Sento de prop les ales d’un silenci (I)

Arbre hivern

I

Paisatges com adagios que s’apaguen.
Lentíssims els capvespres, fred estricte.
La solitud dels dies m’acompanya,
com una fuga enmig de sons del gel.
L’hivern despulla els arbres i les ànimes:
faré un foc amb les restes d’un poema,
que no se’t glaci mai aquell somriure.

Mireia Lleó

Aquesta entrada ha esta publicada en Poemes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s