La catifa voladora

És la terra més galana que en el món hi ha
Catalunya de la plana fins a l’Empordà.
Un paradís em semblen ses conreus
desde l’Ebre aIs Pirineus.

Un dia els àngels del cel es van voler alegrar
i fent rotllo una sardana varen puntejar,
i en veure’ls va dir nostre Senyor
eixa és la dansa de bell amor.

I buscant una terra noble on poder-la fer ballar
en eI cor del nostre poble per sempre la va deixar.
I el ressò d’aquesta sardana li farà saber a tothom
que la terra catalana és la millor que hi ha el món.

Au doncs fills de Catalunya, doneu-vos les mans;
i ben units com a germans,
tant en temps de pau com de guerra,
des del mar fins a la serra enlairem els nostres cants.

I si algú com l’estranger francès va voler ahir
les nostres llars vol envair,
el rebrem ardits amb so de guerra
i sabrà que aquesta terra defensem fins a morir.

Autor de la música: Badosa i Compte, Joan
Autor de la lletra: Bello, J.M

Del lluny, del lluny ve la complanta;
la porta el sol, la porta el el vent.
La terra brunz i vibra i canta
i es pur el cel i és resplendent.

Les mans demanen mans germanes
que amb fe es retrobin i amb delit.
El blat és or damunt les planes.
és foc la sang a dins el pit.

Quan la mà troba altra mà amiga,
l’estreny febrosa, l’estreny fort,
i amb ella el cor sembla que diga:
Fins a la mort! Fins a la mort! –

Ja la rodona altiva i noble
volta la serra i volta el pla.
Ja hi cap dins d’ella tot un poble
que vol ser lliure i estimar.

Del lluny, del lluny ve la complanta
i en cada cor sap penetrar;
aquí amb dolçor amorosa i santa,
allà amb estrèpit d’huracà

És la complanta d’una història
que dansen l’aigua i el bon sol;
el roure vell damunt la serra
i prop la mare el xic bressol.

És la complanta d’una història
que del Montseny al Montserrat,
porta a la pàtria pena o glòria
segons el vent d’on ha bufat

Fills de la terra catalana
dem-nos les mans, dem-nos les mans,
i eternament la gran Sardana,
ballem-la units com bons germans.

L’ardent rodona hem d’eixamplar-la;
i quan tothom ja hi haurà entrat,
fem que mai més puguin trencar-la
ni occir son vol de llibertat

I si la pàtria fos ofesa,
el cercle estret farem llavors,
fins que dins ell, amb sa vilesa,
s’ofeguin junts tots els traïdors.

Lletra: Joan Llongueres
Música: Enric Morera

Que sigui la meva ànima la corda d’un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d’una corda ben tensa.

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l’hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!

Senyor, ¿Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s’afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies,
els dalers, els neguits,
el corb que sobrevola l’estepa dels meus dies…
Jo vull ésser com tu, o corda que diries
que sempre et polsen uns mateixos dits.

Màrius Torres
Gener del 1937