A l’Escola Parc del Guinardó es donava molta importància a l’educació artística, motiu pel qual teniem un professor de dibuix, el sr. Gubianas.

El sr. Gubianas era l’Home de l’escola. Era un artista amb el sentit més ampli de la paraula. Pels matins treballava en una fàbrica dissenyant estampats per a robes i a les tardes venia a l’Escola a transmetre’ns la seva sensibilitat artística i educar-nos en l’art, en el sentit més ampli de la paraula.

Com que era l’únic home de l’Escola a vegades hi havia tasques que les mestres no podien fer i quan ell arribava a la tarda li demanvaven si els podia tirar una mà: tallar un tronc, o cargolar algun vis, o penjar un quadre, muntar el pessebre…

Les mestres el tenien molt en compte i el que deia el sr. Gubianas després de la Srta. Galzeran era paraula divina. Ell estava encantat amb aquell harem que tenia. Un bon dia em vaig assebentar que es deia Jaume i no només senyor Gubianas.

El sr. Gubianas era un home corpulent, plenet, amb la pell colrada pel sol, amb un ulls vius que es movien ràpidament, llavis fins i amb un clotet a la mandibula que li donava un aire més bohemi.  Amb un caminar molt peculiar ja el veiem quan pujava per Garriga i Roca, mentre movia rítmicament el pararaigua que portava. Davant la classe es mostrava rígid i inflexible, però tenia un punt divertit que quan li podies treure i deixava anar, aleshores les classes amb ell s’esdevenien molt divertides i entretingudes.

Amb ell feiem dibuix artístic en uns fulls de paper més grans que les típiques làmines enquadrades que a altres escoles feien servir. Aquests fulls podien ser solts o en blocs de paper. La tècnica era molt variada: colors, rotuladors, carbonet, tempera, gouache, aquarel·les, pastels… però sobretot les ceres. Els motius també eren variats i segons el curs al que anés a fer classe hi havia com temes monogràfics segons l’època de l’any o l’edat: dibuixos de temes personals, o estacionals, o altres més tècnics: ritmes de línies verticals, horitzontals ondulades, rectes, mixtes, colors prmaris, complentaris, freds, calents, neutres, motius abstractes, models reals, dibuixos de mans, nassos, ulls, gerros amb flors, professions, efectes climatològics, zones geogràfiques del món o tradicions catalanes: la sardana, els castellers, la processó, els capgrossos…

Moltes vegades abans de començar un dibuix, que podia durar algunes sessions, ens descrivia la feina que calia fer i dret al mig de la classe, com si entrés en trance, començava a explicar-nos-ho i per aquelles que mai haguessin vist els castellers ens els descrivia amb tot detall: la gent, la pinya, els dosos, els quarts, l’acotxador i l’anxeneta… la roba, la faixa vermella… i inclús arribaves a sentir com sonava la gralla. Genial.

A vegades quan entrava en aquest èxtasi nosaltres amb prou feines respiràvem… ja que qualsevol interrupció d’aquell estat era funest, ja que et castigava a omplir desenes de quartilles posant el motiu de la teva interrupció: el Carambes Martí!, deu quartilles… era temut.

Recordo quan vam fer la sèrie de dibuixos relacionats amb efectes climatològics i ens va fer dibuixar l’aurora boreal, amb les seves explicacions hi havia prou fer dibuixar-la i després he comprovat que no estava tan allunyada de la realitat.

Un cop acabada la seva explicació, venia la tasca més complicada: dibuixar-ho i posteriorment pintar-ho… Mai he estat una bona dibuixant, així que ja us podeu imaginar el sofriment a les classes de dibuix quan primer en llapis havia de dibuixar allò que el sr. Gubianas ens havia explicat i després pintar-ho. Amb els nous moviments artístics, sobre tot l’abstracte, que ell també ens explicava vaig poder treure la meva part més “artística”.

Quan començavem a dibuixar ell s’asseia i es prenia el cafetó que alguna de nosaltres li havia anat a buscar i llegia el diari, després s’aixecava i anava donant indicacions a unes i altres, el pitjor era quan et feia començar de nou el dibuix.

Podíem parlar amb discreció però si hi havia alguna molt xerrameca també podia ser que li manés llegir en veu alta alguna poesia o text, aleshores esdeveniem monges d’un monestir, on ell era l’abat.

Sovint a la vegada que dibuixavem ens feia escoltar música relacionada amb el tema, o al revés haviem de dibuixar allò que la música ens suggeria, tot un treball de concentració important. Escoltar música a la classe, tot i que ara pugui semblar la cosa més banal del món, aleshores era tot un esdeveniment: teniem un tocadiscos portàtil de la marca Cosmo que estava en alguna classe i els discos que el sr. Gubianas feia comprar a l’Escola o alguna portava de casa. ¿Qui no recorda les notes del Quadres d’una exposició de Mússorgski, o Les Estacions de Vivaldi, o el Carnaval dels Animals de Camile Saint Saëns…? Encara ara, moltes vegades a l’escoltar aquestes peces i al tancar els ulls, tinc la sensació que a l’obrir-los em trobaré davant d’un full blanc pintant allò que em suggeria la música…

El sr. Gubianas va ser la primera persona que ens va parlar de la tècnica del graffiti: que consistia en pintar en ceres taques de colors tot un paper ho vernissàvem i posteriorment ho tornàvem a pintar tot de negre, de manera que la làmina quedava completament negra. Aleshores amb un punxó, o un llapis amb punta anàvem fent dibuixant siluetes i formes sobre i al treure la cera negra apareixia la línia del color de sota.

A vegades ens insistia que anessim a veure una exposició o a un museu determinat de Barcelona. Altres cops ens suggeria anar a veure el mar, la sortida del sol, pujar al Tibidabo i veure Barcelona, passejar-nos pel Barri Gòtic i descobrir carrers, detalls dels edificis… ens parlava de Gaudí, de Jujol. Recordo anar al Museu Picasso o al Museu d’Art Modern al Parc de la Ciutadella a veure Fortuny, Martí Alsina, Sorolla…

Quan arribava el Nadal i dins de la voragine nadalenca feiem algun extra i enlloc del dibuix de sempre canviàvem de tècnica: linòlium, pirograbat, aiguafort… donaven suport a la nostra incipient ànima artistica.

A la primavera ens feia agafar les fustes de que feiem servir de suport i la cadira i ens posava a qualsevol racó de l’escola a dibuixar-lo: ja fos un detall floral, unes pedres, les vistes que es veien des de Barcelona…

Sé que moltes de les meves companyes els va despertar el talent artístic. A vegades penso quanta paciència tenia el sr. Gubianas i que poc el vam valorar mentre el vam tenir a classe. Tot i així totes en tenim un record entrenyable i podem estar ben segures que la nostra cultura artística li debem a ell.

Gràcies sr. Gubianas.

Si voleu anar descobrir l’artista no deixeu de visitar el lloc web  http://www.gubianas.cat que ha creat el seu fill per difondre la seva obra, val la pena, i les que teniu FB feu-vos amics de Jaume Gubianas i podreu anar seguint l’obra que penja.

La Pilar Trillo em recorda que el sr. Gubianas sempre deia: “Aprofiteu el temps, és l’únic que no podreu comprar” . Veient la seva extensa obra m’he adonat de com el va aprofitar ell!