Des de fa un cert temps medito, i quan em pregunten què és meditar dic és la meva taula de salvació.

Retrobar la meva respiració, les sensacions corporals, les emocions i els pensaments del moment en que estic meditant, m’ha permès trobar la pau, trobar la meva essència, entendre’m i gaudir de cada moment que visc.

És una activitat altament recomanable: apte per a tothom fàcilment adaptable a l’estat de cadascú i sobretot molt agraïda: aviat obtens els beneficis.

M’agrada meditar en silenci, escoltar la meva respiració, sentir els sorollets que m’envolten. També m’agrada les meditacions guiades on et deixes portar per la veu que t’indica el camí… També escoltar les campanes intermitents que em fan tornar a la meditació quan em disperso.

Fa unes setmanes al concert de la Música callada de Frederic Mompou, vaig escoltar la musica del silenci, de la meditació… Com bé deia el propi autor: Aquesta música és callada perquè la seva audició és interna. Contenció i reserva. La seva emoció és secreta i només pren forma sonora en les seves ressonàncies sota la volta freda de la nostra solitud. No se li demana d’arribar més enllà d’uns mil·limetres en l’espai, però sí la misssió de penetrar en les grans profunditats de la nostra ànima.

Aquesta Música callada està manllevada dels versos del  Cántico espiritual de San Juan de la Cruz que va inspirar-li el títol i l’esperit.

Us deixo amb la música callada