Fragment del llibre L’illa de la calma de Santiago Rusiñol

Poques Seus deuen existir que donin idea d’haver estar fetes d’un cop de martell, com aquesta; d’un sol moment de creació, d’un sol bloc, com la Seu de Palma.
L’artista que la va crear es devia inspirar en els penyals que s’alcen en aquestes costes, i va voler fer un gran penyal místic, que fa pensar en la fortelsa de la seva religió, un palau majestuós, que tingués de temple i de castell, i que fos la casa d’un déu conqueridor de les illes.
No sembla que l’hagués construida: sembla que fos un mont de pedra i l’hagués anat cisellant, deixant en el bloc cresteries, i finestrals i suports, com qui esculpeix una estàtua i l’hagués deixada en aquell cim perquè el sol vingués a besar-la totes les hores del dia, i l’omplis de roentors i l’encengués com una flama cada vespre, al baixar a la posta, i que no en tingués prou per fer-ne una: que l’hagués creada prop del mar perquè s’enmirallés una altra, ferma i massissa la de dalt , ondulada i vibrant la de l’aigua.
Sembla també que hagués pensat: “Per fora veuràs l’armadura; però entra dintre, i en veuràs l’anima.”