“Vaig envellir la francesa: sense ostentació, sense ruptura, tot just deixant que el temps s'assentés.
El cos es va aprofitar de la meva distracció.
No sé quan va decidir envellir, perquè ho va fer de manera silenciosa, gairebé elegant.
Un dia jo era moviment, urgència, promesa. A l'altre, continuïtat.
No hi va haver cap avís clar ni un moment exacte.
El cos va anar canviant mentre la ment seguia intacta, plena de plans, curiositats i desitjos. Les mans van adquirir històries, la cara va aprendre nous mapes, i el mirall va començar a reflectir algú que no va arribar de sobte, sinó que es va anar convertint.
L'envelliment no va trucar a la porta; va entrar mentre jo estava ocupada vivint.
Hi ha alguna cosa delicada en això. El cos no va trair, només va acompanyar el temps.
Es va desaccelerar on abans corria, va demanar cura on abans exigia força. No va perdre dignitat, va guanyar llenguatge. Cada canvi va començar a comunicar experiència, no declivi.
Envellir la francesa és acceptar que el temps no necessita ser combatut, sinó comprès.
És permetre que el cos canviï sense que l'essència es perdi.
La ment segueix curiosa, la mirada atenta, el cor disponible.
El cos envelleix, sí, però ho fa amb una elegància silenciosa, com qui sap que viure és transformar-se sense demanar permís.”