Mark Rothko

El diumenge 13 de desembre farà un any del traspàs del Joan Barril, i des de la Catifa Voladora vull recordar-lo amb un dels seus contes.

Tots els colors del negre

El mestre Caravaggio feia temps que tenia oberta la famosa escola de pintura. Els nobles de la contrada i fins i tot els bisbes i els papes anaven a veure el mestre perquè els fes un retrat i ell buscava algun dels seus deixebles més avantatjats i els oferia les teles, les pintures i la mauntenció i així el mestre Caravaggio es feia un nom i consolidava la seva escola.
Però un dia, un dels seus clients més importants, segurament el més generós dels mecenes que havia tingut mai, va anar a veure el mestre i li va dir que li pagaria el que fos perquè ensenyés a pintar a un dels seus fills. Caravaggio va sentir-se honorat per l’encàrrec i va dir-li al mecenes que ell personalment donaria lliçons de pintura al seu fill. El mecenes li va dir que l’esperava l’endemà a casa seva, però que no calia que portés cap pinzell ni cap tela. Que el seu fill en tindria prou amb les seves explicacions.
Caravaggio no va dormir gaire, aquella nit. Què havia volgut dir el mecenes amb allò de pintar només amb la paraula? L’endemà va sortir de dubtes. Va arribar a casa del seu estimat client, van dinar a la sala noble i en acabar va dir-li a Caravaggio que el seguís. El va fer entrar en una sala completament fosca. Una única llàntia d’oli donava una mica de llum a la silueta d’un home jove que estava assegut en una butaca ricament entapissada. El mecenes va dir:
– Fill meu, aquest és el mestre Caravaggio, que et parlarà de colors. Mestre Caravaggio: aquest és el meu fill Llucià.
El mecenes, abans d’anar-se’n, va apagar la llàntia. La cambra va quedar completament a les fosques.
– Ja pot començar, mestre. La llumno li fa cap falta. El meu fill Llucià és cec de naixement.
I va tancar la porta.
En Llucià va dir que estava encantat de tenir-lo com a mestre. Que ell mai no pintaria, però que no sabia com eren els colors.
– Mestre, parli’m del gris.
I Caravaggio li va dir que el gris era el color de la cendra cremada, el color de l’endemà al calendari del desesperat.
– I el vermell, mestre?
-El vermell és el que queda d’un petó quan la dona que estimes ja no hi és. És l’olor de l’aire quan menges carn molt poc cuita.
– I el color que els francesos en diuen beix?
-És un si és entre llenya i farina. És el pas dels dies sobre els fulls de les cartes.
– I el verd, mestre?
– El verd és l’aspror de les dents en una fruita dura. Són les onades del vent sobre el blat de maig. Verda és la nota més aguda que neix de la fusta de l’oboè.
– Mestre. Parleu-me ara del color blau.
– Llucià, el blau és el color del cor de glaç. És el fum de l’espelma apagada que inventa camins pel sostre. Blava és la pell dels ofegats i l’horitzó dels mariners. És quan el cel dels dies clars, de tan clars, es fan rajola.
– M’han parlat del color rosa. Com me’l podrieu descriure?
– Rosa és el color de la neu morta de les muntanyes quan neix l’alba. I rosats són els llavis que no besen i les ferides que no es tanquen. Rosa és un record del vermell del vi a les estovalles mal rentades. El pebre dolç sobre la maduixa oberta.
– Què me’n dieu del blanc?
– Blanc és el color dels plats de la fam. És la promesa freda de l’ametlla a l’ametller. Blanca és una bena de lli que tapa els ulls de la justícia. És la pissarra de totes les brutícies. I deus voler saber també el que és el groc,oi?
– Sí, mestre.
– El groc és l’escalfor de la palla, l’olor de la mel, l’esgarrifança de la llimona a la geniva.
– I el negre, mestre, com és el negre?
I Caravaggio li va dir a en Llucià:
– Ara aquest color et toca descriure-me’l a tu, noi. Allò que tu has après en la foscor jo mai no ho he sabut. Què hi veus quan creus que no hi veus?
I en Llucià va començar a parlar. I d’ençà d’aquell moment les pintures del mestre Caravaggio van ser la trobada d’un punt de llum i de totes les ombres.

Joan Barril