Fa anys vaig llegir el llibre Cartes que sempre he esperat de la Maria Pau Janer, i vaig fer un recull de les frases i reflexions que més em van agradar. Avui he trobat aquest arxiu i el comparteixo amb vosaltres.

Hi ha llocs on les cartes van a morir. Hi ha qui espera una carta tota la vida.

Els secrets fan créixer les persones i els atorguen valors insospitats: la noblesa d’aprendre a callar allò que sabem, la complicitat amb algú altre, la certesa que som diferents.

Tot el que ens pertany d’una manera íntima ens sembla més valuós. Els secrets deixen de ser-ho quan el vent els escampa.

Una mort jove sempre deixa un rastre de pietat a les vides dels qui queden. Sovint provoca també un cert alleugeriment. Són dues sensacions ben distintes que poden ajuntar-se com ho fan el dia i la nit. Els vius compten les seves primaveres d’estiu i hivern. En calculen el nombre amb una satisfacció incontrolada i oculta, que recorda el vell avar comptant les monedes d’or que amaga davall el matalàs. La desaparició d’algú que ha viscut pocs anys provoca pena i alhora sensació de sort. Els altres agraeixen la fortuna d’haver sobreviscut a una desaparició prompta.

No es preocupava pel destí dels que va conèixer, però en algun lloc del cor, molt endins, sabia que hi ha lligams que mai no es trenquen del tot. Algunes geografies no s’han d’intentar recuperar, perquè, malgrat les distàncies inventades, no ens deixen fugir dels seus límits.

Hi ha persones que semblen fetes d’una naturalesa translúcida, però que adquireixen consistència amb els dies. De sobre, comprovam que tenen la solidesa de les roques.

Els mots en un paper duren més temps que aquells altres que el vent fa volar, com si fossin una fulla d’arbre.

Has de protagonitzar una història per saber que perd intensitat.

Quan algú ens recomana allò que no ens hauríem atrevit a fer, però que voldríem ser capaços de portar a terme, ens sentim legitimats, alleugerits dels sentiments de culpa. Totes les bogeries semblen menys boges, si un altre les diu en veu alta.

Hi ha vincles que s’estableixen entre persones molt distintes, però que tenen trets en comú, tot i que ningú ho diria.

La gratitud i l’esperança. Cap dels dos sentiments no s’identifica amb l’amor, però poden apropar-s’hi tant que s’hi confongui.

Hi anà caminant poc a poc, amb aquella basarda que ens guanya, quan voldríem canviar la vida i no en sabem.

Hi ha dones d’una bellesa agresta.

La feblesa física d’un home que intueix la seva pròpia decrepitud. La dependència de la dona que cerca una confirmació dels seus actes. Dependre d’una persona crea vincles profunds, lligams quasi intangibles. Un corrent de fluctuacions que van i vénen, d’estats d’ànim canviants, de sobreentesos. Suposa compartir un codi de signes que el temps ha anat forjant, una memòria comuna, molts desitjos, i qui sap si alguna por. És obrir l’ànima i disfressar veritats. No són situacions contradictòries: Implicar-se en una vida pot significar descobrir-li aquelles parts de realitat que li causin dolor.

Es preguntava com podia admirar algú i compadir-lo alhora. L’admiració situa l’altra persona en un pla superior, on no són possibles certes febleses. La llàstima ens fa veure-la petita, incapaç de sortir-se’n de situacions aparentment senzilles, que hauria pogut resoldre, en unes condicions i una època diferents.

Hi ha mentides que són un acte d’amor.

Hi ha decisions que ens canvien. Se’ns graven a les faccions, tatuades a la pell.

Puc imaginar-me que t’ha costat saber que vols. No et faré cap pregunta. No hi tenc dret. Ell és qui no ha pogut decidir. Sempre hi ha algú qui tria, i algú altre que ha d’acceptar l’elecció.

No hi ha dolor. Només unes ferides que el temps curarà. Ets massa jove. No saps que el pas dels dies és el millor ungüent per a tots els mals.

Els sentiments no són fets de compartiments estancs. Tampoc són matèria morta. Evolucionen i es modifiquen malgrat nosaltres mateixos. S’omplen de matisos inesperats, quan havíem arribat a considerar-los d’una solidesa intocable. […] Els papers poden invertir-se en una relació entre dos. El gegant que ens salva el caos va empetitint-se. Pren una mesura humana. Pot fer-se més diminut que nosaltres i inspirar-nos sensacions noves de tendresa i afany de salvar-lo dels monstres que l’amenacen. El món deixa de ser un port segur. Durant mesos ens hem negat a acceptar la realitat: No volem admetre que el nostre heroi pot tenir els peus de fang. Hi ha un sentiment de culpa i una voluntat de reafirmació personal que consten de fer conviure. Creen contradiccions punyents. Es mesclen la incondicionalitat envers la persona estimada amb la ràbia que aquesta mateixa persona pot inspirar perquè ens ha decebut. Els déus deceben: no ho fan, en canvi, els humans. Elevar algú a la categoria de divinitat té els seus riscos. Ni tan sols queda justificat quan és el pare, que ens ha servit de punt de referència per amidar tots els altres homes del món. […] La vida es converteix en un conflicte: Hi ha un dubte entre la temptació de tornar a caure en aquell amor cec, i les ganes de matar el pare definitivament. Cada dia és distint, assolellat o ple de núvols. Quan surt el sol, tot es relativitza. Com es poden exagerar tan les coses?

La distància física augmenta les qualitats i en disminueix els defectes.

Hi ha pensaments que tarden a prendre forma. Allò que pressentíem es fa real.

Els anys reinventen els records. A mesura que passa el temps, hi afegim un matís o n’oblidam un detall. Semblen minúcies sense importància, però qualsevol alteració en la memòria pot transformar un significat. Frases dites en un moment d’emoció seguint un impuls momentani són mal interpretades.

Costa traslladar les emocions en un paper […] Escriure es convertí en un intent de recobrar la calma. L’alliberava del neguit d’ocultar massa coses.

Havia establert una xarxa de relacions, que no sorgia de l’atzar, sinó d’una capacitat combinatòria sorprenent: única la feina de formiga amb la desvergonya dels agosarats que es llancen a la piscina, abans de comprovar si és plena d’aigua.

Parlar és guaitar per una finestra oberta al món.

Hauria volgut tenir la seva força, la capacitat de lluita i encant. Sabia que una passa molt breu pot separar l’admiració de l’enveja.

Quan el món sembla inalterable, l’univers es transforma inesperadament. Allò que no passa en un any, passa en un dia.

Els records… convé mantenir-los guardats amb pany i clau. Si no, poden convertir-se en una autèntica nosa. Pitjor encara: ens poden donar molt mala vida.

Na Paula tenia més interès a descriure el paisatge dels sentiments que la seva pròpia situació geogràfica.

Hi ha frases que no es diuen per ser recordades, sinó pel plaer de veure els ulls de qui les escolta. Hi ha afirmacions que es fan amb la intenció de provocar un gest d’assentiment. Negacions que cerquen l’acord de l’altre en el rebuig d’alguna cosa. La complicitat sorgeix de compartir instants que no poden evocar-se. […] No es cansaven de parlar. Les paraules eren l’excusa per guaitar els ulls de l’altre. Anaven teixint els fils d’un vincle que no s’imaginaren on els podia portar. Un lligam fet d’una atracció profunda. […] Hi ha batecs que no s’analitzen, quan esclaten a la pell.

Hi ha amors que trenquen la vida.

És bo estimar allò que ens sorprèn.

Comprenia que hi ha veritats que maten lentament.

Els fils que fan néixer els sentiments són molt subtils. Ningú no te’n podrà donar les raons. Les coses passen, simplement, i no facis esforços inútils per racionalitzar-les.

Hi ha raons del cor que la raó oblida.

S’estimaren amb tota la tendresa, però també amb tota la ràbia, perquè hi ha sentiments contraris que s’uneixen quan es viu un gran amor.

Descobrí que l’odi és una tempesta del cor.

Esborrar la lletra escrita de la pissarra de la memòria. Fer desaparèixer les imatges que duia gravades al cervell.

Només podem fer nostres els desitjos dels qui estimam.

Haver estimat de veres ens justifica. Si no, seríem com animalons salvatges.

El dolor de qui estimam ens fa sentir-ne a nosaltres, també. És una pena estranya. Significa l’absorció de l’altre, la implicació en allò que l’afecta. Vol dir desprendre’s de totes les cuirasses per posar-se a la seva pell. Ens sentim vulnerables, quan patim per algú. Ens sabem a mercè de les seves emocions.

És un error tornar als vells indrets, quan encara conserven el poder de ferir-nos.

Hi ha coses que no es poden guardar tancades en pany i clau per sempre.

Hi ha llocs que sembla que ens esperen.

Hi ha persones que tenen la capacitat de millorar els que les envolten.

Els parentius de sang poden ser no res, si no els alimenta una confiança antiga.

La memòria és traïdora, enganyívola. Juga a disfressar la realitat.

Hi ha esperes que justifiquen viure.

Al final, l’única que recordarà allò que ha viscut ets tu mateixa […] Els fets tornen records substituïts per fets distints.

No vulguis esforçar-te a defensar la teva veritat. La veritat i la mentida es confonen d’una forma prodigiosa. Arribaràs a dubtar-ne quan t’adonis que la gent només creu el que diu la majoria. No es tracta de certeses, sinó de quines certeses ens imposen els altres.

Quan manifestam les nostres pors, tot fa menys por.

Hi ha decisions que no admeten company de camí. […] La imaginació té poder inaudits. Dibuixa amb detalls els escenaris, els gestos, les paraules d’una escena. No fa concessions a la pietat ni es permet un alè de misericòrdia. Retrata una cruesa esfereïdora. […] El pas del temps ens ensenya a defugir de l’autoengany de les excuses que consolen, encara que no serveixin de gran cosa. Ens permet saber que hi ha indicis que mai no arribem, senyals que ningú no ens farà per compassió. L’esperança sol ser una qüestió de joventut i manca d’experiència.

La xocolata es pot barrejar amb menta, amb mandarina, amb ametlles torrades, o amb castanyes. Pot tenir la suavitat de la melassa o l’aspror del cacau pur. […] No es podia permetre la frivolitat d’una xocolata desfeta, perquè la consciència no perdona els que no ploren els propis errors, enganyant-se amb mentides ensucrades.

Li rescatà pels racons engrunes del passat. […] Tot es difuminava amb la distància . Sempre hi ha quelcom que esborra allò que hem vist. Potser el temps, l’oblit o la ceguesa. […] Una carrera que el portava pels revolts de la memòria.

Els temps canvia la fesomia dels espais. Fins i tot d’aquells que consideràvem una pertinença. Llocs que no tenien secrets per a la nostra mirada, que havíem recorregut sovint, es transformen com canvia el rostre d’algú, a mesura que els dies hi instal·len una fatiga lenta.

S’adormia desitjant que l’endemà fos un dia qualsevol, molts anys enrerre. Fer girar a l’inrevés els fulls del calendari per allunyar-se de la realitat.

Hi ha coses que s’entenen sense haver de dir-se. Sempre és fàcil ajudar algú, quan tu ets el fort.

Continuaren arribant noves cartes, perquè sempre hi ha gent que escriu missatges que ningú no rebrà mai. Confidències condemnades a no ser llegides, preguntes que no tendran respostes, o respostes que no calmaran l’afany d’un cor.

A vegades, és millor callar. Refugiar-se en una mentida que alegrarà la vida de qui estimam.

Les faccions de na Paula havien patit una pluja de pols. El polsim es posa en les coses distorsionant-les, contribuint-ne a l’opacitat o l’aproximació a la cendra. Una aura de grisor.

Hi ha una forma de parlar que no es tradueix en paraules. Són els gestos que acompanyen les frases que algú diu. Poden ser amenaçadors, agosarats, insidiosos.

La ira pot transformar un rostre.

Creia en somnis possibles i somnis impossibles. Els primers solien ser concrets. Els segons aspiraven a l’infinit, per això no es complien.

La gratitud i l’absència arriben a confondre’s amb l’amor. Qui sap si, alguna vegada, l’evocaria amb l’enyorança. […] Sovint havia comprovat que la bona fortuna no va a ui n’és digne. La sort no depèn de cap mèrit.

Hi ha impulsos que el temps suavitza. La realitat acaba imposant-se.

La venjança és un plat que sovint es menja fred.

No hi hagué temps per al dol, mentre tenia a les mans les paraules d’un mort a qui el cervell encara considerava viu. No és fàcil processar la desaparició d’una altre. La ment rep la notícia, però el cor no se’n dóna per al·ludit.

No triam els dies ni els llocs. Potser el temps i l’espai es posen d’acord per escollir-nos. Sense haver-ho decidit, arribam a indrets en hores que ignoràvem. Poden ser de dol o de festa.

Amb l’escrit allunyant-se, havia descobert què significa l’enyor. Podem enyorar allò que mai no hem posseït, però també el que perdem. Un tros de paper o la vida.

Van anar passant els dies. Transcorregueren setmanes. Els mesos volaren. La gent feliç no pateix la lentitud de les hores. El temps s’atura en l’infortuni, però fuig en la sort. A la capçalera del llit d’un malalt, cada minut s’allarga. A la capçalera d’un llit on se celebra l’amor, els minuts s’escapen. El plaer escurça el temps; el dolor l’allarga.

La tardor porta tempestes. Quan cauen les fulles, l’univers sencer es despulla. Queda l’essencial de les coses, l’esquelet dels arbres, l’ànima dels éssers vius. Els primers freds duen sorpreses.