Lisboa la ciutat blanca

Sens dubte Lisboa, i per extensió Portugal, és la gran desconeguda… i és que sempre hem tingut més tirada a anar cap al nord i est d’Europa…

Fa anys vaig visitar Lisboa i em va enamorar: els seus edificis, les seves avingudes, el Tejo, els barris, els miradors, l’empedrat del carrer, les pastisseries, les cafeteries, els pasteis de nata o de Belém, el bacallau, les sardines, els tramvies, els elevadors, els carrers costeruts, els fados a l’Alfama, l’olor de sabó, les orenetes xisclant…

Enguany he tingut l’oportunitat de tornar-hi, tres dies són suficients per passejar, degustar bona teca.

Llocs interessants per anar:

Mirador da Senhora da Graça, el Miradouro da Senhora du Monte i baixeu pel barri que queda just a sota: 0 turistes i super autèntic
També hi ha els Miradors Santa Catalina i San Pedro de Alcantara i com no el Mirador de Santa Justa!

Passegeu pels Barris de l’Alfama, Castello, Baixa, Biarro Alto, Rossio…

Si preneu el tramvia 28 un clàssic o els elevadores ull amb els lladres fan el seu agost amb els turistes despistats.
A la part baixa de l’elevador de Bica vas a parar al mercat de Rivera, ple de restaurants  fa molt bon aspecte.

Santo domingoNo us perdeu l’esglesia  de Sao Domingo no us deixarà indiferents…. al barri de Rossio. A la plaça de l’entrada una estàtua al genocidi jueu.

Podeu comprar una tarjeta de metro per fer servir durant 24 hores de forma il·limitada al metro, busos, tramvies i elevadors…Val la pena.

Preneu un tramvia fora de l’itinerari turístic i contempleu la ciutat real: carrers costeruts, empedrats, placetes petitones, grans edificis decadents d’un altre temps, quan Lisboa i Portugal eren el centre del món.

Un altre lloc per no perdre’s és la Fundació Calouste Gulbenkian https://gulbenkian.pt/en/.  L’edifici, els jardins i la col·lecció d’art del magnat armeni del petroli bé val la visita.

I per acabar el Parc d’Eduard VII i la visita a la seva Estufa Fria són bons motius per anar-hi.

Als afores Belem, Sintra i Cascais són indrets interessants per si hi aneu més dies.

Us recomano un parell de llocs per menjar al Bairro Alto

Restaurant Bota Alta
Trav.  Queimada
http://maps.google.es/maps?hl=ca&redir_esc&client=ms-android-hms-tef-es&v=133247963&um=1&ie=UTF-8&fb=1&gl=es&entry=s&sa=X&ftid=0xd19347ff8294275:0xc4bc572d08fb159b

Un típic sense turistes Adega do Ribatejo
Taules amb hule i carta variada i bonissim. Ambient familiar
 http://maps.google.es/maps?hl=ca&redir_esc&client=ms-android-hms-tef-es&v=133247963&um=1&ie=UTF-8&fb=1&gl=es&entry=s&sa=X&ftid=0xd19347fb8b4aafb:0x124868018fe00875

I si busqueu un lloc encantador per dormir al Bairro Alto Casa das janelas com vistashttp://www.casadasjanelascomvista.com/index.php?lang=es

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Vint-i-cinc anys sense Montserrat Roig

índex

L’escriptora i periodista Montserrat Roig moria avui fa 25 anys…

Un record per l’autora de: Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen, El temps de les cireres, L’hora violeta, L’agulla daurada, Digues que m’estimes encara que sigui mentida, Un pensament de sal, un pessic de pebre: dietari obert…

Publicat dins de Obituari | Deixa un comentari

La ciudad de los prodigios

la-ciudad-de-los-prodigiosHe començat a llegir el llibre d’Eduardo Mendoza La ciudad de los prodigios i m’encanta la descrpció que fa de Barcelona a l’inici de la novel·la:

El año en que Onofre Bouvila llegó a Barcelona la ciudad estaba en plena fiebre de renovación. Esta ciudad está situada en el valle que dejan las montañas de la cadena costera al retirarse un poco hacia el interior, entre Malgrat y Garraf, que de este modo forman una especie de anfiteatro. Allí el clima es templado y sin altibajos: los cielos suelen ser claros y luminosos; las nubes, pocas, y aun éstas blancas; la presión atmosférica es estable; la lluvia, escasa, pero traicionera y torrencial a veces. Aunque es discutida por unos y otros, la opinión dominante atribuye la fundación primera y segunda de Barcelona a los fenicios. Al menos sabemos que entra en la Historia como colonia de Cartago, a su vez aliada de Sidón y Tiro. Está probado que los elefantes de Aníbal se detuvieron a beber y triscar en las riberas del Besós o del Llobregat camino de los Alpes, donde el frío y el terreno accidentado los diezmarían. Los primeros barceloneses quedaron maravillados a la vista de aquellos animales. Hay que ver qué colmillos, qué orejas, qué trompa o proboscis, se decían. Este asombro compartido y los comentarios ulteriores, que duraron muchos años, hicieron germinar la identidad de Barcelona como núcleo urbano; extraviada luego, los barceloneses del siglo XIX se afanarían por recobrar esa identidad. A los fenicios siguieron los griegos y los layetanos. Los primeros dejaron de su paso residuos artesanales; a los segundos debemos dos rasgos distintivos de la raza, según los etnólogos: la tendencia de los catalanes a ladear la cabeza hacia la izquierda cuando hacen como que escuchan y la propensión de los hombres a criar pelos largos en los orificios nasales. Los layetanos, de los que sabemos poco, se alimentaban principalmente de un derivado lácteo que unas veces aparece mencionado como “suero” y otras como “limonada” y que no difería mucho del “yogur” actual. Con todo, son los romanos quienes imprimen a Barcelona su carácter de ciudad, los que la estructuran de modo definitivo; este modo, que sería ocioso pormenorizar, marcará su evolución posterior. Todo indica, sin embargo, que los romanos sentían un desdén altivo por Barcelona. No parecía interesarles ni por razones estratégicas ni por afinidades de otro tipo. En el año 63 a. de J.C. un tal Mucio Alejandrino, pretor, escribe a su suegro y valedor en Roma lamentándose de haber sido destinado a Barcelona: él había solicitado plaza en la fastuosa Bilbilis Augusta, la actual Calatayud. Ataúlfo es el reyezuelo godo que la conquista y permanece goda hasta que los sarracenos la toman sin lucha el año 717 de nuestra era. De acuerdo con sus hábitos, los moros se limitan a convertir la catedral (no la que admiramos hoy, sino otra más antigua, levantada en otro sitio, escenario de muchas conversiones y martirios) en mezquita y no hacen más. Los franceses la recuperan para la fe el 785 y dos siglos justos más tarde, el 985, de nuevo para el Islam Almanzor o Al–Mansur, el Piadoso, el Despiadado, el Que Sólo Tiene Tres Dientes. Conquistas y reconquistas influyen en el grosor y complejidad de sus murallas. Encorsetada entre baluartes y fortificaciones concéntricas, sus calles se vuelven cada vez más sinuosas; esto atrae a los hebreos cabalistas de Gerona, que fundan sucursales de su secta allí y cavan pasadizos que conducen a sanedrines secretos y a piscinas probáticas descubiertas en el siglo XX al hacer el metro. En los dinteles de piedra del barrio viejo se pueden leer aún garabatos que son contraseñas para los iniciados, fórmulas para lograr lo impensable, etcétera. Luego la ciudad conoce años de esplendor y siglos opacos.

Publicat dins de Barcelona, Lectura recomanada | Deixa un comentari

La Castanyada i Tots Sants

LA CASTANYADA

Que és bonic, quan els freds deixen

erms els camps i les muntanyes,

veure els tions com cruixeixen

vora el foc, on s’ennegreixen

i espeteguen les castanyes!

I com dóna bo de veure

en la llar, que el fred concilia,

el bon avi que ve a seure,

sempre afanyós de retreure

els records de la família!

Any ha estat de gran ventura,

―diu el vell, alçant la testa;―

l’any que ve, qui ens assegura

poder fer amb tanta dolçura

tots plegats aquesta festa!

“Vosaltres sou forts encara

per viure l’edat florida;

teniu l’escalf d’una mare,

i teniu l’amor d’un pare

que és prou per dar-vos la vida.

Jo sóc el més vell de la colla;

i a la mort, on haig de raure,

l’edat m’hi acosta, m’hi amolla…

i fulla que el vent sorolla,

que poc, que poc triga a caure!”

I en dir això el bon avi, encara

que amb cort fort, pren de sa vora

l’infant que bressa la mare,

i se l’acosta a la cara,

i li fa petons… i plora.

Quan la jove, la mestressa,

veu de l’avi la tristesa,

diu als nois: ―Au, poseu canyes

i tions, venteu de pressa

i que petin les castanyes!―

I a la negra fumerola,

i a la calentona ratxa

que al bon vellet reviscola,

treu la jove la cassola

i els panellets i el garnatxa.

I els diu: ―Au, mostreu al llavi

la rialla, xics i grans;

a menjar i que tot s’acabi,

que avui és el sant de l’avi,

és la festa de Tots Sants―.

Bori i Fontestà

Publicat dins de Poemes | Deixa un comentari

Beefeater In-Edit 2015: 13è Festival Internacional de Cinema Documental Musical de Barcelona

in-edit-barcelona

Aquest cap de setmana s’inicia la 13a. ed del Festival Internacional de Cinema Documental Musical de Barcelona  Beefeater In-Edit.

Un bon motiu per anar al cinema i poder veure els millors fims musicals creats recentment… i també per recuperar la filmografia de Tony Palmer que s’homenatja al Festival d’enguany.

Si voleu més informació consulteu http://www.in-edit.org/webapp/

3,2,1..Acció

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Diari d’un viatge: 7 – L’Endurance s’enfonsa

El 27 d’octubre de 1915 l’Endurance  es va començar a enfonsar definitivament: l’aigua va començar a entrar  mentre la coberta d’anava desarticulant.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

21-10-2015: avui és el Futur

Aquesta és la data que van escollir perque Marty McFly, el protagonista  de Retorn al Futur, viatgés al Futur a bord del mític Dolorean.

L’any 1989 vam viure el Futur, és a dir avui. I com era aquest Futur?

No hi havia carreteres, els cotxes eren monopatins que volaven i convertien el cel en carreteres transitades.  També hi havia sabates que s’autoajustaven soles, videoconferències, primsmàtics digitals, multitud de canals de TV, sistemes d’obertura mitjançant l’emprempta digital, biocombustible i pantalles animades d’anuncis gegants…

Els qui vam veure aquest film miràvem al·lucinats tots aquells ginys, quan tot just el fax s’estava implantant a despatxos i oficines. Internet aleshores era una eina restringida a l’àmbit militar i amb prou feines se’n sentia parlar.

Retorn

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Santa Teresa – 500 anys del seu naixement

teresa_de_avila_icono

Avui és Santa Teresa i dedico la meva entrada al poema més famos d’ella en motiu del 500è aniversari del seu naixement.

Vivo sin vivir en mi

Vivo sin vivir en mí,
y tan alta vida espero,
que muero porque no muero.

Vivo ya fuera de mí,
después que muero de amor;
porque vivo en el Señor,
que me quiso para sí:
cuando el corazón le di
puso en él este letrero,
que muero porque no muero.

Esta divina prisión,
del amor en que yo vivo,
ha hecho a Dios mi cautivo,
y libre mi corazón;
y causa en mí tal pasión
ver a Dios mi prisionero,
que muero porque no muero.

¡Ay, qué larga es esta vida!
¡Qué duros estos destierros,
esta cárcel, estos hierros
en que el alma está metida!
Sólo esperar la salida
me causa dolor tan fiero,
que muero porque no muero.

¡Ay, qué vida tan amarga
do no se goza el Señor!
Porque si es dulce el amor,
no lo es la esperanza larga:
quíteme Dios esta carga,
más pesada que el acero,
que muero porque no muero.

Sólo con la confianza
vivo de que he de morir,
porque muriendo el vivir
me asegura mi esperanza;
muerte do el vivir se alcanza,
no te tardes, que te espero,
que muero porque no muero.

Mira que el amor es fuerte;
vida, no me seas molesta,
mira que sólo me resta,
para ganarte perderte.
Venga ya la dulce muerte,
el morir venga ligero
que muero porque no muero.

Aquella vida de arriba,
que es la vida verdadera,
hasta que esta vida muera,
no se goza estando viva:
muerte, no me seas esquiva;
viva muriendo primero,
que muero porque no muero.

Vida, ¿qué puedo yo darle
a mi Dios que vive en mí,
si no es el perderte a ti,
para merecer ganarle?
Quiero muriendo alcanzarle,
pues tanto a mi Amado quiero,
que muero porque no muero.

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

L’hostessa riallera…

tumba_maribel_sastre

De petita quan anava al cementeri de Montjuic al nínxol dels meus avis, era parada obligada anar a veure la sepultura de l’hostessa de vol Maribel Sastre Bernal que el 4 de desembre de 1958 va morir a l’accident aeri que hi va haver a la serra de Guadarrama en un vol procedent de Santiago de Compostel·la.

M’agradava veure el seu bust: el d’una noia de 18 anys, riallera,  vestida amb el seu uniforme i el gorret d’hostessa. Jo aleshores també somiava en ser-ho…

Ara de gran quan vaig al cementiri, encara visito aquesta sepultura, i els ulls se’m emboiren quan llegeixo el poema que els seus pares li van dedicar.

Volar fue tu deseo,
y volaste tan alto,
tan alto que desapareciste.
Entre los céfiros de la gloria
tus nuevos compañeros de vuelo
serán ángeles como tú.
Te vas y dejas en la tierra
una inmensa laguna de lágrimas.
El cuerpo dolorido que nos dejaste
grabado en nuestros corazones,
un recuerdo de tu ternura,
tu belleza, tu gracia
y tu juventud que no se borrará jamás.
Ven con tu nave de besos y sonrisas
y llévanos pronto junto a ti

El febrer del 2016 trobo aquesta referència al tema en un altre blog:
http://www.pablorsphotography.org/2016/02/volar-fue-tu-deseo-y-volaste-tan-alto.html

El dilluns 18 d’abril a La Vanguardia surt la noticia que el reporter Edwin Winkels evoca la societat espanyola del anys 50 a través de les persones que van morir en aquella accident aeri.www.pressreader.com/…vanguardia/…/2825014…

Publicat dins de Obituari | Deixa un comentari

Arribem a LA

De moment tot ha anat molt bé. Pero estem molt cansats, suposu dels quilòmetres, o millor dit els cents de milles… els canvis diaris de llits, maletes, roba, trastos… La Road Movie ha estat llarga i intensa, hem passat per indrets molt bonics i interessants… La costa d’Oregon preciosa i el Big Sur com sempre impressionant: 90 milles d’una carretera com si fos de Lloret a Sant Feliu de Guixols!
A LA hi ha molt per recordar, però les ulleres que llavors portava ja no les tinc… i ara viatjo amb quasi 20 anys més i dos borinots que em passen… Ja, ja… Al·lucino com vaig poder estar un any… Tot i això hi ha coses que encara que em sorprenen… Hi hauria tant que parlar de LA! Per sort a LA fa calor, i la nostra pell blanca com un peix ha fet que ens compressim factor 80 per anar a passejar a Venice aquest matí. Ara ens queden 4 dies per estar per aquí i poder descansar una mica: sense presses per llevar-nos i fent servir el cotxe l’imprescindible que aquí a vegades pot ser molt.
 Violant – Agost 2009
Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari