Toma un dulce caramelo, paladea un Chupa Chups. Es redondo y dura mucho, toma un dulce Chupa Chups. Un palito lo sostiene para no mancharte tú. Alimenta y gusta mucho, cómprate tu Chupa Chups. Gira que te gira, rueda que te rueda, de gusto y dulzura su sabor me llena. Su sabor me llena de satisfacción, por eso al tomarlo canto esta canción. Toma un dulce caramelo, paladea un Chupa Chups. Es redondo y dura mucho, toma un dulce Chupa Chups. Un palito lo sostiene para no mancharte tú. Alimenta y gusta mucho, cómprate tu Chupa Chups.
Avui fa 162 anys naixia a Barcelona Joan Maragall i Gorina (1860 – 1911) poeta modernista. També destacà en la important producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs.
Avui fa 114 anys naixia a Barcelona Mercè Rodoreda i Gurguí (1908 – 1983) una de les escriptores de la literatura catalana més internacional. La seva producció compren tot tipus de gèneres literaris: prosa, teatre, conte, novel·la…
Ambdós destaquen per la seva influència a la literatura catalana posterior i per ser autors de gran obres publicades.
L’atzar va fer que nasquessin el mateix dia pero amb 48 anys de diferència i que fossin veïns de Sant Gervasi, zona plaça Molina, durant pocs anys.
Jordi Badia i Pujol – Publicat a Vilaweb 02.09.2022
Un article breu per a aclarir una confusió força estesa, sobretot en català central.
En els pronoms febles hi ha una norma general, que Pompeu Fabra va deixar establerta amb una gran solidesa: cada pronom correspon a un complement de l’oració i cada complement és substituït per un sol pronom. Saber això simplifica molt les coses i ens ajuda a evitar errades –si més no, en el català formal, estàndard.
En el cas de la combinació els hi, hi ha fonamentalment dos defectes o fonts d’errades. El primer té a veure, precisament, amb aquesta norma general i consisteix a substituir un sol complement amb aquests dos pronoms. Vegem aquesta frase:
Ara explicarem la lliçó a elles
Per substituir “a elles”, que és un sol complement, hem de fer servir un sol pronom. Per tant, no podem dir els hi, sinó solament els:
Ara els explicarem la lliçó (i no pas Ara *els hi explicarem la lliçó)
Advertim que quan, com en aquest cas, el pronom els substitueix un complement indirecte, tant és que sigui masculí com femení: sempre és els.
La segona font d’errades neix de substituir dos complements, un d’indirecte plural, com el que acabem de veure (els) i un de directe. Aquest segon complement, directe, el representarem amb pronoms diversos, segons si és masculí, femení o neutre; singular o plural; i determinat o indeterminat (és a dir, sense determinant). Però no serà maihi. Vegem-ho:
Demanem el permís als vigilants = Els el demanem [els (CI) + el (CD masculí singular)]
Demanem la clau als vigilants = Els la demanem [els (CI) + la (CD femení singular)]
Demanem els telèfons als vigilants = Els els demanem [els (CI) + els (CD masculí plural)]
Demanem les ulleres als vigilants = Els les demanem [els (CI) + les (CD femení plural)]
Demanem als vigilants que ens deixin entrar = Els ho demanem [els (CI) + ho (CD neutre)]
Demanem autorització als vigilants= Els en demanem [els (CI) + en (CD indeterminat)]
En aquests set casos, col·loquialment, diem els hi, però la normativa estableix, com va dir Fabra, que en el català formal, estàndard, hem de diferenciar la substitució pronominal en cada cas.
Quan podem dir “els hi”?
La combinació els hi és reservada a dos casos, principalment. El primer, comú a tots els parlars, és quan els representa un complement directe masculí plural i hi representa un complement circumstancial (o també un predicatiu, que és més infreqüent).
Portem els llibres a la biblioteca = Els hi portem [els (CD)] + hi (CC)]
L’altre cas de combinació els hi correcta és un cas especial: quan combinem un complement directe masculí plural (com en l’exemple 8) amb un complement indirecte singular.
Portem els llibres a la Joana = Els hi portem
La combinació“lògica” d’aquests dos pronoms no seria els + hi, sinó li + els, és a dir, li’ls:
9 bis. Portem els llibres a la Joana = Li’ls portem [(li) CI + els [CD]]
Aquesta combinació “lògica” és la que es fa servir en el català meridional, el del País Valencià. A la resta del domini lingüístic, com hem dit, es fa servir la combinació els hi, plenament acceptada tant en registres informals com en formals.
Emma Martí, col·laboradora de la La Catifa Voladora ha publicat el seu primer llibre. Enhorabona!
Sol de nit– Emma Martí
Barcelona anys 60. La Consol, mare de família entregada, enveja la seva amiga l’Olga, quan li explica que ha iniciat una aventura amb un company. A partir d’aquell moment la Consol fa una escalada fins a aconseguir superar l’Olga. A poc a poc, fa una metamorfosi per convertir-se en una dona nova, la Sol, lluny de la típica esposa exemplar que dicten els cànons del franquisme.
Cartes prohibides que es llegeixen, enveges, disfresses, regals, confessions, enganys, fugides, postals, adulteris, trucades, mentides, cites, roses, sermons, bombons i canelons. Un breu resum del que trobareu en aquest llibre amè en forma de trencaclosques que us mantindrà atrapats fins a la darrera línia.
Ahir va morir el periodista Àngel Casas: pioner en el gènere de l’entrevista, sobretot en programes com ara ‘Àngel Casas Show’, ‘Un día es un día’ i ‘Senyores i senyors’ · Feia anys que arrossegava afeccions de salut.
La seva carrera va començar a Ràdio Juventud, d’on passà a Ràdio Barcelona. Entre els programes que va presentar s’inclou Trotadiscos, que va obtenir un premi Ondas el 1972. El 1978 va dirigir a Ràdio 4 un dels primers programes en català, La clau i el duro, en què descobria llocs divertits de Barcelona. Va fer el salt a la televisió l’any 1977, al programa musical Popgrama, de Televisió Espanyola. Tres anys després, va presentar Musical Express, un espai dedicat a difondre corrents musicals aliens als sons més comercials. L’any 1984, arran del naixement de TV3, va començar a treballar-hi, i es va convertir en l’estrella del programa Àngel Casas Show (1984-1988). Amb el programa va guanyar el premi Antena de Oro de televisió del 1984 i el premi Ondas (Nacionals de Televisió) el 1986. El periodista també ha presentat el magazín El sermón, de cadena SER, Un día és un día, Tal cual, Los unos y los otros (1994-1995) i Esto es lo que hay (1995-1996)a TVE. També ha estat director de Barcelona TV, presentador d’uns quants programes de ràdio i ha escrit dues novel·les: La Nova Cançó (1976) i Canet Rock (1976).
El Ballet Triàdic, en alemany Triadisches Ballet, és un ballet desenvolupar per Oskar Schlemmer. La seva estrena va ser el 30 de setembre, avui fa 100 anys a l’Stuttgart Landestheater, acompanyat per la música de Paul Hindemith.
L’escenografia i vestuari responien a l’estètica del Bauhaus. El ballet número “tres”, estava dividit en 3 seccions, que contenien 12 danses per les que es necessitaven 18 vestits. Cada secció estava relacionada con un color propi, i evolucionava des de l’ humor fins la serietat: la part groga donava un to alegre i burlesc, la roja por su caràcter ceremoniós i solemne i la negra por la mescla de la fantasia.
PD: Dedico aquesta entrada a la Caterina i al Niel que em van descobrir aquest ballet.
La riuada del Vallès Occidental del 1962 va ser una catàstrofe hidrològica al Vallès Occidental originada per grans precipitacions que van desbordar els rius Llobregat i Besòs i els seus afluents a les parts més baixes, provocant una avinguda torrencial d’aigua que va causar 700 víctimes i moltes pèrdues materials.
El 25 de setembre de 1962, després d’una llarga temporada de sequera, van caure precipitacions de 212 litres per metre quadrat en menys de tres hores, que van fer créixer el cabal de la part final del Llobregat, el Besòs i els seus afluents. Les pluges van caure principalment sobre el VallèsOccidental, però també van ser considerables al Vallès Oriental, el Baix Llobregat i el Maresme. Es van registrar 182 l/m² en 24 hores a la Mola, al massís de SantLlorençdel Munt.
Uns rius gairebé insignificants, com la riera de Rubí i el Ripoll, van créixer de manera excepcional i es van endur tot el que van trobar al seu davant. El barri de les Arenes a Terrassa, l’Escardívol de Rubí i moltes fàbriques de Sabadell van desaparèixer sota les aigües de la riuada.
Es va arribar a uns grans cabals màxims estimats: 1.750 m³/s a la riera de les Arenes a Rubí; 2.000 m³/s del riu Ripoll, a Sabadell, i 3.200 m³/s a Cerdanyola del Vallès i 5.000 m³/s del Besòs a Sant Adrià del Besòs
La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
Gabriel Ferrater, Cambra de la tardor. Barcelona: Empúries, 1987, p.69.
La catifa voladora 
