La catifa voladora

Estimats/des

Què tal va tot? Les notícies ens arriben amb un endarreriment de gairebé 15 dies, però tot i així estem contents de tenir notícies vostres, suposu que tant com a vosaltres rebre’n de nostres!

L’Artur treballa molt, va cada dia a UCLA,  però aprofitem els caps de setmana per fer una mica de turisme; de moment hem anat a la platja i a la muntanya.

A UCLA hi ha un gran complex esportiu on pots fer de tot. És una passada d’instal·lacions. Ens hi vam apuntar desseguida i hem anat sovint a la piscina, squash, gimnàs, també fem bicicleta i rem sense moure’ns del lloc! A totes hores hi ha gent! Aquí la gent es cuida molt i fa força esport.

El que més m’impressiona són els homes i les dones extremadament grassos! Molt, immensament GORDOS XXXXL; aquesta n’és la paraula! Menjant hamburgueses, patates amb ketchup i bevent galledes de Coca-Cola… Les carns els hi sobresurten del pantaló, pitrera i genolls. Això sí no es tallen i es posen mallots malles i pantalons cenyits! Quin panorama!  Malgrat tot he de controlar el pes i no em vull convertir en una més d’elles; per això intento menjar poques porqueries americanes.

Us deixo avui he d’anar a donar un cop d’ull al “Manual del Manejo” (vol dir conduir). Cuideu-vos molt espero les vostres notícies amb delit.

Una forta abraçada i un petó

Violant

LA 21/10/90

Benvolguts/des

Aquí la vida va passant. Al principi i degut al canvi horari és com si estiguessis en un núvol: tot et sembla bé, fa sol doncs bé, és de nit també… però t’adorms: tens sempre son; la gent et parla i ho sents però no ho escoltes. Fins dijous d’aquesta setmana passada; no he estat a to.

A part d’això ja estic instal·lada; no només físicament sinó psiquicament.Ja conec bé la zona per la qual és habitual moure’s: de casa a la UCLA, al super, al col·legi on estudio anglès, a la platja… A mida d’anar movent-te vas prenent més punts de referència i vas ampliant els teus horitzons.

Demà dilluns aniré a fer l’examen teòric pel carnet de conduir. Això del cotxe és fonamental: les distàncies són tan grans que és necessari. A la zona on vivim hi ha unes línies d’autobusos suficients per anar a UCLA, platja, al meu col·legi… però el cap de setmana, o a la nit no pots confiar en ells.

El meu anglès és encara justet, tot i anar a classes de gramàtica (5h setmanals) i de conversa (15h setmanals) a dos llocs diferents. Encara em costa captar la música. Malgrat tot intento fer-me entendre, segur que deu ser pitjor que el “Cruyff”.

Aquí el temps és difícil de definir-lo. Quan fa sol, durant el dia, el temps és càlid, vas d’estiu, en canvi al vespre  o a la matinada fa fresqueta. Rares vegades plou. Prop de LA hi ha uns deserts i segons com bufen els aires es nota més. Això del temps és sec i no fa xafogor.

LA és una macrociutat, és una aglomeració de gent, cases, edificis, carrers i autopistes que ocupen un quadrat de 100 km de costat! És immens! Anar a peu als llocs és de boig; les distàncies són llarguíssimes! Els carrers es perden a l’infinit i tots amb casetes baixes, amb palmeres altes, molt altes… Em recorda al caos que hi ha a Castelldefels: l’autovia, la platja, els apartaments, més baixos aquí… 

Respecte la gent aquí hi ha de tot: mexicans, peruans, xilens.. i sobretot molts orientals: xinesos, japonesos, coreans, filipins… La universitat està a tope. Això si tothom va com vol, botes, xancletes, bambes; tot es permet; faldilles curtes, llargues, pantalons shorts… Ningú es posa en tu, ni et mira ni et diu res… Gent amb walkman, negres, blancs, orientals rient, patins, bicicletes, aigua, sol… Per desgràcia també hi ha l’altra cara els “homeless”: el clima tant benigne fa que vinguin de tot arreu del país i s’estableixin aquí.

Hem conegut a força gent: tant catalans, com espanyols i estrangers. La majoria és gent de la universitat. Jo ,poc a poc aniré coneixent més gent als cursos d’anglès. Ja hem fet uns quants sopars. Sort del llibre de cuina, això sempre dóna idees.

El pitjor de tot són les mides: no sé quant peso, ni quant mesuro, quanta carn compro i quanta benzina poso al cotxe; ni la temperatura! Tot va amb altres escales, sempre has d’anar fent conversions i pensar de forma aproximada. Això del Sistema Mètric Decimal és un gran invent! Molts problemes he tingut en apendre’m les mesures en el carnet de conduir: la velocitat són milles per segon, les distàncies i longituds van amb peus i iardes..

Això si la Coke i l’hamburguer és el menjar oficial. Per sort als supers hi ha menjar! Cada dia he menjat una amanida abundant i després un segon: carn o pasta italiana, i fruita o infinitat de iogurts! No te’ls acabes!

Aquí, tot això és com ho pinta l’anunci de Coca-Cola: “sensació de viure!”

En definitiva aquests americans estan bojos -com diria l’Obelix pensant amb els romans-

Us estimo

Violant

LA 25.10.1990

Estimats:

Fa una estona que he parlat amb vosaltres i això de poder-vos sentir tan bé de bon matí em fa posar contenta.

Ara estic dreta esperant el bus per tal d’anar a la feina que us he comentat. A continuació us explico amb més detalls i calma.

El govern de l’estat de Califòrnia junt amb el Ministeri d’Educació d’Espanya convoquen cada any un munt de places de 90 a 120 per a mestres espanyols que vulguin venir a LA a donar classes de llengua espanyola. Aquesta convocatòria està molt sol·licitada ja que paguen molt bé i a més la possibilitat de poder venir aquí, l’experiència… (Ara ve l’autobús). Doncs bé, resulta que jo m’hi vaig presentar cap a finals de març i després de dos mesos em van dir que no em podien agafar ja que el meu nivell d’anglès no era suficient tot i tenir un bon currículum com a mestra. Així és que em vaig quedar sense plaça!!! Malgrat això vaig demanar el nom del responsable i dimarts passat el vaig anar a visitar a l’ambaixada que hi ha a LA. Em vaig presentar i li vaig entregar el meu currículum, a més de fotocòpies del títol de mestra, cartes de l’Escola, i tots els papers conforme tinc permís per estar aquí… La meva intenció era fer-los saber que jo estava per aquí i que en cas de necessitar una suplència d’un mestre d’aquests, jo podia estar disponible. Em van dir que ja em dirien quelcom i que era difícil poder treballar en aquest programa ja que és una cosa molt ajustada i rares són les vegades que cal buscar algú.

El noi que m’estava parlant em va dir què tal escrivia a màquina ja que on sí que necessitaven algú era pel Centre de Recursos que estan montant, és a dir una Biblioteca enfocada als mestres espanyols que estan per aquí. El treball únicament fóra a hores i durant tres setmanes, fins que s’inaugurés la biblioteca. Jo vaig accedir i així és com un quart d’hora més tard ja em veus dins d’un auto atravessant LA de punta a punta per una autopista, i amb un ordinador… Anàvem cap a la Univertity of Southern California que a la Biblioteca d’Educació és on els han cedit un espai per creat aquest centre de Recursos… Així és que vam ensenyar el programa i vinga a introduir fitxes dels llibres. Vaig a preu fet però és un treball molt mecànic.

De moment he intentat no deixar les classes d’anglès on estava apuntada. Ja que l’objectiu principal és aprendre bé aquesta llengua. El fet de treballar em pot obrir portes i horitzons i això sempre és bo.

Sembla que estan contents de mi, a més els he donat algunes idees d’organització de Biblioteques; ho tinc bastant per la mà i la noia que ho porta sovint s’atabala!

Per anar a la biblioteca m’he de llevar a ¼ de 7 del matí -que és quan us he trucat- Entro a les 8 i tinc 45 minuts de trajecte!!!

És bonic sortir d’hora de casa: encara és fosc i es veu sortir el sol. Malgrat l’hora l’autopista és plena d’autos.

Bé, us he de deixar, he d’anar a anglès de 7 a 9 del vespre. A les classes de conversa, a veure de què xerrem avui… Com que hi ha gent de tot el món un tema de conversa són els plats de cada país. Jo he intentat explicar la paella! O el fricandó! Ara no em pregunteu què mengen a Indoxina, o al Tibet, encara em costa entendre quan parlen.

Fins la propera i un petó molt gran.

Violant