Arrelar, com un arbre, dins la terra:
no ser núvol endut d’un poc de vent.
Sobre els camps coneguts de cada dia,
veure un cel favorable i diferent.

Mirar com cau, quotidià, el crepuscle,
cada cop renovant-me el sentiment.
Sobre la terra nostra i estimada,
del cor neixen el pi, l’aire i l’ocell.

No cal que m’esperis
no hi ha misteris, és la terra natal.

El record de la infantesa hi sura,
i ha de fer bo, aques sol, als ossos vells.
Vull escoltar aquest parlar que arriba
de molt antic als llavis de la gent.

No cal que m’esperis enlloc,
no hi ha misteris, és la terra natal.

Marià Villángomez (1913-2002)

En el seu 109 aniversari de naixement