LA 21/10/90

Benvolguts/des

Aquí la vida va passant. Al principi i degut al canvi horari és com si estiguessis en un núvol: tot et sembla bé, fa sol doncs bé, és de nit també… però t’adorms: tens sempre son; la gent et parla i ho sents però no ho escoltes. Fins dijous d’aquesta setmana passada; no he estat a to.

A part d’això ja estic instal·lada; no només físicament sinó psiquicament.Ja conec bé la zona per la qual és habitual moure’s: de casa a la UCLA, al super, al col·legi on estudio anglès, a la platja… A mida d’anar movent-te vas prenent més punts de referència i vas ampliant els teus horitzons.

Demà dilluns aniré a fer l’examen teòric pel carnet de conduir. Això del cotxe és fonamental: les distàncies són tan grans que és necessari. A la zona on vivim hi ha unes línies d’autobusos suficients per anar a UCLA, platja, al meu col·legi… però el cap de setmana, o a la nit no pots confiar en ells.

El meu anglès és encara justet, tot i anar a classes de gramàtica (5h setmanals) i de conversa (15h setmanals) a dos llocs diferents. Encara em costa captar la música. Malgrat tot intento fer-me entendre, segur que deu ser pitjor que el “Cruyff”.

Aquí el temps és difícil de definir-lo. Quan fa sol, durant el dia, el temps és càlid, vas d’estiu, en canvi al vespre  o a la matinada fa fresqueta. Rares vegades plou. Prop de LA hi ha uns deserts i segons com bufen els aires es nota més. Això del temps és sec i no fa xafogor.

LA és una macrociutat, és una aglomeració de gent, cases, edificis, carrers i autopistes que ocupen un quadrat de 100 km de costat! És immens! Anar a peu als llocs és de boig; les distàncies són llarguíssimes! Els carrers es perden a l’infinit i tots amb casetes baixes, amb palmeres altes, molt altes… Em recorda al caos que hi ha a Castelldefels: l’autovia, la platja, els apartaments, més baixos aquí… 

Respecte la gent aquí hi ha de tot: mexicans, peruans, xilens.. i sobretot molts orientals: xinesos, japonesos, coreans, filipins… La universitat està a tope. Això si tothom va com vol, botes, xancletes, bambes; tot es permet; faldilles curtes, llargues, pantalons shorts… Ningú es posa en tu, ni et mira ni et diu res… Gent amb walkman, negres, blancs, orientals rient, patins, bicicletes, aigua, sol… Per desgràcia també hi ha l’altra cara els “homeless”: el clima tant benigne fa que vinguin de tot arreu del país i s’estableixin aquí.

Hem conegut a força gent: tant catalans, com espanyols i estrangers. La majoria és gent de la universitat. Jo ,poc a poc aniré coneixent més gent als cursos d’anglès. Ja hem fet uns quants sopars. Sort del llibre de cuina, això sempre dóna idees.

El pitjor de tot són les mides: no sé quant peso, ni quant mesuro, quanta carn compro i quanta benzina poso al cotxe; ni la temperatura! Tot va amb altres escales, sempre has d’anar fent conversions i pensar de forma aproximada. Això del Sistema Mètric Decimal és un gran invent! Molts problemes he tingut en apendre’m les mesures en el carnet de conduir: la velocitat són milles per segon, les distàncies i longituds van amb peus i iardes..

Això si la Coke i l’hamburguer és el menjar oficial. Per sort als supers hi ha menjar! Cada dia he menjat una amanida abundant i després un segon: carn o pasta italiana, i fruita o infinitat de iogurts! No te’ls acabes!

Aquí, tot això és com ho pinta l’anunci de Coca-Cola: “sensació de viure!”

En definitiva aquests americans estan bojos -com diria l’Obelix pensant amb els romans-

Us estimo

Violant