presentaren dificultats inicials difícils d’entendre i resoldre.

Classificar un grup de targetes volia dir posar-les per ordre segons un determinat criteri. La classificació numèrica no tenia problema: un cop enllestida la classificació, la primera targeta era la que tenia el nombre 1 i la darrera era la que tenia el nombre més alt del col·lectiu. El problema apareixia quan volíem classificar-les per ordre alfabètic. El fet era més complicat, ja que les lletres de les targetes tenien dues perforacions a la mateixa columna, i la classificació durava el doble. Però els problemes apareixien després, i foren causa d’algunes discussions amb certs organismes oficials. Per exemple, els dígrafs ch, rr i ll eren, en castellà, una sola lletra, i la col·locació d’un obrer que es digués Carrera o Camacho era diferent si es considerava el dígraf com una sola lletra o com dues lletres. No cal dir les discussions que tinguérem amb l’Institut Nacional de Previsió (INP) sobre les llistes mensuals de la declaració d’assegurances socials; ells tenien —no cal dir-ho— els seus fitxers en l’ordre establert per la Real Academia Española, i nosaltres fèiem les llistes per l’ordre que ens donava la màquina classificadora. Aquell organisme sempre ens telefonava dient-nos que no trobava en els seus fitxers uns determinats obrers, que nosaltres —és clar— havíem col·locat en un altre lloc.

Als anys trenta la situació de la mecanització era la següent. Coexistien els tres tipus de màquines: les calculadores de Pascal, extraordinàriament perfeccionades (fins i tot n’hi havia d’equipades amb motorets elèctrics, per tal d’evitar que l’operador hagués de donar voltes a la maneta), grans i potents màquines de comptabilitat per a les feines més diverses, especialitzades o no, i finalment les màquines de targetes perforades. Totes aquestes màquines tenien en comú la idea de disposar de tres òrgans: un lector de dades o la inscripció d’aquestes per part de l’operador, uns òrgans que executaven unes operacions amb aquestes dades segons un programa preestablert i finalment un visor on es veia el resultat, de forma que l’ull humà pogués llegir aquests resultats i assabentar-se’n. No oblidem que les dades inicials i finals del procés havien de ser fàcilment llegibles per l’home. Ja parlarem d’això més endavant.

··/··

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Huracà

Huracà [1867; del cast. huracán, i aquest, del taïno hurakán, íd.]

El mot huracà ens va arribar del Carib. Els nadius, que parlaven la llengua taïna, devien avisar els aventurers espanyols o portuguesos de l’arribada d’un vent fortíssim que representava la fúria dels déus. I ho devien fer exclamant amb les mans al cap: Urakán! Urakán! davant l‘astorament dels colonitzadors que probablement no coneixien aquesta potència del vent i de la tempesta. I es van fer seu el nom.

Publicat dins de Català, Etimologies | Deixa un comentari

Superar l’addicció dels porros

El 20% dels joves d’entre 15 i 29 anys han consumit cànnabis l’últim mes, i un 3,9% en fan un consum problemàtic. Són dades d’un estudi de l’Observatori Català de Drogues i Addiccions. El cànnabis, a Catalunya i a tot l’Estat, és il·legal. Tot i això, a casa nostra, i segons el mateix estudi, és la droga il·legal més consumida, sobretot entre els joves. Avui parlem amb tres persones que han tingut una addicció al cànnabis i se n’han sortit.

El cànnabis és la droga il·legal més consumida a Catalunya i a tot l’Estat, sobretot entre els adolescents i joves. En part, perquè se l’ha vist tradicionalment com una droga de baix risc, i el seu consum no està excessivament controlat ni criminalitzat. 

Però fumar marihuana té una cara fosca i no és innocu: l’addicció al cànnabis provoca conseqüències greus en la salut i pot desencadenar malalties mentals o físiques.

“El cànnabis té una toxicitat psiquiàtrica o de salut mental, i això és molt conegut. Cada cop ho veiem més. És un disparador de l’esquizofrènia, però també es relaciona amb depressió, amb trastorn bipolar, amb ansietat, amb crisis de pànic.”

Qui ho explica és la psiquiatra Mercè Balcells, cap de la Unitat de Conductes Addictives a l’Hospital Clínic, que encara afegeix altres conseqüències de l’addicció a la marihuana: “Si mirem el cervell, està molt relacionat amb problemes cognitius, deteriorament cognitiu o problemes amb l’aprenentatge.”

El consum de cànnabis també està associat amb càncers: “Per exemple, amb el càncer de testicle hi té una relació molt directa. I com que es fuma, també està vinculat a càncers pulmonars, i a problemes cardiovasculars, problemes digestius…”

La Yaiza, l’Andreu i el Robert s’hi han trobat i se n’han pogut sortir. Han explicat a “El suplement” de Catalunya Ràdio com han aconseguit deixar els porros després de molts esforços.

Tots van començar igual: van fer la primera calada en grup i després en fumaven esporàdicament anant de festa. Però el consum va anar escalant i es van adonar que tenien un problema quan es van adonar que tota la seva identitat girava al voltant del cànnabis. 
 

Yaiza, hiperèmesi cannabinoide

La Yaiza ara té 36 anys i en va començar a fumar d’adolescent, als 14 o 15. Era un consum esporàdic que va anar creixent amb els anys: “És que no te n’adones, però comences amb un i al cap d’uns anys tens una època d’estrès i ja estàs cada nit fumant. I passes a fumar a casa o d’amagat.”

“Jo al final en fumava 16 al dia, és una quantitat molt elevada, però ja formava part de la meva vida. Podia treballar i feia de tot.”

Durant anys va poder portar una vida funcional, treballant de funcionària interina. Ella només fumava porros a casa, sola, i aquí va ser quan va detectar que tenia un problema: “Aquí és quan dius, això no està bé, perquè ho estic fent sola, i no en grup o de festa com quan vaig començar.”

Fa 668 dies que ho va deixar, els té comptats un per un. Però li va costar molt i el detonant va ser una malaltia molt dolorosa, la hiperèmesi cannabinoide, difícil de diagnosticar.

És una malaltia que la gent no sol associar al consum de cànem, segons explica la psiquiatra Mercè Balcells: “Comences a tenir moltes nàusees, dolors abdominals, inclús de vegades, quan és completa, és una síndrome molt peculiar i greu. A més, per calmar aquest dolor la gent de vegades es fa dutxes amb aigua molt calenta i arriba a haver-hi cremades de primer i segon grau.”

Calen moltes exploracions mèdiques fins que no es detecta que és degut al cànnabis, i l’únic tractament és deixar-ne de fumar. És el que li va passar a la Yaiza, que va trigar 3 anys a tenir un diagnòstic i, mentrestant, continuava fumant sense saber que era per això:

“Va arribar al punt que havia de venir l’ambulància d’emergències a casa meva perquè jo no em podia moure, no podia parlar, no podia fer res.”

Fins que una d’aquestes vegades, la sanitària que la va atendre ho va relacionar amb el consum de cànnabis. Ara “només” li faltava deixar-ho, i va ser molt difícil, sobretot els primers dies: “Van ser duríssims, molt dur. És que no es pot descriure. Passes com una mena de depressió.”

“A mi em faltava la identitat, no sabia qui era, perquè tota la meva vida estava relacionada amb el món del cànnabis i amb fumar tot el dia.”

Va provar de deixar-ho sola dues vegades, però no va poder, i amb la seva mare van demanar ajuda. Ho va aconseguir deixar gràcies al suport de l’Hospital de Dia del Clínic. 

Andreu, trastorn bipolar

La primera vegada de l’Andreu va ser als 17 anys, amb un pastís fet d'”herba”. Després va venir el consum puntual els caps de setmana i al cap d’uns quants mesos, la seva vida ja girava al voltant del cànnabis:

“Arriba un punt que se te n’ha anat de les mans, que ja entres en el món de les associacions, que et lleves i estàs maquinant, pensant quan en podràs consumir, quan en pots anar a comprar, amb qui…”

A diferència de la Yaiza, l’Andreu no el consumia sol, anava cada dia a associacions cannàbiques: “Bàsicament el que feia era anar-hi a comprar, m’hi estava una estona, fumava… Vas socialitzant amb gent que també hi va regularment i hi ha aquest pensament de dir, ostres, és que sempre em trobo la mateixa gent. I no t’adones que tu formes part d’aquesta gent que sempre està allà.”

Fins que als 18 anys, a l’Andreu li diagnostiquen un trastorn bipolar: “Va molt lligat a quan ja començo a tenir un consum regular de marihuana. Llavors, entro en una depressió i en deixo de fumar, però no voluntàriament, sinó perquè quan tens una depressió no tens ganes de fer res, tens una apatia total.”

Quan va sortir de la depressió i en va tornar a consumir, el trastorn se li va reactivar. Es va adonar que tenia un problema el dia que ho va deixar definitivament: “Estava en un ingrés psiquiàtric i decideixo que la meva vida ha de fer un gir de 180 graus, perquè jo vull, no perquè m’ho han dit o per circumstàncies externes.”

I amb l’ajuda de terapeutes, d’infermeres, de psiquiatres, psicòlegs, i la família ho va aconseguir. 

Què és el més difícil de deixar de fumar porros? “Jo diria que una de les coses més complicades és la que deia la Yaiza, relacionada amb la identitat pròpia. T’has de començar a visualitzar com una persona que no fuma, que no consumeix.”

“I és molt complicat perquè molta part de la vida, de la cultura cannàbica, dels hàbits que té, dels aprenentatges, els has de desaprendre, i això és molt, molt, molt difícil.”

Robert, taquicàrdies i pèrdua de concentració

El Robert té 39 anys i una aplicació de mòbil li marca els dies que fa que ha deixat de fumar porros: “En porto poc més de 600, gairebé dos anys“. A l’aplicació, explica, pots apuntar totes les addiccions que tens: “Aquesta, la del cànnabis, és la que m’ha portat més a la perdició.”

Ell no en fumava tants al dia com la Yaiza i va començar, com tots, provant-ho en grup. Però amb els anys va començar a fumar-ne sol i mentre jugava a casa: “Jo soc una mica gamer, m’agrada passar l’estona jugant a videojocs, i se’m va vincular el cànnabis amb els videojocs. I abans de jugar em fumava un porro. Això al principi era el cap de setmana, però a mesura que van passant els anys va ser gairebé cada dia.”

“I era com un ritual perquè necessitava fumar abans de jugar.”

I això es va acabar convertint en un problema “perquè a part de tindre aquest ritual de fumar i jugar, al final tenia taquicàrdies i després, problemes de concentració a la feina o oblidava coses. I clar, era incompatible amb la meva feina.”

Ell ho va deixar per la salut i per la feina, però també tenia altres motius: “Per la gent que em coneix, els amics, i per moltes coses. És que es podria fer una llista, perquè no porta res de bo a la llarga.”
 

Recuperar la vida

Precisament, la voluntat de recuperar el control de la pròpia vida és el que marca el principi de la fi de l’addicció, tal com remarca la doctora Balcells: “Bàsicament, és decidir que això no és el que vols i fer un procés per revertir-ho. I aprendre no és només deixar la substància sinó aprendre a viure bé sense aquesta substància que ha impregnat tota la teva vida i el que fas.”

“Ningú deixa una addicció si no vol, però et poden acompanyar i ajudar.”

Tots tres es consideren addictes i han tingut recaigudes: “És un procés, per tant, hi ha alguna recaiguda gran o petita. De vegades diem que no arriba a ser recaiguda sinó una ensopegada”, apunta la psiquiatra, “però això també està bé saber-ho perquè no és un fracàs, de vegades recaure és anar passant etapes i finalment arribar a una remissió estable.”

Li preguntem a l’Andreu si recorda el dia que va fer l’última calada.

“Sí, sí. El tinc gravadíssim. Jo estava a l’associació i recordo fer dues calades i dir, ‘això no és per a mi’ . I agafar el material i donar-lo a la gent de l’associació. I dir-los: ‘Fins aquí hem arribat.'”

https://www.3cat.cat/3cat/vaig-arribar-a-fumar-me-16-porros-al-dia/audio/1224797/

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Tornem al teatre: Voltaire/Rousseau La Disputa 

Comunicar-vos que tornem al teatre

Obra: Voltaire/Rousseau La Disputa 
Teatre Romea
Dia: diumenge 12 de gener de 2025
Hora 17.30h
Preu: 22,5€

En cas d’estar interessats en aquesta convocatòria feu un Bizum al 644744964 per tal de gestionar la compra conjunta de les entrades, indicant el nombre d’entrades que reserveu.

Data límit pagament entrades: 12/12/24  (Podeu fer extensiu aquesta convocatòria a familiars i amics).

Més informació de l’obra:

Una confrontació èpica entre dos dels filòsofs més importants de la història.

Voltaire/Rousseau La Disputa posa en escena un combat de gran importància entre dos dels filòsofs més importants del segle XVIII, Voltaire i Rousseau, que té com a protagonista al propi Flotats i a Pep Planas.
Una obra escrita pel francès Jean-François Prévand de la mà d’un dels grans del nostre teatre, Josep Maria Flotats, encarregat d’adaptar i dirigir aquest text que protagonitza.

https://www.teatreromea.cat/ca/ex/voltaire-rousseau-la-disputa/

Gràcies per la vostra atenció i visca el teatre 🎭

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Prehistòria de la Informàtica (III)

··/··

Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques
Vol. 15, núm. 2, 2000. Pàg. 37–50
Autor: Joan Martí i Artigas

Herman Hollerith i la màquina tabuladora

3  El cens de 1880 i les targetes perforades

El quart període, el Neolític Superior de la informàtica, comença cap al 1880 i comprèn dues direccions totalment oposades. Primerament, el 1889 Burroughs inventa unes noves màquines sumadores que, degudament perfeccionades, van ser al mercat durant molts anys. Al mateix temps, va inventar una màquina de calcular del tipus Pascal que es va associar a una màquina d’escriure: el resultat fou el que durant molts anys hem anomenat una màquina de comptabilitat. Aquesta màquina de comptabilitat tenia la particularitat que sumava, restava, multiplicava i dividia i, a més, podia escriure noms i podia escriure els resultats de les operacions. Era un pas endavant enorme.

En aquest mateix grup tenim, per una banda, les màquines simples d’escriure, per una altra banda, les màquines de sumar i calcular, del tipus Pascal, degudament perfeccionades, i, finalment, les màquines de comptabilitat. De totes aquestes màquines n’hi hagué una gran diversitat de models i un bon nombre de fabricants. Hi hagué també molts models especialitzats a fer tasques concretes com, per exemple, les màquines facturadores i les màquines compte-corrents . Cada un d’aquests tipus de màquines representa un nou maquinari que a poc a poc es va complicant i perfeccionant i per al qual cal crear tot un conjunt de programari, cal fer cursets més o menys llargs amb la finalitat que els operadors d’aquestes màquines les sàpiguen manejar i treure’n el màxim de profit. Es creen dispositius que permeten que una mateixa màquina (particularment les de comptabilitat) pugui fer funcions diverses (cal, per tant, que hi hagi tot un grup de tècnics que sàpiguen manejar el maquinari i assumir la creació dels programaris corresponents).

En aquella mateixa època l’enginy humà es dirigia vers una altra direcció que, al cap de cent anys, tindria un formidable i inesperat èxit. Es tracta de les màquines de targetes perforades.

L’any 1887 es va donar als EUA un fet important. El cens de població de 1880 no es va poder tancar fins al 1887: van caldre set anys per poder donar al públic les primeres informacions. Els tècnics s’espantaren perquè, si se seguia aquest camí i es tenia en compte l’augment de població, cap al 1910 s’esdevindria que un cens es superposaria al següent. Les xifres del cens perdrien actualitat i només tindrien un valor històric, però també caldria augmentar la plantilla del personal de l’estadística oficial, locals i mobiliari, etc. La preocupació pel problema fou tan gran que decidiren fer un concurs d’idees entre els tècnics del Federal Bureau of Statistics (FBS) per veure com es podia solucionar aquest problema que els queia al damunt. Un tècnic del FBS anomenat Hermann Hollerith (1860-1929), austroamericà, tingué la idea d’inscriure els resultats del cens mitjançant perforacions fetes en cartolines. Cada unitat censada, cada persona que emplenava un document de recollida de dades, es convertiria, en el FBS, en una cartolina que recolliria la informació del document mitjançant perforacions. Una sèrie de màquines rebien les targetes i en feien el tractament i finalment elaboraven els estats estadístics del cens. La idea de les cartolines perforades Hollerith la rebé dels telers Jaquard que foren inventats el 1804. La idea fonamental de la targeta perforada consistia a registrar en forma de perforacions codificades les dades de cada assentament; un equip de màquines degudament coordinat prenia aquelles targetes i les classificava emprant els forats, les intercalava i finalment establia, a través d’una màquina tabuladora o impressora, els estats que posteriorment serien consultats pel públic.

Els assaigs fets al FBS demostraren que la idea era ben factible i, a partir d’aquell any, els censos foren tractats amb màquines de targetes perforades, cosa que evità la superposició d’un cens amb el següent. Cal precisar que les màquines de targetes perforades foren inventades, essencialment, de cara al tractament d’informació estadística, en el qual es manejaven grans quantitats de xifres, impossibles o molt difícils de manejar per la via manual. En aquells mateixos anys, a principis del segle xx, hi havia diverses empreses que es dedicaven a la construcció d’aquest tipus de màquines, com ara les empreses Powers, Remington i IBM. De totes, la que prosperà fou aquesta darrera, que dominà totalment el mercat, primer americà i després mundial. L’èxit de les màquines de targetes perforades i la seva gran expansió fou deguda al fet que hom constatàla gran versatilitat que tenien i que les feia aplicables als problemes de les empreses privades. Tots els problemes comptables i administratius de l’empresa privada podien ser resolts fàcilment per aquestes màquines. Això féu que la IBM pogués augmentar enormement la xifra de vendes i, d’aquesta manera, tenir la capacitat de dedicar grans quantitats a la investigació i perfeccionament. Aquest fet fou fonamental a l’hora de subministrar els fons necessaris per tirar endavant aquella idea formidable de la targeta perforada.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Presentació del curtmetratge ENTRE_TELES


Què és ENTRE TELES?

40 anys d’un projecte de vida de dones i per a dones.

Quaranta anys de treball de tres dissenyadores de roba que van començar amb 20 i ara en tenen 60, van crear la roba de la marca INSTINTO, roba de dones per a dones amb coherència, cura, proximitat, reciclatge, conscient de l’entorn i del medi ambient. Al curtmetratge veiem les tres dissenyadores, Elsa, Dolors i Cris, el taller i les treballadores, les dependentes, a prop de la gent, les clientes, contentes de tenir roba que les fa sentir maques a totes les edats i que dura i dura.

Dijous dia 5 de desembre a les 19:30, presentació del Curtmetratge ENTRE TELES, a la Casa Elizalde, sala d’Actes, c/ València, 302 – Barcelona

Us hi esperem

Publicat dins de Calaix de Sastre | 1 comentari

Paraules en català que no endevinaries d’on venen (i Joan Coromines sí)

Diari Ara.cat 1.2.2024 – Laura Serra

Cinc lingüistes ens recomanen les seves paraules preferides per buscar al Diccionari Etimològic de Joan Coromines que està disponible en línia

Una de les obres més importants de la llengua catalana, el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (DECat), conegut popularment com el diccionari Joan Coromines, el nom del seu autor, està disponible per primera vegada en línia gràcies a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que ha digitalitzat els deu volums publicats entre 1980 i 1991 que fins ara només es podien consultar en paper. El DECat és una eina fonamental per als professionals de la llengua, de totes les branques de la lingüística, perquè s’hi pot consultar la història de les nostres paraules i qüestions vinculades a la fonètica, la fraseologia o l’onomàstica.

Per a Teresa Cabré, presidenta de l’IEC, és “una obra incomparable, singular i que representa, juntament amb l’obra de Pompeu Fabra i el Diccionari català-valencià-balear, la lexicografia de referència en llengua catalana”. “Aquesta tríada demostra que el català és una llengua de cultura avançada, ja que a més de tenir diccionaris normatius, tenim altres obres que complementen i fonamenten la norma lèxica”, opina Cabré. Mila Segarra, vicepresidenta de la Secció Filològica, defineix el llegat de Coromines com una “obra de reconstrucció del país”. “Políticament va assumir riscos personals per defensar els ideals de país”, destacava sobre Coromines el poeta Carles Duarte, president de la Fundació Pere Coromines.

Entre tots els tresors que s’amaguen al DECat, hem demanat a sis lingüistes, escriptors i professionals de la llengua que triïn la seva paraula preferida o la que doni més joc a mans de Joan Coromines. I aquestes són les que han escollit.

1. Escaguitxar-se – Valèria Gaillard, traductora

La traductora, entre altres, de l’obra de Proust al català, Valèria Gaillard, escull “una paraula sonora i bonica que, si no saps el sentit i només l’escoltes, sembla nomenar a una acció emocionant i divertida”, explica. Escaguitxar-se, en canvi, volia dir el que avui diríem esfilagarsar-se, però en un ús corrent també era esllavissar-se, ensorrar-se o ensulsiar-se. “M’agrada també perquè demostra la gran riquesa lèxica del català”, diu Gaillard. I també perquè la seva arrel, aquest caguitxar, reflecteix la fascinació catalana per l’escatologia: la paraula precedent és encagarrat (encisat, enamoriscat) i la següent és cagadimoni.

2. Pessigolles – Teresa Cabré, presidenta de l’IEC

Sense ser directament un derivat de pessigar, Coromines diu que es tracta d’una creació expressiva que té relació amb el pitsik- que dona origen a pessigar. “Sovint, com en pessigar i pessic, s’hi barreja un matís eròtic”, diu. Ara bé, les formes documentades més antigues, són molt semblants a les llengües veïnes, i seria coceguelles, cusquelles i cuscanelles (que s’assembla molt a les cosquillas castellanes i les cócegas portugueses). Coromines diu que la terminació com degollar ve del fet que es facin pessigolles al coll.

3. Felipa – Enric Gomà, escriptor i divulgador lingüístic

Enric Gomà, que és lector apassionat de diccionaris, ha llegit el diccionari Coromines i n’ha fet 294 pàgines de notes. Però si ha de triar una paraula, es queda amb felipa, que vol dir “travessa del ferrocarril”. Segons Coromines, prové de l’anglès sleeper, i hauria passat dels capatassos de les obres ferroviàries als pagesos i obrers amb la forma de salipa i va canviar en felipa, potser a causa “del nom d’un rei odiós que el poble recordava”, segons escriu Coromines. “La travessa del mig de la via fou mirada pintorescament com un pobre infeliç dormilega que no té esma d’aixecar-se del mig del pas, per més que els desperts li passin pel damunt”, hi afegeix l’autor, cosa que Gomà troba insuperable. Una curiositat més que afegeix encara Coromines. Diu que Felip era un nom “avorrible” de persona, “recordat els segles XVIII i XIX als països catalans com el nom del més gran enemic de la pàtria”. “És sabut que en el primer terç del nostre segle era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip”.

4. Galindó – Míriam Martín Lloret, lingüista

A Martín Lloret l’origen etimològic de galindó i galindaina li fa molta gràcia. Coromines diu així: “Probablement mots derivats del nom propi de persona Galindo (Galí, en català) provenen dels antics aragonesos i muntanyesos pirinencs, que es llogaven com a pastors: perquè són d’ells sobretot aquesta mena de coses”. És a dir, els muntanyencs són els que tenien els peus deformats i també són els que cantaven les galindaines, que és un terme folklòric per anomenar una cançó popular. “Partint de coses així, el mot es va aplicar a moltes menes de coses i persones lleugeretes”, diu Coromines, i és en aquest sentit que ens arriba, el d’adorn de poc valor, de fotesa, poca cosa.

5. Bassetja – Carles Duarte, poeta i president de la Fundació Pere Coromines

A Duarte li encanta trobar el rastre de Joan Coromines en les definicions dels mots, per exemple quan a auster cita La vida austera (1908), un llibre del seu pare, Pere Coromines, “de la mena dels que deixen una empremta inesborrable en els mots, en els conceptes, en la cultura i en la llengua en què s’escriuen”. O bé quan a marcir (i immarcescible) hi posa uns versos propis, datats de 1981, quan va morir la seva dona, Bàrbara de Haro. Però Duarte també es fascina amb l’origen de paraules com bassetja, que és una fona (l’instrument de cuir que serveix per tirar pedres) que Coromines vincula als foners balears, “famosos auxiliars de l’exèrcit romà”, que van lluitar al costat dels romans a Pèrsia. Duarte considera que el diccionari “és un treball etimològic de primera magnitud”.

I una controvèrsia divertida

I encara hi hem de sumar als cinc testimonis, el del membre de l’IEC i verbíbor Màrius Serra, que la primera paraula que ha anat a buscar al DECat en línia és xiruca, “d’entrada perquè en Coromines era molt caminaire i també per la controvèrsia que va crear en el seu dia; aquests records sempre fa rejovenir”, afirma Serra. Xiruca és definida per Coromines com “una sabata de camp amb sola de goma per fora, i de cànem per dins, i empenya flonja”. Però la polèmica a l’època va venir del fet que “mentre el mestre Coromines s’embolicava en complexes elucubracions que el duien a afirmar que les xiruques provenen del basc, el periodista especialitzat en nyaps Lluís Bonada documentava la veritable història de la xiruca”, recorda Serra. Resulta que ve del gallec Chiruca, d’una marca registrada escollida pel seu fabricant català, Esteve Fontfreda, en honor a la seva dona: el mot és el diminutiu de Mercè en gallec.

Publicat dins de Català | Deixa un comentari