A l’hora del pati era el moment que esmorzàvem una mica. Hi havia nenes que portàvem un petit entrepà que ens feien a casa: pa amb tomàquet amb una mica d’embotit o formatge, en el meu cas el pa era sempre del dia abans i anava embolicat amb un paper blanc. Les que tenien més sort portaven l’entrepà amb pa del dia, aleshores podies sentir el criuixir del pa a cada mossegada. Hi havia qui es comprava la pasteta de la Bimbo que estava de moda: Tigretons, Bony, Bucaneros… o un parell de Donuts normals o de xocolata. Les mestres ens insistien en no fer abús d’aqueses pastes. Recordo els dos crosants que cada dia es menjava la Carolina i al final ens deixava “las miguitas” com a premi d’haver-la observat mentre ella assaboria els seus cruixents crosants! Algun dia especial li encarregàvem que ens portés també el parell de crosants i aleshores assaboriem plegades i no ens calia pidolar-li “las miguitas”.
Si alguna de nosaltres s’oblidava l’esmorzar, aleshores anava a la cuina i li preparaven un esmorzar d’emergència: un crustó de pa amb oli i sal: boníssim. A vegades et donàven una mica de xocolata, o un tall de formatge o codony, o una peça de fruita.
L’Escola repartia el brenar: pa amb xocolata o formatge o codony, que ens menjavem a classe o quan sortiem. Era un brenar auster. Si hi havia excedent de fruita a vegades anava acompanyat d’alguna poma o una pera o un plàtan…
La catifa voladora 
He arribat al teu blog casualment….ja no recordo com ni què cercava, però decididament m’ha encantat.!! He estat transportada a la meva infantessa….Gràcies per compartir els teus records.
Dels berenars m’ha vingut al cap que era tot un honor i que feia molta il.lusió que et triessin per baixar a la cuina per anar a buscar aquelles cistelles i repartir el pa o la fruita a les companyes….jajaja, ens conformàvem amb tan poc!!
Per cert, jo anava a classe amb la teva germana Emma, dona-li records de part meva. Et seguiré llegint. Una abraçada a totes dues!
Mireia ¿? ara no et recodro, però li donaré records de part teva a l’Emma.
Celebro que t’agradi volar amb la Catifa Voladora…
Això si que ho recordo perfectament.
També puc recordar que a la Miriam Vallverdú no li agradava gens el formatge que ens donaven per berenar i moltes vegades l’embolicava amb una “quartilla” blanca d’aquells blocs que utilitzavem i el deixava al fons de la cartera. De vegades , si no hi pensava, es podien acumular diversos troços de formatge al fons , durant uns quants dies. Us podeu imaginar l’olor? Hahahaha.
A casa l’Àurea era l’especilista en acumular restes: xocolata, formatge, codony… Recordo un plàtan momificat que es va passar una temporada al fons de la cartera, anant i venint.