La catifa voladora

L’Endurance va quedar atrapat definitivament al gel, i Shackleton va decidir que seria  el campament base. Com que l’important era que la tripulació es mantingués ocupada, va establir unes rutines basades en l’entrenament dels gossos i en la preparació del viatge que farien quan arribrés l’estiu austral.

Van constiuir uns iglús pels gossos , i van crear diferents equips que entrenaven tirant els trineus, i inclús feien curses…

La tripulació sabia com mantenir-se activa per això caçava pingüins, pescava peixos per tal d’augmentar les provisions de menjar, realizava medicions científiques… i sobre tot retiraven el gel que es formava a la superfície del vaixell. A més reorganitzaven les  provisions per si era necessari treure-les del vaixell rapidament.

El fuster va constiuir una estufa i la tripulació es reunia cada vespre al seu voltant per xerrar i passar l’estona.

Però s’acostava el solstici d’hivern i els dies s’escurçaven… i l’Endurance seguia atrapat i anava a la deriva.

Avui 30 de març de 2015 fa 400 anys que Cervantes obtenia l’autorització per editar la segona part de El Quijote. El 1614 es va publicar una segona part falsa de El Quijote d’Avellaneda, i va ser quan Cervantes, tot i la seva avançada edat es fa donar pressa per enllestir la segona part, en la que respon a les crítiques d’Avellaneda de forma serena i elegant.

La segona part no desmereix a la primera. Don Quijote es mostra més ponderat i la seva bogeria esdevé un joc. Les aventures deixen el marc de La Mancha i s’endinsen en la vall de l’Ebre fins arribar a terres catalanes: es passeja per Barcelona i coneix el famós bandoler de l’època Roca Guinarda.

Aquesta efemèride potser sigui una bona excusa per llegir El Quijote la primera novel·la moderna de la literatura i sens dubte una de les millors de la literatura universal.

Imprempta Cormellas – Carrer del Call 14-16 – Barcelona –
Façana de l’edifici on hi havia el taller on es va imprimir la segona part de El Quijote ara fa 400 anys

Des que  he canviat de domicili passejo més per la Diagonal, especialment pel tram entre Francesc Macià i Passeig de Gràcia. Durant aquests darrers anys he descobert alguns edificis singulars i que ara podem gaudir millor amb la reforma de la Diagonal.

Les cases Almirall, també conegudes com a cases de Ramon Almirall és un conjunt d’edificis amb façana unitària que ocupen una illa de cases entre la Diagonal, Muntaner, Aribau i Londres. Va ser projectat per Francesc Guàrdia entre 1928 i 1932. La composició de la façana es va repetint al llarg dels més de cent metres,  i està lligada per un llarguíssim balcó corregut al pis principal. L’ornamentació utilitza elements del repertori clàssic, frontons, mènsules, columnes i pilastres. Tot plegat dins un estil monumentalista d’influència francesa.

Aquesta és la millor imatge que hem pogut gaudir de l’eclipsi de sol d’avui a Barcelona, i és que el núvols no ens han deixat gaire més treva per poder copsar aquest fenòmen astronòmic tan especial…

L’eclipsi de sol d’avui ha estat total en una petita franja al nord de l’oceà Atlántic i a les illes Féroe i l’arxipèlag Svalbard. A la resta de l’hemisferi nord ha estat parcial. L’ombra de la lluna ha passat sobre la Península Ibèria de les 9:00 a les 11:30 del matí, i concretament a Barcelona ha estat d’un 63,4% en el moment de màxima ocultació a les 10:16.

El darrer eclipsi que vam poder gaudir va ser el 2005 i el proper d’aquesta magnitud el 2026. Esperem que llavor la climatologia sigui més benigna.

Però aquest fenòmen no serà l’únic durant aquesta setmana. L’alineació Sol-Lluna-Terra provocarà una enorme marea que en alguns punts del planeta podrà assolir 14 metres d’altura. És un fenòmen que  es produeix cada 18 anys, sempre proper a l’equinocci de primavera, el darrer va ser el 10/3/97 i el proper e 3/3/2033.

Avui és un dia especial per la comunitat matemàtica, és el dia π: 3/14/15 segons l’anotació anglosaxona!

π és la relació entre el perímetre d’una circumferència i el seu diàmetre: P=D·π

Al llarg d’uns 4000 anys d’història han aparegut diverses aproximacions de π.

Al papir Rhind (1700 aC), aparegut a Egipte, ja es dóna una aproximació.

La primera al·lusió de π es troba a la Bíblia, quan es comenta que es pot prendre la longitud de la circumferència el triple del diàmetre.

Arquímedes, un gran científic grec que visqué a Siracusa entre el 287-212 aC, va calcular el nombre π de forma sistemàtica. Arribà a donar el valor: 3,1414 < π < 3,1417

Durant molts anys els matemàtics van intentar trobar el valor exacte de π fins que l’any 1766 el matemàtic Johann Heinrich Lambert va afirmar que assolir el valor exacte de π era inútil: pi és un nombre irracional, o sigui es tracta d’un decimal il·limitat no periòdic.

El 1882 Ferdinand Lindermann va demostrar que era impossible construir un segment que tingui una longitud exactament π.

π és un nombre que esquiva que se’l dibuixi, i per tant rep el nom de nombre transcencent.

A continuació presentem una llista no exhaustiva de personatges relacionats amb la història del nombre π:

Tsu Chung-Chih, A. Metius, Ludolph van Ceulen, Newton, Leibniz, James Gregory, Machin, Lambert, Johan Dase, William Shanks, Hermite, Lindemann, D.F. Ferguson, John von Neumann, G.E. Felton, F. Genuys, Daniel Shanks, John W. Wrench, Jean Guilloud, M. Brouyer, Jonathan M. Borwein,  Peter B. Borwein, Alexander Yee, Shigeri Kondo…

Les xifres decimals de π són infinites. Heus ací les cent primeres xifres decimals de π, obtingudes amb màquines de calcular:

3.1415926535 8979323846 2643383279 5028841971 6939937510 5820974944 5923078164 0628620899 8628034825 3421170679

Avui fa 20 anys moria Ovidi Montllor, poeta, actor i cantautor. Nascut a Alcoi el 1942  i de ben jove va demostrar la seva sensibilitat artística tot i començar a treballar als 12 anys. Va aprendre a tocar la guitarra de forma autodidacta i va començar a interpretar poemes musicals d’autors com Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Pere Quart, Josep Maria de Segarra…

Vint anys després, avui “et llence un homenatge als quatre vents”.

El 24 de febrer de 1815 el vigia de Notre Dame de la Garde anuncià l’arribada del buc de tres pals el Pharaon, procedent d’Esmirna, Trieste i Napols….

Així comença una de les novel·les més famoses: El Compte de Montecristo d’Alexandre Dumas.

Avui he volgut retre un homenatge a aquesta novel·la que narra les aventures que Edmond Dantés que arriba a Marsella  a bord del Pharaon  fins esdevenir el Compte de Montecristo.

Indrets per visitar a Marsella: port vieux, Canebiere, Castell d’If, l’arxipèla Friüll, Notre Dame de la Garde… i pels amants de l’arquitectura l’edifici de le Corbussier la unitat habitacional.

*************************

Diumenge 1 de març de 2015 a la Terrassa del Suplement Viure de La Vanguardia, llegeixo l’homenatge que Joan de Sagarra fa d’aquesta efemèrides visitant Marsella el passat 24 de febrer.

Acaba l’article suggerint el restaurant on serveixen la millor bullabesa  de Marsella: Chez Fonfon  – 140 Rue du Vallon des Auffes, 13007 Marseille, +33 4 91 52 14 38

… i és que he assistit a l’enterrament de la sta. Dolores de León, la mestra de l’Escola Parc del Guinardó  i mestra meva a 3r. 4rt i 5è de Primària.

Fa temps li vaig de dedicar una entrada on deia:

[…] Aleshores va venir una professora castellanoparlant: la srta. Lolita, Dolores de León, que era gallega, pero feia anar el diàbolo amb una destresa inusual, a més ens cantava cançons o recitava poemes en gallec. La vaig tenir a tercer i quart i el recen estrenat cinquè d’EGB. […]

Acomiadar una persona és sempre trist, però quan és una mestra aleshores marxa quelcom de tu: penses en quantes hores et va dedicar del seu temps a formar-te, a educar-te, a transmetre uns valors… Quantes coses meves hi ha d’ella? La cançó de Solveig del Peer Grint que han tocat com a darrer comiat, anirà sempre associada a ella. Descansa en pau srta. Lolita.

Però els enterraments tenen aquest efecte que trobes gent que fa molt temps que no veus. Avui he retrobat amigues i sobre tot una altra mestra: la Glòria Lete.

Avui la mimosa altiva
se m’ha posat al davant
tota plena d’arracades
i penjolls i fils daurats.

S’ha fet una minyonassa
que no ho hauria dit mai:
tan xica que la plantàrem
i tan prima d’un sol tany!

Ara fins m’ha fet respecte
amb aquesta majestat
que fa anar les arracades,
vanitosa, encà i enllà…

Déu te guard, galant minyona!
Mil perdons… Que Déu te guard!

Joan Maragall (1860-1911)