LA CASTANYADA

Que és bonic, quan els freds deixen

erms els camps i les muntanyes,

veure els tions com cruixeixen

vora el foc, on s’ennegreixen

i espeteguen les castanyes!

…

I com dóna bo de veure

en la llar, que el fred concilia,

el bon avi que ve a seure,

sempre afanyós de retreure

els records de la família!

…

Any ha estat de gran ventura,

―diu el vell, alçant la testa;―

l’any que ve, qui ens assegura

poder fer amb tanta dolçura

tots plegats aquesta festa!

…

“Vosaltres sou forts encara

per viure l’edat florida;

teniu l’escalf d’una mare,

i teniu l’amor d’un pare

que és prou per dar-vos la vida.

…

Jo sóc el més vell de la colla;

i a la mort, on haig de raure,

l’edat m’hi acosta, m’hi amolla…

i fulla que el vent sorolla,

que poc, que poc triga a caure!”

…

I en dir això el bon avi, encara

que amb cort fort, pren de sa vora

l’infant que bressa la mare,

i se l’acosta a la cara,

i li fa petons… i plora.

…

Quan la jove, la mestressa,

veu de l’avi la tristesa,

diu als nois: ―Au, poseu canyes

i tions, venteu de pressa

i que petin les castanyes!―

…

I a la negra fumerola,

i a la calentona ratxa

que al bon vellet reviscola,

treu la jove la cassola

i els panellets i el garnatxa.

…

I els diu: ―Au, mostreu al llavi

la rialla, xics i grans;

a menjar i que tot s’acabi,

que avui és el sant de l’avi,

és la festa de Tots Sants―.

Bori i Fontestà