Il·lustració Herbert Becker©
Conte extret del llibre de contes La noia dels cabells de lli
Teresa Casas Bayer© 2015
La noia dels cabells de lli
Les tecles agudes del piano s’enfonsaven poc a poc sota els àgils dits del concertista.
Tan lentament, que gairebé no se sentia res.
Tan lentament, que gairebé no sentíem res.
Així i tot, desitjàvem que continuessin abaixades, polsades, perquè el so, la música, ja la teníem a dins. Tots.
Eren els acords finals del vuitè Preludi de Debussy La noia dels cabells de lli. Hom diria que l’auditori era buit, malgrat ple de gom a gom. Cap estossec, cap crepitar d’un programa consultat en un moment inoportú.
La connexió entre pianista i públic era tan intensa com si per una estranya telepatia aquells dits els mantinguéssim abaixats tots nosaltres.
De cop i volta, en un gest quasi de ballet, s’enretiraren les mans com en un miracle de suavitat i delicadesa. Com els d’una mare, que fent puntetes, deixa el fill adormit.
Uns aplaudiments generosos, necessaris per haver, per poc, aguantat el respir aquells segons intensos que havien precedit, premiaven el jove concertista que dempeus lleugerament inclinat, ens mirava somrient.
Realment n’hi havia prou per compensar picant de mans tot el que ell ens havia fet sentir amb les seves?
Fou aleshores quan de reüll vaig adonar-me que el meu veí no aplaudia. Romania amb la mà dreta a la butxaca. Era un home d’uns seixanta anys, correctament abillat. Com que no feia cap comentari amb la noia que seia a l’altra banda, vaig deduir que anava sol.
El concert continuà. L’execució de les peces era pura delícia. La joventut de l’intèrpret m’obria molts interrogants:
Quantes hores d’estudi…?
Quantes renúncies i sacrificis per aconseguir aquella tècnica?
I, quant cultiu de vida interior per traspassar-nos les seves emocions?
De mica en mica, però, el meu interès pel concert anava perdent punts. El meu enigmàtic veí no aplaudia cap partitura. Tant se valia que fos de Bach, Chopin, Granados, Debussy o Mompou. Es veia ben clar que a aquell home no li agradava res!
La meva obsessió era cap al final de les melodies comprovar si aquelles mans premiarien l’intèrpret. No fou així, i la meva inquietud arribà al grau de fer-me l’efecte que el concertista, en saludar-nos, s’adonava del contrast i mirava de reüll cap a la nostra banda!
En acabar-se aquell regal meravellós, jo tenia unes ganes enormes de felicitar-lo, però d’entre el públic s’aixecà un matrimoni i ràpidament entrava per la porta del costat de l’escenari. No vaig voler trencar l’encís del moment que els pares abraçarien emocionats llur fill, i malgrat no tenir ningú que m’esperes a casa, gairebé amb recel, vaig abandonar l’auditori.
Teresa Casas Bayer
Enllaços dels dijous:
La catifa voladora 