La catifa voladora

Extret de VilaWeb – 15/11/25

../..

13. Biloua (illes Salomó)

Una altra llengua de les Salomó, el biloua, trenca els esquemes de gènere habituals: els grups mixtos es designen amb el femení, no amb el masculí. Això no implica necessàriament una societat més igualitària, però sí una altra manera d’ordenar el món des del llenguatge.

Aquest sistema és compartit amb el kurd i el cèmuhî de Nova Caledònia. Gramaticalment, el biloua és molt ric en marques verbals de reciprocitat i cooperació, fet que el converteix en una llengua subtil i relacional.

14. Cèmuhî (Nova Caledònia)

El cèmuhî pertany a la família de llengües kanak i té menys de 4.000 parlants. A més de designar els grups mixtos en femení, presenta una estructura verbal que combina aspecte, temps i modalitat d’una manera molt més precisa que el català o el francès.

Hi ha verbs específics per a accions que es fan amb les mans, amb eines o amb parts del cos. El cèmuhî és una llengua d’una gran riquesa descriptiva, arrelada en la relació amb la natura i amb l’entorn immediat.

15. Chamorro (illes Marianne)

El chamorro, parlat a Guam i a les illes Marianne, és un testimoni viu de la història colonial del Pacífic. Té base austronèsia, però ha incorporat molts préstecs de l’espanyol i de l’anglès.

El tret més sorprenent és que no diferencia el passat del present: la mateixa forma verbal pot significar “vaig menjar” o “menjo”. Només el context temporal ho determina.

Aquest tret, que pot desconcertar els europeus, mostra que la noció de temps lineal no és universal: en moltes cultures oceàniques, el temps es viu com un flux circular, no com una successió d’esdeveniments.

16. Nàhuatl (Mèxic)

L’antiga llengua dels asteques continua viva avui en més d’un milió i mig de parlants a Mèxic. És polisintètica, cosa que vol dir que una sola paraula pot contenir tota una frase: Nimitztlazohtla vol dir “t’estimo”, però literalment significa “jo-tu-estimar-ho”.

El nàhuatl té un lèxic poètic extens, especialment per a descriure elements naturals. Molts mots han passat al castellà i, per extensió, al català: xocolata, cacau, tomàquet o coiot provenen d’aquesta llengua.

Extret de VilaWeb – 15/11/25

../..

9. Estonià (Estònia)

L’estonià, emparentat amb el finès i molt lluny del llatí o el germànic, té catorze casos gramaticals i un sistema de vocals llargues i breus que canvia el sentit de les paraules.

Una de les seves peculiaritats és que no diferencia el present del futur: la mateixa forma verbal serveix per als dos temps, i el context indica si és ara o més endavant. També té tres graus de durada en els sons consonàntics –curt, llarg i molt llarg–, una subtilesa difícil d’aprendre per a parlants d’altres llengües.

Aquesta riquesa morfològica fa que l’estonià sigui una llengua poètica i precisa alhora, plena de matisos i de musicalitat.

10. Sinaugoro (Papua Nova Guinea)

Papua Nova Guinea és el paradís de la diversitat lingüística: amb menys de deu milions d’habitants, s’hi parlen més de vuit-centes llengües. El sinaugoro és una de les més curioses que hi ha, perquè utilitza un sistema numèric en base cinc.

Els seus parlants compten d’una manera corporal: “una mà” equival a cinc, “dues mans” a deu, i així successivament. Aquesta forma de comptar mostra com el cos pot servir de referència gramatical.

El sinaugoro, com moltes llengües oceàniques, és també fortament relacional: té verbs diferents segons si l’acció beneficia algú o el perjudica. Això reflecteix un món social basat en l’intercanvi i la reciprocitat.

11. Isaka (Papua Nova Guinea)

Aquesta llengua, parlada per unes poques centenes de persones a la costa nord-oest de Papua Nova Guinea, utilitza un sistema de comptatge binari, és a dir, en base dos. Per comptar, els parlants combinen els dits de les mans i els peus d’una manera que recorda lògiques informàtiques primitives: “un, dos, dos-un, dos-dos”…

El sistema és tan coherent que permet d’expressar quantitats altes sense disposar de paraules per als nombres. A més, l’isaka presenta un ordre de paraules molt flexible i una morfologia verbal que incorpora subjectes i objectes dins el mateix verb.

És una mostra de com la complexitat lingüística no depèn del nombre de parlants ni del contacte amb altres cultures.

12. Longgu (illes Salomó)

El longgu, llengua oceànica de l’arxipèlag de les Salomó, distingeix entre possessió alienable i inalienable. Per tant, “el meu cotxe” s’expressa de manera diferent que “el meu pare”. La gramàtica, doncs, diferencia allò que podem donar o perdre d’allò que forma part de nosaltres.

Aquest sistema revela una visió del món profundament relacional, en què la possessió no és absoluta sinó contextual. A més, els verbs longgu incorporen partícules que indiquen si una acció s’ha fet de manera intencionada o accidental.

Extret de VilaWeb – 15/11/25

../..

5. Txuktxi (Sibèria)

El txuktxi, parlat a l’extrem nord-est de Sibèria, mostra una peculiaritat poc habitual: la llengua distingeix entre la parla dels homes i la de les dones. Alguns sons i formes verbals canvien segons el gènere de qui parla, una reminiscència d’un antic tabú lingüístic.

A més, el txuktxi té un sistema d’incorporació verbal molt ric: en una sola paraula es poden combinar subjecte, objecte i acció, de manera que una frase com “l’home caça el ren” pot reduir-se a un sol mot llarg i complex. Aquesta característica és comuna en unes quantes llengües indígenes del nord d’Àsia i d’Amèrica.

6. Turc

El turc és una llengua viva i moderna amb més de 80 milions de parlants, però la seva estructura gramatical continua essent una meravella de coherència i lògica interna. És aglutinant, és a dir, afegeix sufixos successius per a indicar persona, temps, mode, negació o direcció.

La cosa que més sorprèn és el sistema d’evidencialitat, compartit amb llengües com el quítxua: el verb indica si el parlant ha vist l’acció, si l’ha sabuda per un altre o si la dedueix. Dir “ha plogut” no és igual si ho heu vist vosaltres o si us ho han explicat.

Aquest matís fa del turc una llengua d’una precisió gairebé filosòfica, capaç de marcar la posició cognitiva del parlant.

7. Quítxua (Andes centrals)

Parlada per milions de persones a Bolívia, el Perú, l’Equador i Colòmbia, el quítxua és la llengua que mostra més clarament com la gramàtica pot reflectir una cosmovisió. A més de l’evidencialitat (saber d’on prové la informació), el quítxua és una llengua agregadora de relacions: cada sufix indica no sols el temps o la persona, sinó també l’actitud del parlant envers allò que diu.

Per exemple, una mateixa frase pot dir “ho he vist” o “ho sé perquè m’ho han explicat”, amb formes completament diferents. Té també un ús poètic molt desenvolupat: en moltes comunitats, la manera de parlar amb respecte o afecte implica afegir sufixos diminutius o afectius a noms i verbs.

El quítxua és avui una llengua oficial al costat del castellà a Bolívia i el Perú, i és un símbol de la supervivència cultural dels pobles andins.

8. Basc (País Basc)

El basc és una excepció total a Europa: no pertany a cap família lingüística coneguda. És una llengua aïllada del tot, que ha sobreviscut d’ençà de temps anteriors a la romanització. La seva sintaxi ergativa –en què el subjecte d’un verb transitiu es marca de manera diferent que el d’un verb intransitiu– la fa radicalment diferent de les llengües veïnes.

No distingeix masculí i femení i té una conjugació verbal que inclou informació sobre tots els participants de l’acció (subjecte, objecte directe i indirecte). Això permet frases molt precises i condensades.

El basc és, a més, un exemple reeixit de revitalització: en poques dècades ha passat de ser marginal a tenir presència en l’educació i els mitjans.

../..