Dakos (grec: ντάκος), també conegut com a koukouvagia (κουκουβάγια) i paksimadi (παξιμάδι).
És un plat senzill típic de Creta.
Al pa dur d’ordi que pot estar remullat, se posa una base tomàquet ratllat o talladet petit i, al damunt d’aquesta base formatge de Creta tallat en daus: feta o mitzira. Es condimenta amb sal, orenga i oli, se li pot afegir olives negres i un polsim de pebre.
Jo com que no trobo pa d’ordi ho faig amb pa integral dur i assecat al forn, no torrat.
Dakos cretenc
El vestibul de l’hotel és un bonic forn de pa. Us parlo de l’Hotel Praktik Bakery al carrer Provença entre Pau Claris i Roger de Llúria.
Tot un festival de sentits: colors, sons, sabors, olors i tacte.
Per més informació:
http://hotelpraktikbakery.com/
Hotel Praktik Bakery
Provença, 279 · 08037 Barcelona
Tel. (+34) 93 488 00 61 · Fax: (+34) 93 315 57 38
Ha mort Peret el creador de la rumba catalana. Avui la rumba catalana està de dol.
Avui els ventiladors sonaran més tristos.
Aquest estiu he tornat a Creta… i he conegut l’est de l’illa.
Des d’Hiraklio i fins a Agos Nikolaos la carrertera és bona, a partir d’aquesta ciutats i fins a Sitia, més a l’est, sembla que estiguis a la Costa Brava: la carretera va paral·lela a la costa i passa d’estar al costat del mar fins a tenir vistes panoràmiques de tota la costa.
Des de Sitia hem pres la carretera que va cap al sud de l’illa. A Lithines hem trobat un apartament on allotjar-nos, propietat de l’Agapita una ucraïnesa que des de fa més de 20 anys que està afincada a Creta i amb els estalvis ha arreglat algunes cases d’aquesta poble.
Estar situats a Lithines ens ha permès recórrer tot aquesta zona: Xerokambos, Zakros, Ziros, Vai, Ithanos, Paleokastro, Kalo Nero, Gourduras…
En les properes entrades aniré donant més detalls.
Baixada cap a Xerokambos
Tal dia com avui,el 15 d’agost de 1914 s’inagurava el canal de Panamà.
Aquest canal és una via de navegació entre l’oceà Atlàntic i el Pacífic que creua l’istme de Panamá en el seu punt més estret. Amb la seva posada en màrxa avui fa 100 anys s’iniciava una nova ruta de navegació evitant donar tota la volta al continent americà i per tant una dinamització del comerç marítim amb l’abaratiment dels costos: menys hores de navegació més ràpid, més eficaç i amb menys riscos.
Ara 100 anys més tard s’està constiuint una doble via a aquesta canal amb una tecnologia més moderna i eficaç
Avui fa cent anys que Ernest Shackleton i la seva valenta tripulació salpaven a bord de l’Endurance amb la intenció de creuar l’Antàrtida a peu.
Estava planejada com la primera travessia pel continent antàrtic, de mar a mar, creaunt el pol, i a més de tenir una gran importància històrica, constituiria un viatge d’enorme valor científic, segons paraules del propi Shackleton.
El que havia de ser un viatge per explorar el vast continent polar austral es va convertir en una història plena de perills inimaginables, aventures i sobretot un exemple de resistència i valor humans.
A més d’Ernest Shackleton, la tripulació estava composta pel capità Frank Worsley i vint-i-cinc homes més: oficials, contramestres, un metereòleg, un físic, un biòleg, un geòleg, dos metges cirujans, un fotògraf, un cuiner, un fuster… i 69 gossos de diverses races degudament ensinistrats per poder arrossegar trineus.
El Turó de la Rovira és el turó que hi ha sobre la plaça Alfons X al barri del Guinardó a Barcelona. Té una alçada de 261 metres, i forma part de la petita serralada del Tres Turons de Barcelona, juntament amb el Turó del Carmel i la Creueta del Coll.
Durant la Guerra Civil es van instal·lar bateries antiaèries, i per aquet motiu la gent del barri ho coneix la muntanyeta con Los Cañones.
Durant les onades migratòries de l’època franquista fou un assentament important de barraques, ja que van aprofitar les construccions dels antiaeris.
Un cop erradicat el barraquisme cap el 1990, va estar abandonat i poc a poc passà a ser un desconegut mirador espectacular sobre Barcelona.
Els treballs de recuperació de la memòria història de la ciutat han permet dignificar l’espai i obrir-lo a la ciutat.
No us deixeu perdre aquest indret.
Vista de Barcelona des del Turó de la Rovira
Situada al pati interior del Carrer Consell de Cent, 159 podreu observar una xemeneia de 25 m d’alçada, al voltant del qual hi ha estudis i tallers d’artistes, amb un aire atractivament decadent, això és la Fàbrica Lehman.
A la Fábrica Lehman es feien el plats i coberts de llauna que es suministraven a l’exèrcit, també caps de nines de llauna i porcellana i disfresses…
Ara és un espai insòlit on es barreja el passat i el present.
Més informació a:
http://barcelonasightseeing.blogspot.com.es/2012/12/barcelona-entre-patios-cuples-y_11.html
Aquest estiu he descobert un lloc insòlit a Barcelona: La Seca i us convido a descobrir-lo…
Text extret de http://www.laseca.cat/ca/la-seca-espai-brossa/la-seca/
Història
La Seca pren el nom de l’edifici de La Seca reial o reial Fàbrica de Moneda de la Corona d’Aragó. La paraula seca, en castellà ceca, té l’origen en el mot àrab sekka, que significa ‘lloc on es fabrica moneda’. La vella fàbrica té una història d’almenys cinc segles, ja que s’hi va encunyar moneda de manera discontínua entre 1441 i 1881, però l’edifici és més antic, probablement del segle XIII o anterior. En tot cas, el mes de juliol del 1441 el rei Alfons V atorgà al seu uixer, Leonardo de Sos, el dret d’encunyar moneda, i s’hi encunyaren «florines, ducados, escudos, luises y treintenas». L’any 1836 encara s’hi batien pessetes amb la inscripció «Principado de Cataluña». En la documentació que es conserva a la Casa de l’Ardiaca consta que La Seca de Barcelona deixà d’encunyar moneda l’any 1881. Després del seu tancament, va acollir un taller d’adobs, un magatzem de drogueria i una discoteca. L’Ajuntament va comprar les instal·lacions i l’any 2009 va realitzar un concurs per a la concessió de la seva explotació.
L’edifici, ubicat al carismàtic barri de Born, a pocs metres del Museu Picasso, de l’església de Santa Maria del Mar i de l’antic Mercat del Born, es troba en una de les zones de la ciutat que s’està convertint en referent de tota una generació interessada en els moviments més avantguardistes de la nostre societat. Des de fa anys, hi és constant l’obertura de nou establiments dedicats a la restauració, la moda i l’art en general.
Projecte arquitectònic
La finca número 40 del carrer dels Flassaders constitueix una part de l’espai que va ocupar l’antiga fàbrica de la moneda de la Seca de Barcelona. L’edifici que s’ha restaurat, situat entre mitgeres i amb planta baixa i dues plantes de pis al voltant d’un pati o terrat central, és de mitjan segle XVII, tot i que conserva algunes estructures baixmedievals. Ha sofert també transformacions posteriors significatives, com la de la planta baixa en una sola nau. La intervenció arquitectònica s’ha basat en la compatibilitat entre la preservació històrica i patrimonial i el nou ús d’edifici públic.
La proposta ha mantingut la tipologia i les característiques formals principals de l’edifici existent i hi ha introduït dos elements nous que permeten millorar el funcionament interior i fer ressaltar l’arquitectura històrica: d’una banda, un espai buit que comprèn tota l’altura i que relaciona interiorment el conjunt, vinculat a una nova escala a l’interior de la torre, i que exteriorment regularitza el perímetre del pati; i de l’altra, una construcció pont que uneix a la planta segona les dues ales de l’edifici, cosa que fa possible el recorregut continu i circular dels nous espais interiors i delimita l’espai del pati com a sala d’actes descoberta.
Al sur de Catalunya i al nord del país Valencia, a les comarques del Montsià i Baix Maestrat és l’indret de la terra on es concentra major nombre d’oliveres mil·lenàries.
L’olivera va arribar a la Penísula Ibèria a través dels cretencs i fou un arbre que s’adaptà perfectament a les nostres terres.
Molts exemplars d’aqeustes oliveres resten al mateix lloc i cada any floreixen i donen olives i per tant oli que porta l’emprempta de tots aquests segles.
La catifa voladora 