Diu Iris a Mirtila :
– Oh amiga, jo no sé…!
Tants d’albercocs hi deixes
al bell albercoquer?

– Oh Iris, prou m’agrada
menjar-ne pels camins,
i sentir l’or alegre
com raja boca endins.

Però el mal temps arriba :
i prop d’un flam rabent
jo sento a la teulada
ballar teules i vent.

I em plau que nostra mare
veient-nos entristits,
i com freguem els nassos,
i com bufem els dits,

ens dugui, riolera,
quan cau la neu a flocs,
un pot amb confitures
de préssecs i albercocs.

Josep Carner