En definitiva, què és el temps? Si ningú m’ho pregunta, ho sé. Si volgués explicar-li-ho al que m’ho pregunta, no: ho sé. L’única cosa que dic amb seguretat és que sé que si res passés, no hi hauria temps passat, i si res vingués, no hi hauria temps futur, i si res existís, no hi hauria temps present. Però aquests dos temps, el passat i el futur, com poden existir, si el passat ja no existeix i el futur encara no existeix? Quant al present, si sempre fos present i no arribés a ser passat, ja no seria temps, sinó eternitat. I si el present, per a ser temps, necessita que arribi a ser passat, com diem que existeix el present, si la seva raó de ser consisteix a deixar de ser, de manera que en realitat no podem dir que existeix el temps sinó en la mesura que tendeix a no existir?
Sant Agustí d’Hipona (354–430 d.C.)
Sant Agustí d’Hipona és una de les figures més influents de la filosofia occidental i de la teologia cristiana. Com a pare de l’Església, va fusionar el pensament de Plató amb la doctrina cristiana, un corrent conegut com a neoplatonisme cristià, establint les bases intel·lectuals de l’Edat Mitjana.
Resulta molt curiós que en una ciutat tan dinàmica i moderna com Barcelona es mantingui una tradició ancestral com la Fira de Sant Ponç, que es fa l’11 maig al carrer de l’Hospital. Situada al cor de Ciutat Vella, aquesta fira d’herbes remeieres ens porta de dret al passat, en una ciutat on encara no havia arribat la farmacologia. Però alhora la fira és una cita molt actual, amb una salut de ferro: gràcies al redescobriment dels remeis naturals, la fira és tan concorreguda com ho havia estat segles enrere.
A Barcelona, la fira de Sant Ponç es va començar a fer a l’edat mitjana, un moment d’auge dels remeis naturals.
Tot i això, sembla que podria tenir arrels en els rituals que es feien en honor de Flora, deessa romana de la vegetació.
Per això la fira es fa al final de la primavera, el moment de floració i màxima esplendor de la majora d’herbes remeieres.
Al segle XVI,es va fer coincidir amb la diada de Sant Ponç, que és l’11 de maig.
Sant Ponç és el patró dels herbolaris i apicultors i té una llegenda que el relaciona amb Barcelona.
Explica que al segle III, fugint dels seus perseguidors romans, va arribar a la ciutat. En veient que hi havia tanta misèria i malaltia, es va posar a preparar pocions amb herbes remeieres que coneixia bé. Això li va fer guanyar el respecte i l’admiració dels barcelonins que, a partir d’aquell moment, van començar a celebrar una fira d’herbes en honor seu.
En el decurs de la fira es treu en processó la imatge del sant, que es decora amb herbes remeieres.
Durant la processó es beneeixen herbes medicinals perquè hi ha la creença que tenen més poder guaridor. La superstició diu que cal guardar-les sota el llit durant tot l’any, fins a la següent festivitat de Sant Ponç.
Hi ha més creences que diuen que si es neteja bé la casa el dia de Sant Ponç s’allunyen els paràsits tot l’any.
Tractant-se d’una fira tan antiga, és molt problable que es desplacessin fins a Barcelona les trementinaires, unes dones que coneixien tots els poders guaridors de les herbes.
Les trementinaires es passaven el coneixement de generació en generació, però avui dia aquest ofici ja ha desaparegut.
La Fira de Sant Ponç es fa al carrer de l’Hospital des del 1817, però abans havia tingut uns altres emplaçaments al barri del Raval.
Sempre s’ha fet a prop de l’antic Hospital de la Santa Creu, que durant segles va ser el principal centre sanitari de la ciutat.
Tradicionalment hi ha una vuitantena de parades, algunes a càrrec de veïns del barri que només fan de venedors d’herbes una vegada l’any.
El producte estrella són les herbes remeieres, que es venen en formats molt diversos: en planter, fresques, seques, a punt per a fer-ne infusions…
Les herbes remeieres també són bàsiques per apomades, ungüents, bàlsams, caramels…
En algunes parades es venen remeis naturals provinents d’unes altres cultures, sobretot de la medicina tradicional oriental.
A la fira també hi ha una bona selecció de mel i dolços derivats, com ara melmelada, fruita confitada i arrop.
Darrerament també hi ha crescut la venda de productes de cosmètica natural com ara sabons, olis essencials, tota mena de cremes, bàlsams, exfoliants…
Aquests darrers anys s’ha revifat l’interès per les teràpies naturals i per això la fira es manté tan arrelada i amb una gran afluència de públic.
La fitoteràpia és la branca de la farmàcia dedicada als remeis naturals i treballa combinant les propietats de diverses herbes en forma de tisanes, ungüents o bafs.
La fira del Raval no és l’única d’aquesta mena que es fa a la ciutat: els barris de Sarrià, el Farró i el Poble-sec també munten parades d’herbes remeieres al voltant de l’11 de maig.
Es responen, s’entrellacen, se superposen de vegades fins a la confusió en una mescladissa d’harmonia i de dissonància.
Això em suscita un vertigen, un joc de virtuositat tremolosa de l’escriptura.
Les veus canvien els gèneres i les històries; les versemblances i els esdeveniments; les qualitats i els atributs.
Veus que inscriuen el cos en el text amb un perfum tènue i embaumador.
De vegades són fines i efímeres com a fils d’or, d’altres són gruixades i robustes com a ceps revenguts.
Fan circular la vida col·lectiva.
Veus que donen la impressió de fer voltes sense objecte i descobreixes, quan les has sentides molt de temps, el secret enigmàtic que amaguen.
Remouen per dedins alguna cosa decisiva i ens ajuden a sortir de nosaltres mateixos.
Les veus mostren que les nostres existències són relats travessats d’accidents: són múltiples i sinuoses i no queden mai completament traçades quan es transformen en el teixit dels encontres.
Es dispersen en totes direccions i tenen una coherència interna mentre deixen lloc a les llibertats.
Sempre estan amarades, les veus, per la urgència de contar.
Veus acaronadores per tots aquells llocs que no sabies que existissin dins les profunditats de la teva pell interior més sensible.
Arrosseguen passions, odis i solidaritats sense oblidar els miratges i les il·lusions.
Veus que deixen una plaça a la complexitat d’allò que vivim: a la complexitat de les nostres emocions; així, davant la reversibilitat d’una escena que pot ser divertida i esdevenir punyent de cop, que pot passar del tràgic a la distorsió satírica.
Alguns cops són netes i exactes, d’altres vegades són mutants i híbrides.
Veus que es mouen tostemps encara que estiguin assegudes o dormides.
Transporten la informació o es converteixen en mentideres fins extrems inimaginables.
Les veus expertes són veïnades de les ignorants, les vertaderes coexisteixen amb les falses, les sinceres amb les traïdores.
Les veus són transformadores: converteixen el banal en rar, mostren l’inextingible i l’incisiu desig de possessió, protagonitzen les aventures de la forma.
Estic dins un aire color de rosa seca que teixeix l’atmosfera del capvespre. Els foravilers cremen pel redol on camín branques de garrovers i ametlers que han exsecallat, i s’alcen unes fumeres que fan regolfar núvols delicats de pólvores roses que malavegen damunt un fons de reflexos llunyans grisosos de clarors que fugen a l’escapada. Són fites que diuen mots coneguts: “llum,” “vespre”, “or”, “ombra”, i puntuen l’espai a distància amb un color daurat i un color negre.
Són veus exemples de dissipació en què no cal oblidar ni la solitud dels arbres, ni la simplicitat de les accions, ni la utilitat dels fets, ni les hores que passen sense renou i amb aquest sentiment delicat i fort que fixa aquestes visions.
Escolt el Concert de Mozart per a piano, K 488, i se’m clouen les nafres, es mobla el desert eixorc del pensament, s’aturen els espasmes que m’ofeguen, la senya d’una bondat antiga apareix lenta i me’n desfaig de les coses tudades que arrosseg. Una dissipació inventiva em corr per l’espinada.
Veus que et donen la construcció i a la creixença, aquelles que engrandeixen la pau i la llum.
Veus pròximes i infinitament llunyanes que suren damunt un món crepuscular.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
Extret de VilaWeb – 03/09/21 – Jordi Badia i Pujol
El català i el castellà no coincideixen sempre en l’ús de les preposicions · Us ajudem a resoldre els dubtes i confusions més freqüents en aquest apartat de la gramàtica
Cada llengua fa un ús particular de les preposicions, tot i que hi sol haver qui-sap-les coincidències, sobretot en llengües afins, com ara les romàniques. Entre el català i el castellà, per exemple, hi ha moltes afinitats, però també hi ha diferències, que ens fan cometre errades per la interferència de l’una llengua en l’altra. Avui en veurem quinze.
Som-hi.
1. Quan parlem de percepcions sensorials, amb mots com ara “olor”, “pudor”, “gust”, “sabor”…, fem servir la preposició de i no pas a: olor de romaní,pudor de benzina, gust de cogombre, sabor de mar…
2. En parlant de les característiques de les peces de vestir, també emprem de: camisa de quadres (i no pas camisa a quadres), jersei de rombes, pantalons de ratlles…
3. Quan indiquem el sistema de funcionament d’un vehicle fem servir igualment la preposició de: bicicleta de motor, ràdio de piles, bomba de vapor, iot de vela, olla de pressió, motor de reacció…
4. Si parlem de les parts del dia, hem de fer servira i no per: al matí (i no pas pel matí), a l’horabaixa, a la vesprada, al vespre, a la nit…
5. També s’escriu dedesprés del mot por: tenir por de l’altura, por de la mort, por de perdre la llibertat, por de la soledat… I, igualment, és preferible dedesprés de l’adjectiu diferent. Aquesta peça és diferent de l’altra (millor que no pas diferent a l’altra), Ha estat força diferent de com jo m’ho havia imaginat…
6. Entre res i un infinitiu hi va a (i no pas que). No tenim res a comentar. Teniu res a afegir-hi? T’asseguro que no hi té res a veure. Si tenien res a explicar, endavant.
7. És incorrecte l’ús de als o a les en construccions per a indicar distància temporal; cal usar al cap de o estructures equivalents. Hi va haver un accident i al cap de vint minuts ja havia arribat l’ambulància (i no pas Hi va haver un accident i als vint minuts…). Va arribar a final de setembre i al cap de dues setmanes el van expulsar. Al minut tretze de la segona part va fer un gol (i no pas Als tretze minuts de la segona part…). Alhora, no podem fer servir en quan equival a d’ací a: Espereu-me, que arribaré d’ací a mitja hora (i no pas …que arribaré en mitja hora). Ho sabrem d’aquí a cinc minuts (i no Ho sabrem en cinc minuts).
8. En les determinacions de lloc canviem a per en davant mots com ara un(Viu en un pis), algun (El trobareu en alguna d’aquestes cases), aquest, aquell (Són en aquella torre).
9. Hi ha verbs que no duen preposició. Vegem-ne uns quants exemples: donar beure, donar menjar, donar mamar (no pas donar de beure, donar de menjar, donar de menjar);estirar els fils, estirar les orelles (no estirar dels fils, estirar de les orelles), necessita la vostra comprensió (no pas necessita de la vostra comprensió), etc.
10. Unes certes locucions tenen preposicions diferents en català i en castellà: Per què t’ho prens de broma? (no pas a broma), La xiqueta es mou de quatre grapes(no a quatre grapes), Passeu-ho en net (i no a net); Ho ha posat en relleu (i no pas Ho ha posat de relleu).
11. Quan dubtem entre per i per a, tinguem en compte que amb la preposició per a expressem la idea de finalitat i amb per, la resta: Un llibre escrit per a nens (els nens en són la finalitat, els destinataris) és diferent de Un llibre escrit per nens (en són els autors).
12. Hem de fer servir la preposició de amb valor partitiu en tres casos. En primer lloc, entre un quantitatiu i un adjectiu: Ha agafat cinc pedres; tres de petites i dues de grosses (i no pas tres petites i dues grosses). En segon lloc, quan fa referència a un nom representat pel pronom en: De boira, no n’he trobat, no. I, finalment, en una negació parcial, amb no pas: Hi ha malalts de tota mena, però no pas de greus.
13. Canvi de preposicions: en i amb es canvien per a i de quan van seguides d’un infinitiu: No dubta en aquesta qüestió, però No dubta a culpar-lo; El va amenaçar amb una sanció, però El va amenaçar de sancionar-lo.
14. Caiguda de preposicions: davant la conjunció que no hi pot anar mai cap preposició: Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord que li apugem el salari; Des de la teva arribada no has callat, peròDes que has arribat que no has callat, fill!
15. El complement directe no sol dur preposició. Per exemple, hem de dir He saludat la venedora (i no pas He saludat a la venedora). Per saber si un complement és directe o indirecte, simplement l’hem de substituir per un pronom feble singular. Si el resultat és li, el complement és indirecte i ha d’anar amb la preposició a: He respost a la teva amiga = Li he respost (com que el pronom resultant és li, el complement és indirecte i ha d’anar encapçalat per la preposició a). En canvi, Vam convidar el nostre veí = El vam convidar (el pronom substitut no és li i això vol dir que el complement és directe i ha d’anar sense preposició).
El nou espai se situa a l’entrada de la Facultat de Ciències de la Terra, a la Zona Universitària
La ciutat de Barcelona compta des d’aquest dimecres amb un museu al carrer, es tracta del nou Jardí Geològic, un espai a l’aire lliure situat a l’entrada de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona (UB), al carrer de Menéndez y Pelayo, en el tram situat entre Martí i Franquès i l’avinguda de Joan XXIII, a la zona Universitària (districte de les Corts). El projecte ha tingut un cost d’1,3 milions d’euros, dels quals 1,2 s’han finançat amb fons europeus Next Generation, atorgats a l’Ajuntament de Barcelona a través del Pla de sostenibilitat turística en destinació Barcelona (PSTD). La inauguració ha anat a càrrec del rector de la UB, Joan Guàrdia, i el regidor del districte de les Corts, David Escudé.
Aquest Jardí Geològic neix amb un triple objectiu: esdevenir un espai docent i de divulgació de la geologia per a escoles i instituts i per a la ciutadania; estrènyer els lligams de la Universitat amb el barri, i oferir un turisme descentralitzat a la ciutat. Amb una superfície aproximada de 1.830 m², és un espai d’ús públic però de titularitat privada, ja que és propietat de la UB. El museu acull diversos espais educatius en què s’exposen materials naturals, juntament amb peces d’exposició i elements informatius relacionats amb la geologia i les ciències de la terra. Es distribueix en quatre espais:
Recursos geològics. En aquest espai, es mostra la relació entre els processos i els recursos geològics essencials per a la societat —des de l’aigua i els diferents metalls fins al liti de les bateries i els xips dels telèfons mòbils—, fent palesa la gran dependència de la societat dels recursos geològics.
El temps geològic. Proposa un passeig per diversos temps geològics. Al llarg de seixanta metres, el paviment del carrer —format per roques reals de Catalunya dels darrers 600 milions d’anys— mostra la història de la Terra i de la vida, i l’evolució dels continents. En el recorregut, just al costat dels parterres, hi ha un seguit de grans roques, en estat brut, relacionades amb els esdeveniments geològics més rellevants.
La Terra. En una de les escales d’accés de la Facultat, s’ha creat una porta al coneixement que introdueix els visitants en l’estructura interna del planeta. Es mostren les capes del globus terrestre amb materials representatius de la seva composició. També es presenta informació del camp magnètic terrestre i una representació de la dinàmica de la litosfera.
El tall geològic. Davant de l’escala principal de la Facultat, es presenta un tall de l’escorça terrestre. El mur mostra un tall geològic del nostre territori fabricat amb roques reals, que permet entendre què hi ha sota la superfície i com l’estructura de la litosfera dona forma al paisatge de la superfície.
Cap cot, nu, després de la batalla. Una escultura magnífica, preciosa de concepte, del moment després de la lluita, fatigat i pensatiu, està observant la posició del finat, el pes d’ell. La tensió i la potència la dona el cavall. És un sant Jordi humà: cansat i pensatiu. Escultura evidentment es asimètrica, com desequilibrada.
El model per a la figura va ser el metge Francesc Duran i Reynals, amic de Llimona.
Els refranys són sentències breus que han travessat generacions i que concentren una manera pròpia de mirar el món. Us proposem una tria de deu dites “sàvies”, és a dir, advertiments i consells útils, amb una combinació d’ironia, prudència i sentit pràctic.
Gat escaldat amb aigua tèbia fuig Un refrany que ens diu que els qui han sofert un dany solen estar atents a evitar-ne més, encara que no siguin tan greus.
Qui s’aixeca de matí, pixa allà on vol Si ens llevem ben d’hora, ben d’hora, com diu Josep Guardiola, tindrem avantatges que no tenen els toca-sons.
Sempre plou quan no hi ha escola Una dita pròpia del País Valencià: hi ha esdeveniment que ocorren quan són inoportuns i, en canvi, no es presenten quan serien beneficiosos.
A sants i minyons, no els prometis que no els dons Una recomanació d’educar amb coherència: cal complir allò que s’ha promès als infants.
Deixa lladrar el ca, que mentre lladra no et mossegarà Clar i català: no facis cabal de segons quines amenaces, perquè sovint són soroll i prou.
Caldera vella, bony o forat A mesura que et vas fent gran –ens diu la dita–, vas arrossegant (i acumulant) deficiències de salut. De vegades s’hi afegeix la cua: …o si no, tot plegat
Pardal que vola, a la cassola No calen gaires explicacions: les ocasions no es poden deixar escapar.
Pensa molt i parla poc, i els savis et faran un lloc Un elogi de la discreció i la prudència.
No donis l’hivern per passat, que l’abril no sigui acabat Una dita d’aquest mes. Si el març marçot pot ésser traïdor, a l’abril encara pot fer fred.
Tota pedra fa paret I acabem amb una dita optimista: qualsevol cosa pot ésser útil, res no és debades.
Exposició 50 anys Diari Avui 23.02.2026 Foto: Albert Salamé
La vigília de Sant Jordi del 1976 no tot eren preparatius de llibres i roses per a la primera diada després de la mort del dictador. Molts també esperaven l’anhelada sortida del diari Avui, el primer rotatiu en català d’ençà del 1939. Una bona colla no es van poder esperar a l’arribada del paper als quioscs i es va plantar a la redacció per ser els primers de tocar-lo, ensumar-lo i llegir-lo. Exultaven d’alegria. I no era gens estrany. Feia deu anys que, arran de la llei de premsa –aparentment aperturista– impulsada pel ministre d’Informació i Turisme espanyol, Manuel Fraga, hom maldava per aconseguir de publicar un diari en català. L’article 16 de la llei flexibilitzava els requisits per a la creació de nous periòdics i proclamava emfàticament que qualsevol ciutadà podia constituir o participar en empreses que tinguessin per objecte l’edició de diari:
La realitat és que els impulsors de Premsa Catalana van haver d’esperar fins a la desaparició física de Francisco Franco per a aconseguir l’objectiu de tornar a portar un diari en català als quioscs catalans, quan feia trenta-set anys que el franquisme havia proscrit el català de la premsa diària. I, encara, en el postfranquisme immediat, hi va haver qui es va escarrassar a fer descarrilar el projecte. Un informe de la prefectura de policia espanyola, per exemple, assenyalava els antecedents catalanistes i desafectes al règim del pedagog Ramon Fuster, president de Premsa Catalana, del periodista Josep Maria Cadena, que havia signat la petició com a director –”és considerat un periodista molt competent, tot i que els seus companys li atribueixen un caràcter malhumorat”—, el notari Josep Maria Puig-Salellas i l’activista Josep Espar Ticó, l’ànima de la sortida de l’Avui des de la rebotiga de la Sibèria, la mítica pelleteria de la Gran Via. Aquesta investigació dels antecedents dels impulsors havia de servir al delegat d’Informació i Turisme, Luis Fernández Fernández-Madrid, per aturar in extremis l’aparició de l’Avui. No comptava que l’Avui tenia l’aval de figures provinents de l’establishment, com el president de l’Associació de la Premsa i director general al ministeri, Carles Sentís, figura clau en l’obtenció del permís, lliurat finalment pel ministre el dia de Sant Francesc de Sales, en un moment en què el periodista Josep Maria Huertas encara era a la presó. Poca broma.
Trenta-set anys de silenci Tot això es pot descobrir en l’exposició “Avui 50+. Des de 1976 notícies, llengua i país”, que es va inaugurar, al Palau Robert, iniciativa d’Hermes Comunicació i la Direcció General de Difusió, en què han treballat els periodistes Toni Brosa, Carles Sabaté i Jordi Panyella. La inauguració ha esdevingut un retrobament d’antics redactors, col·laboradors i directors, que no s’han volgut deixar perdre la fotografia de família. La mostra serveix per a fer-se una idea de què va significar l’aparició de l’Avui, amb una imatge ben gràfica. Un quiosc d’abans del gener del 1939 mostra la diversitat de capçaleres en català i castellà que hom podia trobar-hi: sis en català –llengua que s’havia anat guanyant l’espai des que el 1879 Valentí Almirall havia fundat el pioner Diari Català– i vuit en castellà. Després de l’entrada dels franquistes a Barcelona, la premsa s’havia reduït a set rotatius, tots oficialistes i tots en castellà. El cas és que hi havia hagut iniciatives per a mirar d’aconseguir un diari en català. Com s’explica a l’exposició, el financer i mecenes Fèlix Millet Maristany, un catalanista ben relacionat amb les esferes governamentals, que havia dirigit el diari el Matí, va mirar d’aconseguir el permís per a editar Migdia, amb la complicitat del periodista Manuel Ibáñez Escofet, mestre de periodistes que havia fet les primeres armes a la publicació demòcrata-cristiana i catalanista dels anys republicans. També ho havien intentat, ingenus, Joan Estelrich i Francesc Cambó, convençuts que el seu suport decidit a l’exèrcit revoltat seria recompensat i que el franquisme seria com una segona dictadura de Primo de Rivera, que, si bé va activar la censura, va permetre la continuïtat de la premsa en català.
La mostra també posa èmfasi en el caràcter col·lectiu de l’empresa. “Un diari en català depèn de nosaltres”, va ser el lema de la campanya, que va aconseguir 34.000 comptepartícips, una institució jurídica medieval consistent a posar diners en una empresa sense formar part de la societat i sense assumir-ne els deutes –i sense necessitat de revelar-ne la participació–, que va ser clau per a aconseguir els seixanta milions de pessetes que van permetre la sortida del diari. Hi hagué moltes participacions anònimes, de mil pessetes cadascuna, però també n’hi va haver de personalitats de la cultura, com Joan Manuel Serrat, que hi va aportar el màxim, cent mil. Així, doncs, el dia de Sant Jordi de 1976 l’Avui va arribar a les mans dels lectors. La voluntat de normalització i de normalitat que s’hi volia imprimir, inspirada en Le Monde i en la premsa internacional més exigent, explica que la portada es dediqués a la vaga del metall al Baix Llobregat, i no pas a la sortida del diari. El dibuix del ninotaire Cesc serà l’única nota que trencarà la monotonia de lletra impresa d’aquella històrica edició a cinc columnes, amb l’editorial a la primera pàgina. El periodista i capellà Joan Subirà fou el primer periodista a signar una notícia a la portada, en aquell diari dirigit per Josep Faulí i Josep Maria Cadena com a número dos.
Quan es fumava a les redaccions Per als periodistes més joves, l’exposició també permet l’exercici immersiu de descobrir com era la professió analògica: cendrers plens de burilles, pipes, agendes de paper –peça clau en la professió periodística–, telèfons de sobretaula i, sobretot, màquines d’escriure que eren l’hàbitat dels vint-i-quatre homes i dones pioners d’aquella redacció. La feina d’uns periodistes que es complementava amb els articles, cròniques, crítiques i opinions d’un ventall amplíssim d’escriptors, de Josep Maria Espinàs a Teresa Pàmies, de Montserrat Roig –que va enviar el seu darrer article el dia abans de morir-se– a Josep Maria Ballarín, i de Quim Monzó a Nèstor Luján. Però el diari Avui no es nodrí tan sols de les millors plomes de la literatura catalana, sinó que va fornir un fons d’art, amb sis-cents originals d’artistes que amb la seva obra van voler donar suport al projecte, de Salvador Dalí a Joan Miró, passant per Antoni Tàpies.
En aquests cinquanta anys, les portades del diari Avui –d’ençà del 2011, el Punt Avui– han reflectit la història del país, amb una mirada catalana i en català. I tot això, com es pot veure a la mostra, fent evolucionar la capçalera i la presència destacada de la fotografia i el color. L’exposició també esdevé una repassada exhaustiva dels grans esdeveniments d’aquests cinquanta anys, que d’ençà del 2007 també vol dir ser presents a internet. Però la mostra, malgrat el seu caràcter històric, reivindicatiu d’una capçalera i una redacció que n’ha vistes de tots colors, però pot tenir l’orgull d’haver estat una autèntica escola de periodista, fins a un cert punt nostàlgica d’un periodisme que va ser possible abans de l’emergència de les xarxes socials, no és de cap manera cofoista. Si el naixement de l’Avui, ara fa cinquanta anys, pal·liava l’anomalia de l’absència del català a la premsa diària, normalitzant una llengua que havia sobreviscut a la persecució i el bandejament, la situació actual de la llengua no permet pas de ser triomfalista, i el missatge de comiat vol ser un crit d’alerta. No s’hi val a badar: el català continua depenent de nosaltres.
Exposició 50 anys Diari Avui 23.02.2026 Foto: Albert Salamé
Havia estat torturada a la comissaria de la Via Laietana durant el franquisme, segons ha reconegut recentment la Fiscalia de Barcelona.
Blanca Serra, militant de l’independentisme, germana de la historiadora Eva Serra (1942-2018) i filla de l’arqueòleg Serra i Ràfols (1902-1971), ha mort als 82 anys a Barcelona, la ciutat que la va veure néixer el 1943, en plena postguerra. Es va llicenciar en filologia clàssica per la UB i als anys 60 va començar a militar en l’antifranquisme, inicialment al Front Nacional de Catalunya, que va abandonar el 1969 per passar-se al PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional).
Sempre dins l’independentisme d’esquerres, el seu compromís polític la va portar primer a l’exili a la Catalunya Nord, on va viure la mort del dictador i, anys després, ja en democràcia, a la presó, a finals dels 70 i principis dels 80, acusada de col·laboració amb ETA i Terra Lliure. Fins al final va mantenir-se activa. Ja molt debilitada per diversos problemes de salut que havien anat minant el seu estat físic, la seva última aparició va ser en la manifestació de l’ANC pel caos de Rodalies.
Fa uns anys la vaig conèixer i em va impressionar la seva fermesa en la paraula i idees en front de la fragilitat física. Era enèrgica, amamble i amb les idees molt clares.
Blanca Serra descansa en pau i no deixis d’il·luminar-nos.